12-O. Manifestació espanyolista a Barcelona.

Com cada 12 d'octubre a Barcelona es concentren un grapat de ciutadans, que viuen a Catalunya i que no, per celebrar amb orgull la seva espanyolitat. Enguany havien convocat una mobilització a la plaça de Catalunya per tal de contrarestar la mobilització independentista del passat dia 11 de setembre, i tot i que havien anunciat que vindrien a Barcelona autocars des de diversos indrets de l'estat espanyol, sembla que al final han quedat lluny del milió, o milió i mig, que van aconseguir convocar els de l'ANC (Assemblea Nacional Catalana) per la Diada.

Em sembla bé que els nacionalistes espanyols es puguin manifestar, lliurement i democràtica, al centre de Barcelona, igual que ho vam fer els independentistes catalans. No puc amagar que estava molt expectant per la quantitat de gent que serien capaços de mobilitzar els espanyolistes, però vistos els resultats, em quedo molt més tranquil. Tanmateix, també és cert que el fet que els espanyolistes no es mobilitzin de la mateixa manera que els qui volen trencar amb Espanya, és fins a cert punt lògic i comprensible. Ells no han de lluitar per res, ja que tenen el que desitgen. En canvi qui vol la independència ha de demostrar la força de la seva reivindicació per fer-se respectar i que se'l tingui en consideració.

Tot i les xifres absolutes de participants en una i altra convocatòries, els qui desitgem la independència de Catalunya no ens podem enganyar (per molta gent que sortís a manifestar-se) i pensar que això ja està guanyat i que d'aquí dos anys serem independents de carrer. Hi ha un munt de gent que no es manifesta però que quan sent a parlar d'independència, se li torça el gest, i ho relaciona, sovint per influència mediàtica, amb nacionalisme excloent, terrorisme, kale borroka, ruptura, aparheid i coses similars. Així que jo no acabo de veure-ho clar això que diuen les enquestes que més de la meitat dels enquestats votaria a favor de la independència en un hipotètic referèndum. 

Les eleccions del proper 25 de novembre aclariran una mica l'excitat panorama actual. Aleshores sabrem exactament com de "cremats" estan en realitat els catalans amb l'estat espanyol, i quin suport real té l'independentisme a casa nostra. Només demano que els partits que hi concorrin siguin clars a l'hora d'expressar les seves posicions i els seus plans de futur. Esperem que no ens enganyin com de costum ni juguin amb la terminologia per tal de guanyar vots i poder després fer el que els sembli.

El ministre Wert amenaça amb espanyolitzar l'ensenyament a Catalunya.

La punxa d'en Jap - Diari El Punt-Avui

Ahir el ministre d'Educació del "movimiento" va fer unes declaracions on deixava ben clara la seva posició, i les seves intencions d'adoctrinament espanyolista dels estudiants catalans. Vaja, més o menys com en els temps de la dictadura, però amb l'empara de la sacrosanta Constitución. L'excusa per a la sobtada decisió del ministre sembla radicar en el suposat adoctrinament proindependentista del sistema educatiu català.

No sé que deu voler dir el senyor ministre amb això d'espanyolitzar l'escola catalana, però coneixent com pensen alguns destacats dirigents del seu partit (com Alejo Vidal Quadras), afins i simpatitzants, em temo que la cosa estaria bastant pròxima a l'escola nacional postfranquista, amb assignatura de "formación del espiritu nazional" inclosa, i capellans fent de professors, crucifixos penjant de les parets, i retrats de Rajoy al despatx de direcció.

Potser al senyor Wert li sobta que a Catalunya els currículums educatius estiguin molt centrats en la llengua i la cultura catalanes. Per què han de conèixer els alumnes catalans els rius i muntanyes de Catalunya amb la de rius i muntanyes que hi ha a la resta d'Ejpañia. I quin interès pot tenir la història de Catalunya amb la de coses interessants que han passat a l'imperi? I per què s'han d'entestar els catalans a mantenir unes tradicions i una cultura si Ejpañia en té moltes més i molt més entretingudes? A qui se li acut intentar fer sobreviure un ball tan avorrit com la sardana havent-hi sevillanes o jotes? Què es això de les bitlles catalanes, si aquí sempre s'ha jugat a "la petanca"?

Ai mare meva... independitzem-nos aviat abans que no ens enviïn els tancs de debò... Per què tots aquests que ara "rajen" no pensaven (deien) totes aquestes coses abans de la manifestació de la darrera Diada nacional? Què potser abans ho fèiem tot bé, i ara ho fem tot malament?

El "temazo" del dimecres. The Beatles - "Love me do".

Han passat cinquanta anys des que els Beatles van publicar el seu primer senzill, "Love me do". Després vindrien un munt més de bones cançons pop-rock que s'han convertit en autèntics himnes per vàries generacions. Els Beatles deuen ser la banda amb més cançons conegudes arreu del món. Fins als menys posats en el tema musical els sonen molts dels temes creats pel grup dels 4 de Liverpool (John Lennon, Paul McKartney, Ringo Star i Gerorge Harrison).

Aprendre a través de la televisió.

Albert Om entrevistant a Neus Català

Ahir a TV3 ens van oferir un d'aquells documents que s'haurien de fer veure a moltes escoles (des de primària a secundària, fins la universitat) i que podeu veure aquí http://www.tv3.cat/videos/4265970/Neus-Catala si no l'heu vist encara. L'entrevista de l'Albert Om a la Neus Català, presonera del camp d'extermini de Ravensbruck, comunista i republicana, i filla del Priorat, va ser d'aquelles que no et deixen indiferent. Aquesta senyora de 97 anys ha viscut una vida de pel·lícula, de pel·lícula de terror més aviat, ja que va viure en pròpia pell la guerra civil espanyola, la segona guerra mundial i l'horror nazi. I després de tot això encara va haver de sofrir 40 anys de dictadura feixista espanyola des de l'exili francès.

La veritat, és digne d'admirar la capacitat de l'Albert Om per treure temes tan llastimosos sense caure en la morbositat, ni cercar la llàgrima fàcil. A més, la Neus explicava les coses d'una manera, que més que tristor i llàstima, t'entrava ràbia i indignació. Tot i així, a mi se'm va fer difícil no vessar llàgrimes escoltant el testimoni cru de la Neus. Quan l'Albert Om va preguntar a la Neus que quin era el sentiment més fort que li quedava respecte als seus botxins nazis, la Neus no va dubtar, i va dir que la justícia. La justícia que no s'havia aconseguit després de tants anys, ja que solament es va jutjar a uns pocs nazis dels destacats, però no a tots els col·laboradors i tots els protagonistes d'aquella història negra de la (in)humanitat.

L'entrevista va deixar un altre moment gloriós, quan cap al final de la trobada la Neus va deixar clar que si no fos pel seu estat físic, encara estaria "lluitant" per defensar la dignitat dels treballadors, per la llibertat, la pau i la justícia. Va dir que seria una més dels manifestants "Indignats" a la Plaça de Catalunya. I un darrer comentari molt interessant de la Neus, va venir quan l'Om li va preguntar si els comunistes no havien comès també molts errors en el passat, i ella li va espetar que el veritable comunisme encara estava per arribar, que aquells que s'havien fet dir comunistes per arribar al poder, no eren autèntics comunistes...

Salut i peles.

Una mica d'humor per començar bé el cap de setmana. Dels creadors de la sèrie "Els Joves", amb dos dels actors d'aquesta (el punky i l'anarquista). Humor anglès en estat pur. Diuen que l'humor anglès i el català s'assemblen bastant. Hi estic d'acord.

regalaran els habitatges finalment?



Font: diari El Punt-Avui.

Algú se'n recorda quan la gent deia allò de "l'habitatge mai baixa. Comprar una casa és la millor de les inversions". Eren èpoques de vaques grasses i de bombolla immobiliària, i es tenia la impressió que el mercat de l'habitatge era quelcom especial i aliè a les oscil·lacions del mercat com passa amb tots els bens i productes que ens puguem imaginar. No hi ha cap be material que estant sotmès a la llei de l'oferta i la demanda es lliuri dels increments i descensos del seu valor en el temps. Amb el tema de l'habitatge ni els propis economistes (ben pocs) van alertar d'aquesta perillosa evidència.

Però molts es van deixar emportar per l'estat d'eufòria col·lectiva que es va generar a principis del nou mil·leni, i es van atrevir a hipotecar-se per quantitats astronòmiques per canviar de casa o per adquirir la primera, convençuts que compraven un valor segur, i fins i tot alguns es van creure que encara podrien fer negoci i tot comprant ara i revenent al cap de poc per més calés, ja que els preus no deixaven de créixer a passes de gegant.

Quants van arribar a comprar un nou habitatge amb hipoteques desorbitades sense ni tan sols haver venut l'habitatge antic? Confiaven que més tard o més d'hora (més aviat més d'hora que tard) vendrien el vell habitatge, i això els hauria de servir per fer front a la "pastarada" que costava el nou. I de cop i volta, la gent va començar a quedar-se sense feina, els bancs van deixar de concedir hipoteques alegrement, i ningú podia comprar habitatges. Així que aquell pis o casa que es pensaven vendre en un tres i no res, no hi havia qui la comprés, i cada any que passava anava perdent més i més valor. I continua perdent. I continuarà, crec.

I a sobre els particulars han de competir amb els bancs, que tenen uns grans estocs d'habitatge que tampoc són capaços de treure's de sobre i han de baixar preus per obtenir liquiditat. No és d'estranyar doncs, que des del segon semestre de l'any 2006, quan els preus de l'habitage van arribar al seu llindar màxim, aquests no hagin parat de baixar fins arribar a una caiguda acumulada d'un 50%, i sense que es prevegui una recuperació dels preus a curt o mitjà termini.

El "temazo" del dimecres. Manu Chao - "Me llaman calle".

Avui torna Manu Chao al Faktoria d'Arts de Terrassa. Aquest cop amb una banda de quatre músics (ell a la guitarra, un altre guitarrista, baix i bateria) per fer el mateix repertori que porta fent els darrers quatre o cinc anys. He pillat entrada perquè tampoc tenia res millor a fer i pel preu que les venen (10 euros), val la pena anar de concert, i mai se sap quines sorpreses ens pot deparar la vetllada. L'última vegada a La Salamandra de l'Hospitalet van aparèixer a última hora el Joan Garriga de La Troba de Kung-Fu i el cantant de Color Humano...

La veritat es que fa dies que em va passar la falera "Manu Chao" i ja vaig saciar tota la il·lusió dels seus directes, quan aquests eren un autèntic vendaval sonor i festiu, amb secció de vents, acordió, teclat, i percussions vàries. Aquells mítics concerts de finals dels noranta al vell Faktoria amb la sala plena a vessar, una calor asfixiants, suors a dojo, i concerts de prop de tres hores. No sé, potser és que m'estic fent gran, però pel meu gust, l'actual Manu comença a repetir-se una mica i ja no porta la festassa que abans duia.

Ara, tot i així, encara li he de reconèixer la fermesa d'uns principis professionals i artístics, que el porten a petites sales d'arreu a preus realment populars. És a dir, per tot el poble. No com d'altres pretesament d'esquerres que no tenen cap inconvenient en fer pagar més de 80 euros per una entrada als seus espectacles.