TV3 també censura el que no agrada als seus caps.

L'amic Xavi Vilanova em va passar aquest vídeo d'una escena censurada per la televisió pública catalana durant l'emissió (en diferit) de l'entrega dels premis de Català de l'Any concedits pel Periódico de Catalunya. Suposo que l'excusa oficial de la cadena deu ser la llargada excessiva de la intervenció de l'Ada Colau, de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), però segurament va pesar més el contingut del discurs que no pas la seva llargada. M'hagués agradat veure les cares dels representants polítics presents, i que devien fer mentres la gran majoria del públic present aplaudia les paraules que responsabilitzaven i culpaven a aquests polítics de l'actual crisi econòmica.

Llàstima que la gent no pugui escoltar discursos com aquests més sovint pels mitjans de comunicació. Però, esclar, qui té el control té el poder, i tenir el poder de crear/manipular la informació/opinió és bàsic avui en dia per aspirar al ple poder. I si no, fixeu-vos en qui controla la majoria dels mitjans de comunicació del nostre país, o dels veïns...

Cimera (teatralització) pel pacte fiscal, o el concert econòmic, o l'almoina espanyola.

Redacció de "Risto el Rondinaire" a Barcelona.

Ahir van arrencar al teatre del Palau de la Generalitat de Barcelona les funcions del nou espectacle de la companyia Representants polítics del poble de Catalunya sota el títol d'"El pacte fiscal, el concert econòmic, o el que vulgueu amb altres noms... tot són il·lusions". Aquest nou espectacle de la companyia catalana és el segon en la trilogia de "com enganyar al poble sense que es noti", de la que ja van oferir un primer espectacle sota el nom de l'"estatut de Catalunya" amb gran èxit d'audiència els anys 2005 i 2006.

Està previst que aquest nou espectacle estigui en cartellera, com a mínim, fins a finals d'any, tot i que no es descarta que es pugui prorrogar més enllà en el temps en funció de l'interès que susciti entre la ciutadania. Segons fonts properes a la companyia, no es descarta fins i tot que es pugui fer coincidir el final de les representacions d'aquest nou xou amb l'estrena del darrer espectacle de la trilogia, "Som una nació, Autodeterminació pel meu colló", cap a principis del 2014.

Pel que respecta a l'espectacle que s'acaba d'estrenar, la companyia dels Representants polítics del poble de Catalunya ha incorporat a un bon grapat de noves figures de l'escena politico-teatral catalana, on destaquen especialment els papers del nou president de la Generalitat, Artur Mas, el nou secretari general del PSCOE, Pere Navarro, la nova líder popular, Alícia Sánchez Camacho, i d'altres secundaris que també tenen els seus moments de lluïment. Un dels actors que repeteixen, després de les excel·lents crítiques obtingudes en el primer espectacle de la trilogia, és en Josep Antoni Duran i Lleida, que en aquest nou espectacle interpreta el paper de soci més espanyolista del govern de la Generalitat, i gra al cul del President.

De magistrals hem de considerar les actuacions dels dos caps de l'oposició, Pere Navarro i Alícia Sáncehz Camacho, que adopten la figura del negociador tenallat pels seus caps a Madrid, i que han de fer malabarismes dialèctics per no perdre vots aquí i allà, tot i que se suposa que el seu electorat és aquí. O realment els interessa més l'electorat d'allà? Aquesta pregunta queda enlaire al final de la representació, i potser no es resoldrà fins al final de la saga.

Altres actors que intervenen en aquesta tragicomèdia en papers secundaris, donant peu al lluïment dels principals protagonistes, són la resta dels líders dels partits de l'arc parlamentari català: un contingut Oriol Junqueras d'ERC; un vehement Uriel Bertran de SI; un sempre "cohesionador" Joan Herrera d'ICV; el "ciudadano ejpañiol" Alberto Ribera de Ciutadans-Ciudadanos-Citizens; i un "que no sap que vol ser de gran" Jan Laporta del partit de Jan Laporta. Tots plegats ens prometen una temporada de plors i rialles diàries, que a ben segur ens faran oblidar per moments les nostres misèries i desgràcies personals, així com la lamentable situació de crisi on ens han portat.

En definitiva, es tracta d'un espectacle ple d'intrigues, d'acords i de desacords, de negociacions als passadissos, negociacions a la taula d'un restaurant de cinc forquilles, negociacions a hotels de cinc estrelles, negociacions a la llotja dels principals camps de futbol del país, de viatges d'anada i tornada a Madrid, de rodes de premsa per negar-justificar-matisar-contradir-corregir a un altre, d'aproximació i d'allunyament de posicions, i finalment, res de res, s'acabaran les representacions de la mateixa manera que van començar, és a dir, que haurem d'esperar a l'estrena de la tercera part de la trilogia per treure'n l'entrellat.

El "temazo" del dimecres. Toots and The Maytals - "Funky Kingston"

Avui no em vull queixar de res. N'hi hauria per omplir cent entrades cagant-se en déu i sa mare, però he preferit relaxar-me amb aquest clàssic dels Toots and The Maytals, que vaig poder escoltar en directe el passat dissabte en la versió dels gironins The Gramophone Allstars. Una cançó per ballar, per escoltar i per viatjar a Jamaica amb el pensament.

Ídols o lladres?

Hi ha coses del nostre sistema jurídic que no acabo d'entendre. En aquest país, si robes al supermercat del barri per poder menjar, pots entrar a la presó al cap de quatre dies, però en canvi, si robes milers, milions d'euros, o estafes grans quantitats al fisc, pots continuar fent una vida normal i corrent (si al luxe i l'opulència en que viu aquesta gent se'ls pot considerar "normal i corrent") sense cap problema. Aquest és el cas d'alguns personatges molt populars, idolatrades fins i tot, ja sigui per les seves qualitats artístiques, esportives, o empresarials, que tot i haver defraudat grans quantitats de calés, tan necessàris en aquests dies per fer front a la crisi econòmica que ens afecta, viuen als seus palaus com si res hagués passat i haguessin fet, i la garjola només la veuen a través de les notícies de la tele o a les sèries policíaques.

Tant de bo, en aquest aspecte ens assembléssim una mica a la justícia nord-americana, que no dubta a engarjolar a estafadors com Bernard Madoff, a qui van caure 150 anys de presó fa un parell d'anys. Em conformaria si a algun dels nostres lladres-estafadors els caigués la meitat de la pena de Madoff.

Quim "Purito" Rodríguez a 16 segons de la glòria.

Quim Rodríguez, el primer per l'esquerra.

Ahir diumenge va finalitzar un dels Giros d'Itàlia més disputats dels últims anys, amb una etapa contra-rellotge pels carrers de Milà, que va servir perquè el ciclista canadenc Ryder Hesjedal eixugués els 31 segons de desavantatge amb que partia respecte al ciclista de Parets del Vallès, Joaquim "Purito" Rodríguez. Des de l'any 1974 que el Giro no es decidia per un marge de temps tan curt, i desgraciadament, trenta-vuit anys després, un català ha hagut de veure com se li escapava la victòria de les mans en l'última jornada. Després de 21 etapes, i prop de 3.500 quilòmetres recorreguts, la cursa s'ha hagut de decidir en els darrers 30 quilòmetres contra el rellotge. 

El Quim Rodríguez és un ciclista català de 33 anys que en fa onze va debutar com a professional de la mà del director Manolo Saiz a l'equip Once. Tot i que ja tenia experiència en victòries d'etapa a les tres grans rondes per etapes (Giro, Tour i Vuelta), va haver d'esperar fins l'any 2010 perquè un equip rus, el Katusha, apostés per ell com a corredor franquícia i passes de simple gregari esforçat, a destacat cap de files i aspirant a la victòria de les grans rondes. Amb el segons lloc aconseguit ahir a Milà, el "Purito" ha donat la raó a aquells que van apostar per ell.

Malgrat que al Quim, amb els seus 33 anys, li quedin pocs anys en el circuit professional, esperem que encara ens pugui continuar emocionant amb la seva lluita i esforç dalt la bici, i qui sap si serà capaç de treure's l'espineta d'aquest Giro perdut per tan sols 16 segons de desavantatge, tornant a competir-lo l'any vinent, o en alguna de les altres grans proves per etapes que li queden pel davant, com el Tour de França i la Vuelta a Espanya. Ara bé, l'homenatge de tots els catalans se'l mereix de qualsevol de les maneres per haver-nos fet sentir tan orgullosos d'un esportista dels nostres com ell, gregari de luxe a l'ombra durant molts anys, que al final de la seva etapa professional recull els fruits del seu treball i el seu esforç.  

Punt i seguit al cercle triomfal. El Barça campió de copa.

Ahir a la nit, a la ultrancionalista espanyola i ultraconservadora presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, li devien xiular les orelles intentant escoltar l'himne espanyol a través del televisor i sentint una escridassada amb xiulada general de fons, i a l'escoltar la dedicatòria en forma de càntics que li van retre els aficionats del Barça i del Bilbao a l'uníson al crit d'"Esperanza hija de puta". I per acabar-ho d'arrodonir, enmig de la celebració culer del títol van aparèixer els dos capitans blaugranes, Xavi i Puyol, passejant-se per la gespa de l'estadi Vicente Calderón exhibint una senyera i una ikurriña entrelligades.

Suposo, doncs, que ahir no devia ser un bon dia per a la presidenta de la comunitat madrilenya, així com per a un munt d'espanyols de la mateixa corda que la Espe, unionistes i reaccionaris, que es miressin el partit a través de la tele. Tantes senyeres, estelades i ikurriñes, tants xiulets i crits contra l'himne imposat i contra la monarquia rància, devien fer molt de mal a tots aquells que es pensen que Espanya ha de ser una, gran, i lliure.Llàstima que no li poguéssim veure a la fatxa aquesta la cara de fàstic que devia posar veient i escoltant la retransmissió televisiva de l'esdeveniment, ja que la molt covarda es va esborrar a darrera hora d'assistir a la llotja de l'estadi, al igual que van fer el president del govern, el merengon reconegut Mariano Rajoy, i el principal homenatjat (en tots els sentits) del dia, que dona nom a la copa, el rei Joan Carles I de Bourbon.

Més enllà de la política, que va centrar en gran mesura l'atenció mediàtica de l'esdeveniment, el partit d'ahir va significar un punt i seguit en l'època daurada culer que estem vivint actualment i que es va iniciar fa quatre anys amb l'arribada del Pep Guardiola a la banqueta. Ho demostren els 14 títols de 19 possibles aconseguits, una xifra impensable fa quatre anys i que serà difícil d'igualar en el futur. I en paral·lel a l'extensíssima col·lecció de títols aconseguits, un estil de joc que emociona i que dona sentit a la paraula espectacle. Amb la copa d'ahir, el Pep va rubricar un cicle d'èxits i virtuosisme que serà recordat i valorat en la seva justa mesura amb el pas dels anys. Esperem però, no haver de començar a recordar-lo fins d'aquí a un bon grapat d'anys. Això voldrà dir que els la ratxa d'èxits no s'ha acabat amb l'adéu del Pep i que el seu substitut, el Tito Vilanova, haurà estat capaç de continuar i engrandir aquest cicle triomfal.

Visca el Barça i Visca Catalunya!

La final de copa més polititzada.

Demà es disputa a la capital del regne una nova edició de la final de la copa de Sa Majestat el Rei (àlies Bourbon). Una de les edicions més polititzades i crispades des que el gran dictador va decidir donar poders al sòmines que tenim (ens han imposat) per monarca. Les raons per les quals aquesta edició serà especialment calenta són diverses:

- per una banda, no s'ha d'oblidar que els equips finalistes, Barça i Athlétic de Bilbao, són dos equips provinents de dues nacions sense estat (Catalunya i País Basc) sotmeses a l'estat espanyol, i molts aficionats d'ambdós equips aprofitaran l'ocasió per manifestar els seus sentiments respecte a Espanya.

- d'altra banda, darrerament la casa reial ha estat motiu de polèmica habitual per escàndols diversos. Que si l'estafador de l'Urdangarin, que si el net que es forada el peu d'un tret d'escopeta mentres caçava amb el limitat del seu pare, que si el propi rei caçant elefants a l'Àfrica mentre Espanya s'ensorra, que si apareixen els embolics de faldilles del rei, etc., etc.

- el Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha permès que La Falange organitzi una marxa antiseparatista al cor de Madrid el mateix dia de la final, quan hi haurà milers de catalans i bascos passejant pel carrers de la capital. ¿Són subnormals profunds aquest del tribunal o potser tenen algun interès ocult en que hi hagi altercats?

- només faltava per aparèixer la més fatxa entre els fatxes del PP, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, per demanar que se suspengui el partit en el suposat cas que als aficionats del Barça i del Bilbao se'ls acudeixi xiular l'himne nacional (espanyol, evidentment). Aquesta senyora a qui no li va importar gens que els seus acòlits xiulessin i escridassessin a l'expresident Zapatero el dia de la hispanitat del 2010, ara troba delictiu que els espectadors d'un partit de futbol puguin expressar-se lliurament contra el que vulguin. I mentrestant, les finances de la Comunitat que governa aquesta senyora (per dir-li d'alguna manera) fent aigües per totes bandes, i amagant les dades reals de dèficit per dissimular la desastrosa política econòmica duta a terme.

- i avui ens hem assabentat que la policia encarregada del control el dia del partit té instruccions de prohibir l'entrada a l'estadi de banderes estelades, republicanes, o elefants de qualsevol tipus! Suposo que ara més que mai, els qui encara no tinguessin clar si valia la pena xiular l'himne espanyol, o mofar-se del rei, o qualsevol tipus d'acció reivindicativa, tindran molt més clar que cal fer-ho sigui com sigui. Caldrà afinar l'enginy per evitar els controls i les provocacions, però segur que hi ha mil maneres de donar pel cul als putos fatxes aquests.