Construïm un nou estat d'Europa.

Vídeo d'Omnium Cultural de la campanya per l'estat propi (la independència, l'emancipació, la separació, ruptura, trencament, divisió, sobiranisme, autodeterminació...). Va que ens queden un parell d'anyets per convèncer als indecisos de les avantatges de ser un país normal i corrent, i no dependre d'Espanya.

Girona ens enamora (als Minyons).

Aquest proper diumenge els Minyons actuem a la Plaça del Vi de Girona, una de les jornades més esperades de la temporada per la majoria dels Minyons, i una plaça talismà en moltes ocasions. Allà vam descarregar el primer 4d9net de la nostra història (i del món casteller des del segle XIX) l'any 1998. També vam descarregar per primera vegada allà el pilar de 8 amb folre i manilles l'any 2008. A banda de fer-hi altres grans castells com el 2d9fm, el 4d9fa carregat, i haver intentat castellassos com el 3d10fm o el 3d8 per sota.

En definitiva, una plaça que ens l'estimem gairebé com si fos nostra i a la que hi anem amb totes les ganes del món i a fer els castells més grans possibles. A més, sempre hem estat molt ben acompanyats pels amfitrions, els Marrecs de Salt, i darrerament també pels Capgrossos de Mataró. Aquesta diada ja s'ha convertit en una cita ineludible per al món casteller i alguns ja l'han batejat com "La gran diada del nord", que res té a veure amb la sèrie de TV3 "Gran nord", crec.

Avui i divendres, els Minyons tenim els dos darrers assaigs per preparar els castells que volem portar a Girona per les Fires de Sant Narcís. Si tot va com esperem, el més probable és que hi portem el 5d9f, el 2d9fm i el 3d9f o el 4d9f. A veure si som capaços de canviar una mica la dinàmica negativa amb el 5d9f, que ens ha quedat en intent en les darreres ocasions que l'hem portat a plaça. Potser ja toca una mica de sort, que sempre va bé quan es proven aquests castells. 

Dissabte farem una prèvia a Terrassa, amb motiu de la festa del local de la colla. La casa Jacint Bosch compleix enguany el seu centenari, i els Minyons fa 25 anys que la vam adquirir. Per aquest motiu s'han organitzat una sèrie d'actes, amb l'actuació castellera del dissabte a la tarda a la Plaça Vella com a acte estrella de la festa. Podeu veure aquí els actes organitzats per aquest dia.

El "temazo" del dimecres. Al Tall - "Tio Canya"

Al Tall, grup valencià d'arrel tradicional, nascut l'any 1975, han decidit posar fi a la seva carrera musical després de trenta-vuit anys dalt dels escenaris, que es diu aviat... Trenta-vuit anys reivindicant la llengua, la cultura i la història del País Valencià.

All Tall s'ha convertit en un grup de referència dins de l'escena de la música d'arrel tradicional, i han deixat petjada en grups actuals que fusionen la música tradicional amb altres estils com l'ska, el rock, o la rumba, com Obrint Pas, La Gossa Sorda, La Carrau, Ministrils del Raval o Mesclat.

Amb pocs mesos de diferència ens han anunciat que pleguen dues bandes emblemàtiques representants de la música d'arrel tradicional en català: La Companyia Elèctrica Dharma i Al Tall. Una llàstima, però llei de vida. Gràcies per les cançons i per la memòria!

Els clubs de futbol catalans amb les seleccions catalanes.

Els presidents dels principals clubs catalans de futbol van signar dilluns un conveni amb la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes per impulsar l'oficialitat de les seleccions nacionals. Entre els signants cal destacar la presència dels presidents dels dos principals clubs de futbol del país, Barça i Espanyol. Aquest darrer club no s'ha posicionat clarament fins a darrera hora, degut a les reticències d'alguns sectors de la seva massa social i d'aficionats que no els fa cap gràcia això que hi hagi una selecció nacional catalana. Tanmateix, cal recordar que el proper partit de la selecció catalana es jugarà al desembre al nou estadi "perico" a Cornellà-El Prat.

Qui ho ha tingut més clar a l'hora de negar-se a donar suport a la iniciativa, ha estat el president de l'Hospitalet, el senyor Miguel García, falamant fitxatge del partit espanyolista Ciudadanos. Militant on milita, s'entén que no tingui cap interès en que algun dia Catalunya pugui participar en competicions oficials. Estic convençut que a ell l'emociona molt més veure jugar a la "roja". No tinc tan clar que en pensen els socis del seu club... jo si fos soci de l'Hospitalet, dilluns mateix hauria anat a donar-me de baixa.

És un pas valent aquest que han pres els principals clubs de futbol del país en favor de l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes. Cal reconèixer el mèrit als dirigents de la Plataforma Proseleccions Catalanes i de la Federació Catalana de Futbol, que han fet possible aquest acord. 

Potser el vell somni de veure competir a les seleccions nacionals catalanes es farà realitat abans del que ens pensàvem. Serà per l'únic camí possible, és a dir, quan ens independitzem. Si ens pensem que els espanyols ens permetran competir com a nació, sent una comunitat autònoma d'Espanya, ho portem clar...

La CUP: els Bildu catalans?

David Fernàndez, candidat per la CUP a Barcelona. Diari Ara.

Us copio l'entrevista al David Fernàndez de la CUP al diari Ara. Aquest periodista i activista social ha donat un pas endavant per encapçalar la candidatura de la CUP al parlament de Catalunya. No el conec gaire encara, per no dir gens, però llegint-lo me n'adono que coincideixo plenament amb el seu discurs, i veient-lo me n'adono que es tracta d'una persona menys interessada en l'estètica que en l'ètica, com em passa a mi.

David Fernàndez: "Prefereixo uns Països Catalans a Europa que a la Unió Europea"

Alternativa "Falta una veu al Parlament, la de les classes populars" Divisió "És banal parlar d'unitat independentista un mes abans del 25-N" Fàctics "Catalunya té un govern i un consell d'administració"

ROGER TUGAS

 

 

Després de debatre-ho molt i d'obtenir més de 100 regidors el 2011, la CUP intentarà fer el salt al Parlament de la mà d'un independent, David Fernàndez (Barcelona, 1974), un periodista que ve de l'activisme social. Abandera un discurs independentista i d'esquerres nítid per fer-se un lloc en una oferta dividida. Té 27.111 avals per intentar-ho.
Què ha portat la CUP a presentar-se, després de declinar-ho el 2010?
El debat de la llibertat política s'ha precipitat, i l'evolució de la crisi. No hi pot haver normalitat amb tres milions de pobres als Països Catalans.
¿No us fa por que la divisió de l'independentisme afavoreixi CiU?
No, falta una veu al Parlament, la de les classes populars, i s'ha de fer sentir. És banal parlar d'unitat un mes abans del 25-N. La CUP representa una altra manera de fer política i la gran àgora està sent el carrer, amb milers de persones votant per la independència i protestant per les retallades. Al carrer és on les coses poden canviar ara que els mercats han pres tanta sobirania als governs.
Però la CUP no va ser a la marxa massiva de l'11-S. Va ser un error?
Hi havia militants de la CUP, i molts participen en l'ANC. Però fa 35 anys que l'esquerra independentista celebra la seva marxa, tenim una pota arreu. A més, l'ANC sembla una rèplica de l'Assemblea de Catalunya, i caldria recordar com va acabar, amb la gran traïció dels líders.
¿ICV i ERC no representen prou bé aquestes classes populars?
No, va doldre quan ERC va dir que "entre el país i l'esquerra, el país". El país i l'esquerra sempre, guanyant o perdent, i no s'hi pot renunciar.
¿Es veu votant amb Artur Mas la convocatòria d'un referèndum?
Em veig votant sí al costat del poble. Serà l'única fracció de segon en què coincidirem amb Mas. Qui s'hi oposa més, tot i el poc soroll, són les elits econòmiques, com sempre. Això em fa dubtar, perquè Catalunya té un govern i un consell d'administració.
¿Assumiu que el referèndum serà a nivell del Principat?
Sí, és la realpolitik . No és com ho voldríem, però l'evolució política ho ha fet així, després de tanta renúncia. La CUP treballa des de la realitat, però defensarem el marc polític i conceptual dels Països Catalans.
Els preocupa quedar fora de la UE?
No gaire. No crec que passi, però, en tot cas, prefereixo uns Països Catalans a Europa que a la UE, ja que els homes de negre són gàngsters amb corbata i l'euro és un projecte neoliberal. Hi ha vida fora de la UE. També som un país mediterrani, no volem viure d'esquena al sud.
Quins són els seus referents?
A voltes cal mirar enrere, a la història cooperativista i a la societat prèvia a la Guerra Civil. A més, Islàndia té un valor simbòlic: no ha pagat el deute, ha jutjat banquers i ha empresonat ministres. No pot ser que Millet, Camps i Matas estiguin al carrer, és un insult quotidià a la democràcia! Miro també a l'Amèrica Llatina, però vull un model propi.
D'on surten els recursos per finançar les polítiques socials?
Amb una altra política fiscal.
No fugiran les grans fortunes?
Ja ho han fet: un 70% d'empreses de l'Íbex-35 operen en paradisos fiscals. Mas ha retallat en total 6.000 milions, i el frau fiscal puja a 16.000 milions. A més, la CUP és l'esquerra austera i eficient, però ens neguem a creure que fer una escola o un hospital o pagar una pensió siguin despeses. Són inversions.
Després de dubtar tant, ¿seria un fracàs no entrar ara al Parlament?
Mai no hi ha fracàs per al que lluita. Seria una experiència més.

Quan arribarà l'Amaiur català?

Si fa uns dies us mostrava un tall d'una intervenció del representant d'ERC al Congrés dels Diputats de Madrid, avui m'agradaria que prestéssiu atenció a la intervenció del diputat d'Amaiur, Sabino Cuadra, fa un parell o tres de mesos. Amb un parell de collons. Clar que sí! I sense necessitat de lluir corbata i jaqueta per semblar un més dels de la casta política.

Potser el dia que la política es deixi de regir per la imatge, el màrqueting i les paraules buides, les coses canviaran a millor.

Sort a Bildu en les eleccions al País Basc!

Ídols caiguts. La xacra del dopatge.

Lance Amstrong, un nou ídol caigut

Ja fa un bon grapat d'anys que els aficionats a l'esport de les dues rodes i els pedals ens hem acostumat a desconfiar dels èxits dels esportistes d'aquesta exigent disciplina. Ja a l'època dels Perico Delgado, Stephen Roche, Laurent Fignon, etc., vam començar a descobrir que les grans gestes d'aquests ídols de les carreteres no sempre eren del tot honestes, i que més d'un (sinó tots) recorria a substàncies dopants per destacar per sobre dels altres.

I quan els dirigent de l'UCI (l'Unió Ciclista Internacional) van adonar-se que la cosa se'ls estava escapant de les mans, van decidir posar-s'hi seriosament a controlar als ciclistes per evitar que embrutessin el nom d'aquest esport amb les seves pràctiques il·lícites i deshonestes. D'aquesta manera, han anat caient al llarg dels darrers anys ciclistes de la talla de Riijs, Ullrich, Pantani, Contador, Virenque, Millar, Landis, i un llarg etc.

Malgrat l'increment dels controls i la millora en els sistemes de detecció del dopatge, ens acabem d'assabentar que un dels majors ciclistes de tots els temps, per no dir el millor dels millors, el nordamericà Lance Amstrong, vencedor de set Tours de França, ja retirat de la competició, hauria aconseguit els seus èxits també gràcies a les trampes del dopatge, gràcies a un sistema molt avançat de dopatge que les autoritats no haurien estat capaces de detectar en tots els anys d'èxits del nordamericà. Fins i tot es comenta que Amstrong s'hauria instal·lat a viure a Girona en la seva etapa professional per evitar la pressió en forma de controls de les autoritats esportives franceses, molt més molestes que no pas les espanyoles en la lluita contra el dopatge.

Arribats en aquest punt de descrèdit total d'aquest esport, per les constants notícies de trampes i ídols caiguts, fins i tot hi ha patrocinadors d'equips com el Rabobank han decidit retirar els seus patrocinis per no embrutar la imatge de les seves companyies. I és probable que a aquest ritme de creixement del descrèdit, no quedi ni una empresa que vulgui apostar per relacionar la seva imatge amb la d'un esport tocat de mort. Afortunadament, per molts ciclistes professionals, encara queden algunes empreses russes, o d'antigues repúbliques soviètiques amb menys escrúpols que la resta que encara hi veuen un bon negoci en el fet de patrocinar a un equip ciclista, però si la cosa continua com fins ara, és probable que al final ni els russos més mafiosos tinguin interès en aquest esport.

Crec que l'Uci hauria de fer un replantejament seriós per mirar d'acabar amb aquesta xacra que és el dopatge. S'ha comprovat que l'augment dels controls els darrers anys no ha estat suficient per acabar amb aquesta pràctica entre els corredors. A mesura que sorgeixen noves tècniques de control més avançades, també s'avança en les tècniques de dopatge per fer-les invisibles als ulls dels controladors. Potser caldria doncs, apostar per una altre concepte de competició que faci innecessari assumir els riscos del dopatge. L'exigència física de les grans curses per etapes del calendari ciclista (Tour, Vuelta, Giro...) fan que el dopatge sigui una pràctica gairebé necessària pels corredors. Potser que repensin aquest tipus de competicions i evitin d'aquesta manera que els espectadors no se sentin enganyats i decebuts respecte a aquells a qui aplaudien i admiraven.