La millor feina del món: rei de Suazilàndia.

Dansa de les canyes en honor al rei, a Suazilàndia.

Aquests dies s'està celebrant al país africà de Suazilàndia la tradicional cerimònia "Umhlanga" on milers de dones (50.000) desfilen davant del monarca Msuati III portant llargues canyes, i mig despullades, amb la il·lusió de convertir-se en la nova esposa del monarca, que acostuma a triar una entre els milers de noies que hi desfilen (i ja en van quinze).

Suazilàndia és el darrer dels països subsaharians on el rei encara regna amb poders absoluts. Fronterer amb Sud-àfrica i Moçambic, aquest petit país de poc més d'1 milió d'habitants, té una de les taxes més altes d'infectats de Sida (al voltant del 30% de la població), un 50% d'aturats, i una esperança de vida de 32 anys.

Tot i les alarmants estadístiques d'aquest país africà, sembla que a la comunitat internacional no li afecti gaire la situació dels Suazis. Deu ser que allà no hi ha petroli, ni res d'interessant, i per tant es permet que un il·luminat regni a la seva voluntat i maltracti als seus conciutadans amb total impunitat.

Ara, gràcies a l'anècdota del "ball de les canyes" ens hem assabentat de la situació dels habitants d'aquest país africà, però molt em temo que ningú mourà ni un dit per canviar les coses i per ajudar als Suazis a alliberar-se del règim absolutista que els oprimeix. Aquí, fins que no moren uns quants centenars de persones, no hi ha conflicte real. Així doncs, caldrà esperar a veure si algun Suazi s'atreveix a plantar cara al seu rei, posant la seva vida en joc. Pel que sembla, hi ha moltes dones que prefereixen "unir-se a l'enemic" per canviar la seva situació personal...

Autopista a La Mola.

Monestir romànic de La Mola - 1.102 m.

El massís de Sant Llorenç del Munt està entre les comarques del Vallès Occidental i el Bages. Això vol dir que a l'entorn del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac hi viuen més d'un milió de persones (prop de 900.000 al Vallès Occidental i prop de 185.000 al Bages).

Aquest matí, cap a les 9:00, quan he començat a pujar fins dalt del cim de La Mola des del Cavall Bernat, a la veïna població de Matadepera, poc podia pensar que seria un dels dies que em trobaria amb més excursionistes pujant pels diferents camins que porten al cim. Les magnífiques condicions climatològiques feien preveure una gran assistència d'excursionistes de cap de setmana, però m'atreviria a dir que ha estat el dia que m'he trobat més gent pujant de tots els que he estat per la zona.

I, casualitats de la vida, quan ja baixava pel camí dels Monjos, he anat a trobar-me al meu germà Albert i els meus nebots, Unai i Èlia, juntament amb tres minyons més, l'Ogro, l'Anna i el Bubu, que pujaven des dels dipòsits. I encara m'he trobat a un altre minyó, el Sergi Castells que venia de Can Robert tot sol. I també m'he trobat a un exprofessor de l'EGB, a l'Agustí Bartra, el Pepe Ruiz, un "nou" català molt implicat amb la causa catalanista des del col·lectiu "Veu pròpia".

No està gens malament l'estadística. Dels més d'un milió de potencials excursionistes a l'entorn del massís de Sant Llorenç del Munt, he anat a trobar-me a vuit persones conegudes. Potser deu ser la inèrcia de les casuals trobades a l'illa de Java aquestes vacances...

Escolta Sepharad: Els homes no poden ser si no són lliures.

El proper dimarts 11 de setembre els catalans estem convocats a participar a la manifestació de la Diada Nacional de Catalunya a Barcelona, a partir de les 18:00 de la tarda, al passeig de Gràcia. M'agradaria que aquesta convocatòria deixi palesa la voluntat majoritària del poble català d'alliberar-se de l'opressió (social, cultural, lingüística, econòmica...) espanyola per esdevenir un estat sobirà i lliure. Ja no ens alimenten molles. Ni un pas enrere. L'11-S, tots a Barcelona!!!

Perillosos feixistes espanyols.

Un altre militar feixista espanyol

Segons els vots d'alguns de vosaltres a l'enquesta sobre la independència de Catalunya en aquest bloc, el 62% de vosaltres penseu que la independència arribarà en el període màxim d'entre dos i quatre anys, i la resta dels vots aposten per un període d'entre quatre i vuit. Només un votant pensa que la independència no arribarà abans de vint anys.

Llegint les declaracions de personatges com aquest coronel de l'exèrcit ejpañiol, Alamán Castro, sembla impensable que els espanyols acceptin una Catalunya sobirana i independent, i semblen disposats a repetir velles estratègies militars per aconseguir que Catalunya continuï sotmesa a Ejpañia, malgrat trobar-nos ja en ple segle 21, i havent estat testimonis directes de greus conflictes bèl·lics no fa tants anys, amb la mort (assassinat) de milers de civils innocents (a l'antiga Iugoslàvia).

Sembla bastant evident, que l'exercit espanyol no va acabar de fer net amb la transició, i que encara queden uns quants feixistes, energumens, assassins, dins les files de l'exercit espanyol disposats a solucionar els problemes d'Ejapñia amb velles receptes. Aquesta gent, encara no s'han adonat dels importants canvis que ha sofert  la nostra civilització en la darrera centúria, i estan desitjant poder pujar als tancs de nou a la més mínima. Em pregunto quan trigarà el ministre de defensa ejpañiol a destituir a aquest perillós personatge, i fins i tot, a tancar-lo a la presó per evitar-nos mals majors en el futur.

Cada dia que passa tinc més ganes que arribi la Diada de Catalunya per sortir al carrer i fer comprendre a espanyols com aquests, i d'altres, que me la porta bastant fluixa Ejpañia, i que no puc esperar ni un dia més perquè ens independitzem d'un país tan caspós, ranci, i lladre com aquest.

30 d'Agost: Sant Fèlix.

Siusplau Sant Fèlix, porta'm en el dia d'avui uns grans castells per la meva colla, i una bona feina a títol personal. Si ho fas així, prometo deixar el cubata a terra quan passis davant meu a la processó del vespre.

Amén.

El "temazo" del dimecres. Lluís Llach - "Cant de l'enyor"

Amb el pas dels anys, hom comença a sentir enyorança del passat. Enyorança de l'innocent infantesa, de la despreocupada adolescència, o de la descoberta del món adult. Amb l'inici del nou curs escolar, sovint recordo i enyoro les antigues retrobades amb els companys d'escola, els jocs compartits i les expectatives que ens creàvem dels nous mestres.

Aquest tema del Lluís Llach interpretat juntament amb la Marina Rosell i la Maria del Mar Bonet al camp del Barça l'any 1985 té una força emotiva impressionant, a banda d'una qualitat musical destacable. Llàstima que m'he aficionat al Lluís Llach al final de la seva carrera professional...

Amistats.

Ahir els Minyons de Terrassa vam tornar a comprovar que tenir bons amics dins del món casteller ens ajuda a omplir el pati d'asssaig en ocasions especials. Ahir va ser una d'aquestes, amb el primer assaig especial de la setmana per preparar l'exhibició de Sant Fèlix. Un bon grapat de gent de diverses procedències (a destacar els desplaçaments d'un bon nombre de Marrecs de Salt, solsonins, o tarragonins) van voler donar un cop de mà a la nostra colla per poder preparar bé les estructures que volem portar a Vilafranca. Ahir vam estar notables enlairant el 3, el 4, el 2 i el 5 de 9 fins a sisens. També cal valorar la presència de terrassencs, aficionats o amics de membres de la colla que també van decidir venir al local a donar-nos un cop de mà. Mil gràcies a tothom.

Per il·lustrar aquesta entrada he volgut recuperar un vídeo que vaig gravar al poble de Selo, a Java, Indonèsia, aquestes vacances, amb un pagès javanès molt simpàtic, amb qui vaig compartir una estona molt entranyable mentres em delectava contemplant la figura majestuosa del volcà Merapi. Tot i que d'entrada no les tenia totes quan me'l vaig trobar de cara per un caminet molt empinat envoltat de camps de tabac, amb el seu matxet de treball a la ma, de seguida vaig comprovar que els meus temors i les meves pors d'occidental, no tenen cap justificació raonable en un país com Indonèsia. Si us mireu el vídeo comprendreu el que us explico.

És probable que si, per exemple, a la processó de Sant Fèlix em trobés a un personatge local, amb un matxet a la mà, la meva actitud no seria la mateixa que vaig tenir amb aquest bon home indonesi. No sé del cert que faria, però el més probable seria que no m'aturés a intentar congeniar amb ell...