Salts al buit.

Avui, el saltador-paracaigudista austríac Fèlix Baumgartner, ha aconseguit un nou rècord mundial de salt al buit, al saltar des d'una distància aproximada de 39 quilòmetres d'altura, superant també el rècord de velocitat de caiguda amb una punta de 1.173 km/h, superant la barrera del so i convertint-se en el primer humà que ho aconsegueix sense cap ajuda mecànica. I finalment, també ha aconseguit pujar més amunt que ningú amb un globus.

He tingut l'oportunitat de seguir l'espectacle en directe a través de la televisió, i acompanyat per uns quants familiars de les tres generacions que a dia d'avui formen la meva família directa, inclosos uns tiets de França que han vingut a passar uns dies i que marxaran amb el cap com un timbal amb tota la informació que els he donat al voltant dels moviments polítics i socials que s'estan produint. Hem recordat el dia que, suposadament, l'home va arribar a la lluna, i que es va convertir en un dels espectacles televisius més seguits del món en tota la història de la televisió. La retransmissió del salt d'aquesta tarda, amb les imatges del saltador dins de la càpsula, les imatges de la terra des de l'exterior de la nau, i del treball de l'equip de col·laboradors des del centre de control a l'aeroport de Roswell, a Nuevo México, feien pensar que estàvem vivint un esdeveniment únic i històric, tot i que és molt probable que en poc temps, algun altre boig com Baumgartner vulgui superar els rècords d'aquest i tinguem una nova oportunitat de seure davant de la pantalla per quedar impressionats.

Però per impressionant, el que he viscut aquest migdia al barri barceloní de Les Corts en l'actuació castellera de la meva colla, els Minyons. També està relacionat amb els salts i també requereix grans dosis de valentia, però poca gent se n'haurà assabentat, ni omplirà pàgines dels diaris, ni edicions dels telenotícies. Però per a un casteller com jo, que porto més de vint anys en l'"ofici" (no a la manera d'alguns castellers semiprofessionals), el que he viscut avui a la plaça Comas de Les Corts, ha estat realment impressionant.

Veure, més ben dit, viure, ja que jo era a la soca i no he vist res, com se'ns despenjava la canalla (acotxadora i enxaneta) d'un 3d9f, i veure que aquesta mateixa canalla tornava a pujar després a un 2d8f que sí que es descarregava amb tots els ets i uts, és realment emocionant. S'ha d'haver viscut uns quants castells per saber què significa per la canalla despenjar-se tota sola d'un castell, i encara més si es tracta d'un gran castell com és un 3d9f. I quan has vist i fet molts castells, saps que el 2d8f és un dels castells més fràgils i impactants per la canalla, sobretot per l'acotxador i l'enxaneta. És per això que encara em sobta més l'actitud valenta i responsable de l'Isil (acotxadora) i l'Etna (enxaneta), que després d'haver fet un gran salt tot soles des de dalt d'un 3d9f han decidit tornar-hi immediatament amb el 2d8f. Exemplar, brutal, acollonant... He de reconèixer que m'he arribat a emocionar de la valentia i la decisió de les dues germanes. Potser és per la falta de costum a la nostra colla, però pregunteu-vos a vosaltres mateixos si seríeu capaços de fer el que fan tots els nens que pugen als castells i en el cas de patir una caiguda com la que han tingut l'Isil i l'Etna avui.

Entenc que cada nen de la canalla viu el fet de pujar d'una manera determinada, i que la reacció que han tingut avui aquestes dues nenes no té perquè ser la norma entre la resta del grup. Els adults de la colla no podem exigir-los res a la canalla, més enllà d'un compromís, i d'una sinceritat respecte a si realment volen o no pujar als castells. Estic convençut que avui cap tècnic ha hagut de forçar a les nenes perquè tornessin a pujar, i aquest fet fa que m'admiri de la seva valentia i compromís.

L'Isil i l'Etna per aquí al mig entre la canalla dels Minyons.

12-O. Manifestació espanyolista a Barcelona.

Com cada 12 d'octubre a Barcelona es concentren un grapat de ciutadans, que viuen a Catalunya i que no, per celebrar amb orgull la seva espanyolitat. Enguany havien convocat una mobilització a la plaça de Catalunya per tal de contrarestar la mobilització independentista del passat dia 11 de setembre, i tot i que havien anunciat que vindrien a Barcelona autocars des de diversos indrets de l'estat espanyol, sembla que al final han quedat lluny del milió, o milió i mig, que van aconseguir convocar els de l'ANC (Assemblea Nacional Catalana) per la Diada.

Em sembla bé que els nacionalistes espanyols es puguin manifestar, lliurement i democràtica, al centre de Barcelona, igual que ho vam fer els independentistes catalans. No puc amagar que estava molt expectant per la quantitat de gent que serien capaços de mobilitzar els espanyolistes, però vistos els resultats, em quedo molt més tranquil. Tanmateix, també és cert que el fet que els espanyolistes no es mobilitzin de la mateixa manera que els qui volen trencar amb Espanya, és fins a cert punt lògic i comprensible. Ells no han de lluitar per res, ja que tenen el que desitgen. En canvi qui vol la independència ha de demostrar la força de la seva reivindicació per fer-se respectar i que se'l tingui en consideració.

Tot i les xifres absolutes de participants en una i altra convocatòries, els qui desitgem la independència de Catalunya no ens podem enganyar (per molta gent que sortís a manifestar-se) i pensar que això ja està guanyat i que d'aquí dos anys serem independents de carrer. Hi ha un munt de gent que no es manifesta però que quan sent a parlar d'independència, se li torça el gest, i ho relaciona, sovint per influència mediàtica, amb nacionalisme excloent, terrorisme, kale borroka, ruptura, aparheid i coses similars. Així que jo no acabo de veure-ho clar això que diuen les enquestes que més de la meitat dels enquestats votaria a favor de la independència en un hipotètic referèndum. 

Les eleccions del proper 25 de novembre aclariran una mica l'excitat panorama actual. Aleshores sabrem exactament com de "cremats" estan en realitat els catalans amb l'estat espanyol, i quin suport real té l'independentisme a casa nostra. Només demano que els partits que hi concorrin siguin clars a l'hora d'expressar les seves posicions i els seus plans de futur. Esperem que no ens enganyin com de costum ni juguin amb la terminologia per tal de guanyar vots i poder després fer el que els sembli.

El ministre Wert amenaça amb espanyolitzar l'ensenyament a Catalunya.

La punxa d'en Jap - Diari El Punt-Avui

Ahir el ministre d'Educació del "movimiento" va fer unes declaracions on deixava ben clara la seva posició, i les seves intencions d'adoctrinament espanyolista dels estudiants catalans. Vaja, més o menys com en els temps de la dictadura, però amb l'empara de la sacrosanta Constitución. L'excusa per a la sobtada decisió del ministre sembla radicar en el suposat adoctrinament proindependentista del sistema educatiu català.

No sé que deu voler dir el senyor ministre amb això d'espanyolitzar l'escola catalana, però coneixent com pensen alguns destacats dirigents del seu partit (com Alejo Vidal Quadras), afins i simpatitzants, em temo que la cosa estaria bastant pròxima a l'escola nacional postfranquista, amb assignatura de "formación del espiritu nazional" inclosa, i capellans fent de professors, crucifixos penjant de les parets, i retrats de Rajoy al despatx de direcció.

Potser al senyor Wert li sobta que a Catalunya els currículums educatius estiguin molt centrats en la llengua i la cultura catalanes. Per què han de conèixer els alumnes catalans els rius i muntanyes de Catalunya amb la de rius i muntanyes que hi ha a la resta d'Ejpañia. I quin interès pot tenir la història de Catalunya amb la de coses interessants que han passat a l'imperi? I per què s'han d'entestar els catalans a mantenir unes tradicions i una cultura si Ejpañia en té moltes més i molt més entretingudes? A qui se li acut intentar fer sobreviure un ball tan avorrit com la sardana havent-hi sevillanes o jotes? Què es això de les bitlles catalanes, si aquí sempre s'ha jugat a "la petanca"?

Ai mare meva... independitzem-nos aviat abans que no ens enviïn els tancs de debò... Per què tots aquests que ara "rajen" no pensaven (deien) totes aquestes coses abans de la manifestació de la darrera Diada nacional? Què potser abans ho fèiem tot bé, i ara ho fem tot malament?

El "temazo" del dimecres. The Beatles - "Love me do".

Han passat cinquanta anys des que els Beatles van publicar el seu primer senzill, "Love me do". Després vindrien un munt més de bones cançons pop-rock que s'han convertit en autèntics himnes per vàries generacions. Els Beatles deuen ser la banda amb més cançons conegudes arreu del món. Fins als menys posats en el tema musical els sonen molts dels temes creats pel grup dels 4 de Liverpool (John Lennon, Paul McKartney, Ringo Star i Gerorge Harrison).

Aprendre a través de la televisió.

Albert Om entrevistant a Neus Català

Ahir a TV3 ens van oferir un d'aquells documents que s'haurien de fer veure a moltes escoles (des de primària a secundària, fins la universitat) i que podeu veure aquí http://www.tv3.cat/videos/4265970/Neus-Catala si no l'heu vist encara. L'entrevista de l'Albert Om a la Neus Català, presonera del camp d'extermini de Ravensbruck, comunista i republicana, i filla del Priorat, va ser d'aquelles que no et deixen indiferent. Aquesta senyora de 97 anys ha viscut una vida de pel·lícula, de pel·lícula de terror més aviat, ja que va viure en pròpia pell la guerra civil espanyola, la segona guerra mundial i l'horror nazi. I després de tot això encara va haver de sofrir 40 anys de dictadura feixista espanyola des de l'exili francès.

La veritat, és digne d'admirar la capacitat de l'Albert Om per treure temes tan llastimosos sense caure en la morbositat, ni cercar la llàgrima fàcil. A més, la Neus explicava les coses d'una manera, que més que tristor i llàstima, t'entrava ràbia i indignació. Tot i així, a mi se'm va fer difícil no vessar llàgrimes escoltant el testimoni cru de la Neus. Quan l'Albert Om va preguntar a la Neus que quin era el sentiment més fort que li quedava respecte als seus botxins nazis, la Neus no va dubtar, i va dir que la justícia. La justícia que no s'havia aconseguit després de tants anys, ja que solament es va jutjar a uns pocs nazis dels destacats, però no a tots els col·laboradors i tots els protagonistes d'aquella història negra de la (in)humanitat.

L'entrevista va deixar un altre moment gloriós, quan cap al final de la trobada la Neus va deixar clar que si no fos pel seu estat físic, encara estaria "lluitant" per defensar la dignitat dels treballadors, per la llibertat, la pau i la justícia. Va dir que seria una més dels manifestants "Indignats" a la Plaça de Catalunya. I un darrer comentari molt interessant de la Neus, va venir quan l'Om li va preguntar si els comunistes no havien comès també molts errors en el passat, i ella li va espetar que el veritable comunisme encara estava per arribar, que aquells que s'havien fet dir comunistes per arribar al poder, no eren autèntics comunistes...

Salut i peles.

Una mica d'humor per començar bé el cap de setmana. Dels creadors de la sèrie "Els Joves", amb dos dels actors d'aquesta (el punky i l'anarquista). Humor anglès en estat pur. Diuen que l'humor anglès i el català s'assemblen bastant. Hi estic d'acord.

regalaran els habitatges finalment?



Font: diari El Punt-Avui.

Algú se'n recorda quan la gent deia allò de "l'habitatge mai baixa. Comprar una casa és la millor de les inversions". Eren èpoques de vaques grasses i de bombolla immobiliària, i es tenia la impressió que el mercat de l'habitatge era quelcom especial i aliè a les oscil·lacions del mercat com passa amb tots els bens i productes que ens puguem imaginar. No hi ha cap be material que estant sotmès a la llei de l'oferta i la demanda es lliuri dels increments i descensos del seu valor en el temps. Amb el tema de l'habitatge ni els propis economistes (ben pocs) van alertar d'aquesta perillosa evidència.

Però molts es van deixar emportar per l'estat d'eufòria col·lectiva que es va generar a principis del nou mil·leni, i es van atrevir a hipotecar-se per quantitats astronòmiques per canviar de casa o per adquirir la primera, convençuts que compraven un valor segur, i fins i tot alguns es van creure que encara podrien fer negoci i tot comprant ara i revenent al cap de poc per més calés, ja que els preus no deixaven de créixer a passes de gegant.

Quants van arribar a comprar un nou habitatge amb hipoteques desorbitades sense ni tan sols haver venut l'habitatge antic? Confiaven que més tard o més d'hora (més aviat més d'hora que tard) vendrien el vell habitatge, i això els hauria de servir per fer front a la "pastarada" que costava el nou. I de cop i volta, la gent va començar a quedar-se sense feina, els bancs van deixar de concedir hipoteques alegrement, i ningú podia comprar habitatges. Així que aquell pis o casa que es pensaven vendre en un tres i no res, no hi havia qui la comprés, i cada any que passava anava perdent més i més valor. I continua perdent. I continuarà, crec.

I a sobre els particulars han de competir amb els bancs, que tenen uns grans estocs d'habitatge que tampoc són capaços de treure's de sobre i han de baixar preus per obtenir liquiditat. No és d'estranyar doncs, que des del segon semestre de l'any 2006, quan els preus de l'habitage van arribar al seu llindar màxim, aquests no hagin parat de baixar fins arribar a una caiguda acumulada d'un 50%, i sense que es prevegui una recuperació dels preus a curt o mitjà termini.