"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 3 de març del 2013

No hi ha pla B.


Quin desastre! Això em vaig repetir ahir una vegada i una altra veient el partit de lliga del Barça al Bernabeu. Sembla mentida que tan sols quatre dies després que el Barça caigués en el partit de copa, en la trampa d'un Madrid amb l'única pretensió de defensar-se amb ordre i de sorprendre amb la seva gran arma ofensiva, el contraatac, ahir es tornés a repetir la història amb el mateix guió si fa no fa. I és que el Barça va tornar a demostrar que no té cap pla alternatiu per fer front a l'estil de joc blanc, i així, enfrontament rere enfrontament, cauen en els mateixos errors, i li posen fàcil a l'etern rival. Ahir, fins i tot, l'entrenador blanc es va permetre el luxe de jugar amb uns quants jugadors reserves, i ni tan sols amb aquest avantatge va poder el Barça endur-se un resultat positiu.

Crec que les raons que expliquen el declivi culer en els darrers enfrontaments amb els blancs tenen a veure amb el plantejament tàctic. El Barça vol ser fidel al seu estil de joc ofensiu, i des del primer minut del partit els jugadors blaugranes s'avoquen a l'atac i acumulen homes al camp del rival. Aquesta aposta superofensiva del Barça li va de perles al Madrid, que té un excel·lent ordre defensiu, una autèntica muralla, i un parell o tres d'homes ràpids al davant llestos per sortir com bales a la que recuperen la pilota. És per aquest motiu que quan veiem atacar als blancs, acostumen a veure's situacions d'un contra un, o dos contra dos, o tres contra tres. En canvi quan ataca el Barça, la majoria de les vegades ho fa en posicions estàtiques, amb dues línies defensives de quatre homes per part del rival, i sense espais per on poder travessar aquesta barrera.

I si de normal, l'atac en estàtic i posicional ja és difícil, encara ho complica més si els jugadors no estan del tot endollats físicament i no hi ha molta mobilitat per mirar de fer córrer al rival i de sorprendre'l amb algun moviment que desfaci l'ordre defensiu del rival. Quan tots els jugadors que ataquen, ho fan de manera estàtica i esperant la pilota al peu, els defensors no s'han d'esforçar excessivament en la seva tasca, i poden controlar les marques de manera relativament fàcil. L'única solució possible en aquests casos és la que moltes vegades ha salvat els mobles a l'equip blaugrana, és a dir, que la pilota arribi a Messi o a Iniesta a prop de la frontal i algun d'aquests s'inventi una jugada meravellosa i marxi de tres o quatre contraris per poder generar una ocasió de gol.

Ahir vam comprovar com de fàcil resulta pel Madrid enfrontar-se a aquest Barça. Tan fàcil com mantenir un ordre defensiu amb dues línies de quatre jugadors ben juntets i molt solidaris en els esforços, i confiar en els dos o tres homes del davant que surten que se les pelen cada vegada que ells recuperaven la pilota al darrera. I si no hi havia possibilitat de contraatac, doncs simplement una passada en llarg perquè alguna de les torres blanques (Pepe, Benzemà) pentinés amb el cap cap enrere i generés una acció de perill amb algun davanter espavilat entre els defenses del Barça. I si no sorgia així l'ocasió, sempre podien provocar alguna falta a prop de l'àrea blaugrana per un llançament de Cristiano, o per un centre a l'àrea, on jugadors de la talla de Pepe, Varanne, o Ramos, sempre compliquen les coses als baixets jugadors culers. I així precisament va arribar el gol de la victòria blanca. I ja en van uns quants a pilota parada...

Ahir m'hagués agradat veure algun canvi tàctic a les files blaugranes, però res de res. Ni tàctic ni d'actitud (ja ni ens recordem d'aquella pressió defensiva de fa un temps, quan els jugadors del davant recuperaven la pilota a prop de l'àrea rival i es generaven ocasions de gol per les pèrdues de pilota del rival). Ahir no m'hagués importat gens que el Barça hagués sabut contrarestar l'estil superdefensiu dels blancs amb una estratègia diferent a la de llençar-se a un atac desesperat sense possibilitats. Per què no vam especular una mica amb la pilota al darrera esperant que la defensa blanca s'obrís per aprofitar els espais? Piqué i Mascherano es podrien haver passat el partit sencer passant-se la pilota sense rebre la pressió de cap jugador blanc... m'hagués agradat veure com hagués reaccionat el públic del Bernabeu davant la desídia dels seus jugadors. I potser valdria la pena que en els enfrontaments amb els blancs, jugués algun jugador més alt per contrarestar l'alçada d'ells. Per exemple Song. Si cada partit que ens enfrontem ens fan un gol de pilota parada, n'hi ha com per plantejar-s'ho, no? 

divendres, 1 de març del 2013

Carme Thió de Pol: “Si no vigilem, farem unes criatures molt neuròtiques”

 
(interessants reflexions educatives de la psicòloga Carme Thió en una entrevista pel diari El Punt-Avui)
Exigim molt als nens en alguns aspectes, en coneixements, però en d'altres els fem febles i consentits
Com ser pare o mare i no morir en l'intent. Sobre això s'ha escrit molt: el problema és gruixut. Ara acaba de sortir "M'agrada la família que m'ha tocat" (Eumo), de la psicòloga especialitzada en educació infantil Carme Thió de Pol. Què té de particular? Doncs que es basa en trenta anys d'experiència al costat d'una colla de progenitors desesperats, i de nens i nenes als quals no sempre els acaba d'agrada “la família que els ha tocat”.

Per què va escollir aquest títol?
És el que em va dir un fill després de treballar la dinàmica de la seva família i aconseguir que es respirés un clima d'alegria i no de mal humor i cansament. Transmet l'objectiu del llibre, que és que tothom estigui satisfet amb la seva família perquè és la millor manera de progressar, madurar i aprendre.
Per aconseguir-ho, apunta que són els pares, i no tant els fills, els que han de canviar d'actitud.
El problema no són ni els pares ni els nens, sinó la relació que s'estableix. En la majoria dels casos cal reconduir els lligams afectius. Els pares estimen els fills, però de vegades aquests no se senten estimats perquè tot el dia estan rebent crítiques, i aleshores es formen una idea d'ells mateixos nefasta.
I com pot ser?
Exigim molt als nens en alguns aspectes, volem que aprenguin moltes coses, i en altres, en l'àmbit personal, gens, els fem febles i consentits. Abans, amb les famílies nombroses, s'espavilaven per força, però ara els ho donem tot mastegat. L'estil de vida ha canviat i molts pares estan absents a causa del terrible horari laboral. Aleshores els consenten perquè se senten culpables. Les mares especialment van molt cansades i, en general, la gent dorm poc per aprofitar al màxim el temps lliure. La conseqüència és que els pares estan de mal humor, i això ho paguen els nens.
Haurien de deixar de treballar?
Dedicar tot el temps als fills tampoc és garantia d'èxit. És saludable agafar una certa distància i mantenir una activitat professional. El més saludable és agafar, el pare o la mare, una mitja jornada per poder estar més temps amb els fills. Això permet generar un clima de bon humor i alegria que és fonamental perquè els nens se sentin estimats.
Per què és tan important educar les emocions, tal com diu?
Sobretot s'ha de treballar des de casa, que és on apareixen amb més força, perquè els nens depenen emocionalment totalment dels pares. Hem d'aprendre, quan sentim ràbia, a treure-la de manera civilitzada, i quan ens enfadem, a expressar-ho de forma assertiva. El gran problema que tenim tots plegats és que ens han ensenyat a reprimir-les i només des de la seva acceptació les podem treballar i canalitzar de forma positiva.
El seu eslògan és Deixem que l'infant visqui la vida d'infant.
Crec que, en general, posem moltes dificultats als nanos perquè visquin la seva infantesa. Els demanem constantment que aprenguin: a ballar, a nedar... i en realitat l'objectiu del joc és passar-ho bé. Cal dedicar un temps al joc simbòlic i de representació. En canvi, moltes escoles només es mouen per l'afany de donar continguts, i posen massa deures als nens.
Per què és tan important jugar?
Per als nens és una manera de treure a fora els conflictes, les emocions, i també és una manera de socialitzar-se i adaptar-se al món que els envolta. A través del joc adquireixen pautes i normes socials.
Aleshores, res d'extraescolars?
No critico aquests cursos, sinó el fet que es fan massa aviat. Els nens no saben gestionar bé la frustració perquè no saben relativitzar. Si els exigim massa tan aviat, podem provocar l'efecte contrari al que cerquem. És perillós i, si no vigilem, farem unes criatures molt neuròtiques. De vegades sembla que ens interessa més el que fan que el que són, i això ens aboca al mateix: que els nens no se sentin estimats. Els volem massa perfectes!

dijous, 28 de febrer del 2013

Plega el Papa.

Benet XVI (equis, uve, palito) es jubila.
Avui serà la darrera jornada laboral de l'actual Papa, Benet XVI. Als seus 85 anys, diuen que al·lega motius de cansament i manca de forces per continuar sent la veu de Déu a la terra. Comprensible de totes totes. Jo mateix, hi ha dies que em sento cansat i amb ganes de jubilar-me tot i els meus 37 tacus. Com no s'ha de sentir cansat el pobre Papa?

Tanmateix, algunes veus malicioses, opinen que el Papa s'ha vist obligat a renunciar per alguns suposats escàndols sexuals dins de la seva empresa. Aquests rumors tenen escàs fonament, ja que qui pot arribar a desconfiar d'un deixeble de Déu que es dedica a escampar el seu missatge d'amor i bondat als homes? És impossible! A més, tots els treballadors de l'església saben que si pequen podrien anar a l'infern, i no crec jo que siguin capaços de jugar-se-la amb coses d'aquest tipus...

Al pobre Benet, no li han donat temps per acabar de modernitzar i reformar l'empresa que ara abandona. I es que, què es pot fer en tan sols vuit anys de mandat, en una empresa que té una història al darrera de prop de dos mil anys, i per on han passat fins a 265 Papes anteriors? Seria molt pretensiós pensar que arribaria el bo del Ratzinger i de cop i volta canviarien les coses com de la nit al dia. Està clar que alguna cosa ha canviat (només cal mirar el "look" tan trencador que té el Papa a la foto superior).

A partir d'avui s'obren les apostes per tal d'esbrinar qui substituirà al Papa sortint. Qui sap si ha arribat ja l'hora de que hi hagi un Papa negre, com el president dels EEUU. Ho podrem anar seguint dia a dia a les vint o trenta pàgines que li dedica al tema el diari La Vanguàrdia, o a la majoria dels mitjans de comunicació quan se'ls acabi el filó de la corrupció, tan actual darrerament. Això, si cap desastre natural o alguna nova guerra no s'avancen.

dimecres, 27 de febrer del 2013

El "temazo" del dimecres. Leonard Cohen - "Hallelujah"


No sé si quan l'any 1984 el músic i poeta nord-americà Leonard Cohen va composar aquesta cançó, ja tenia en ment el que succeiria un dia com ahir al Congrés dels Di-puta-ts espanyol, en que un grupet de "socialistes" catalans es va atrevir a votar diferent dels seus patrons espanyols. Al·leluia, al·leluia! Bé, no tots, ja que la més espanyola dels socialistes catalans, la Carmencita Chacón, no va voler llençar per la borda les seves opcions de ser la candidata socialista a presidenta del govern espanyol, votant a favor del dret a decidir. Un dret que per a la gran majoria dels espanyols (99%?), solament poden gaudir aquells habitants del món que no pretenguin dividir l'indisoluble i indivisible unitat de la gran, històrica, poderosa, nació espanyola.

dimarts, 26 de febrer del 2013

A Terrassa, Casal Popular l'Atzur.


A Terrassa hi ha un jovent
que és futur i és present.
Un casal han ocupat
i consciències han despertat.

... lluitar, crear, construir poder popular.

 Visca el Casal Popular l'Atzur! Ni un pas enrere! El jovent és el futur!

dilluns, 25 de febrer del 2013

Carles Torras: "El Madrid va rebre un ajut sostingut del franquisme"


(Entrevista al periodista Carles Torras apareguda al diari Ara d'avui)

Carles Torras, periodista català resident a Madrid des de fa uns anys, i descobridor de la central lechera , ha escrit un llibre que intenta explicar, i documentar, com i per què el franquisme va ajudar el Madrid a ser l'equip hegemònic en aquella època. La història oculta del Reial Madrid, explicada per un culer (editorial Temas de Hoy) és una bona lectura en la prèvia de dos Barça-Madrid seguits.
Franco era merengue ?
Sí. He pogut documentar per primer cop per algú pròxim al Generalísimo que Franco era aficionat del Madrid, i que celebrava els gols efusivament en la intimitat del Palau del Pardo. M'ho va explicar Francis Franco, el seu nét. Em va dir que el dictador era una persona molt discreta i que mai havia volgut explicar de quin equip era, però que veien els partits del Madrid junts. I em va dir: "Franco era del Madrid, com tot el món en aquella època".
Per què t'has decidit a escriure aquest llibre?
Ha sigut una mena d'introspecció. Sempre havia sentit la lletania aquella que la dictadura va afavorir el Madrid, però creia que no havia estat prou investigat. I aprofitant que visc a Madrid he tingut oportunitat de buscar informació per poder donar una argumentació sòlida a aquesta frase que he sentit tantes vegades.
I la conclusió és que sí?
La conclusió és que el Madrid ha rebut un ajut sostingut, determinant i que ha incidit en els resultats que ha obtingut el club durant una part important del franquisme. Va ser a partir de l'any 1953, amb el fitxatge de Di Stéfano, tot i que abans la construcció de l'estadi Bernabéu ja va ser una obra projectada pel règim (1947).
¿El que no es pot dir és que les 5 Copes d'Europa dels anys 50 són gràcies a Franco, o també?
No, les Copes d'Europa les va guanyar sobre la gespa, però és indiscutible que amb l'arribada de Di Stéfano el Madrid va construir un equip molt sòlid esportivament, i que destacava molt per sobre els altres equips de l'època a Europa. No destacava tant a Espanya, perquè el Barça també tenia un gran equip amb Kubala, però el Barça no va tenir l'oportunitat de calibrar el seu nivell a Europa perquè d'alguna manera el Madrid el va vetar.
¿Els merengues que ja han llegit el llibre què t'han dit?
Els merengues que són amics meus són gent sensata, si no no serien amics meus, i la majoria m'han dit que els ha agradat, tot i que no estan d'acord amb algunes coses, lògicament. Diuen que està ben argumentat i escrit amb un to respectuós.
Si tu has pogut demostrar el que dius, no és una qüestió d'estar-hi d'acord o no.
Bé, pensa que la història és un xiclet, fàcilment manipulable. I nosaltres, els catalans, tenim un concepte del franquisme que aquí a Madrid no es té. Per nosaltres el franquisme va ser un règim totalitari que no respectava cap principi democràtic, però hi ha molta gent a Madrid que es resisteix a dir que el franquisme va ser una dictadura. Per tant, que jo digui que era un règim totalitari que emparava un club de futbol, que tenia tots els números per guanyar lligues i campionats, a molta gent no els encaixa.
Per a les noves generacions que ens llegeixin, qui era José Plaza?
Va ser el president del Comitè Nacional d'Àrbitres a partir del 1967, i va dimitir arran del famós penal de Guruzeta contra el Barça l'any 1970. Va tornar l'any 1975 de la mà de Pablo Porta, i amb el suport explícit del Madrid, i s'hi va estar fins al 1990. I no és casualitat que, durant tots els anys que José Plaza va ser el responsable únic de designar a dit els àrbitres per als partits, el Barça no va guanyar cap Lliga. I la del 84/85, l'única que sí que guanya, just es va fer un parèntesi per fer les designacions de manera consensuada.
¿Del villarato se'n podria fer un llibre també?
Jo crec que no. S'ha de tenir moltes ganes de fer literatura a partir d'una entelèquia com el villarato . Si estàs pensant en un llibre de ficció...
Per què creus que Zapatero no va venir mai a la llotja del Camp Nou?
Probablement algú li va dir que ser barcelonista a Espanya no dóna vots.
¿El culer s'ha tret de sobre el victimisme històric que neix amb tot el que expliques en el llibre?
Avui en dia no hi ha cap motiu per ser-ne, però el que no podem fer tampoc és perdre la memòria històrica i oblidar certs moments que van ser abusius, i això no és victimisme.

diumenge, 24 de febrer del 2013

Molta samarreta i poca metralleta!

Guanyar guerres no guanyarem, però... i el goig que fem!!!

Us heu adonat que des que les lluites socials es fan amb samarretes i pancartes, no n'hi ha cap ni una que es guanyi? Quan temps portem els treballadors de l'ensenyament, els de la sanitat, els dels serveis socials, etc. lluitant contra les retallades i contra les males polítiques? I que hem aconseguit? Quan temps porten la gent de la PAH lluitant contra la xacra dels desnonaments? I què han aconseguit, més enllà de prop d'un milió i mig de signatures perquè els polítics es dignin a acceptar debatre aquest drama social al Congrés dels diputats? Quants desnonaments s'han executat ja? Quanta gent s'ha quedat sense feina, sense casa, i amb un deute que no podran pagar en sa vida?

Em pregunto com hagués anat la revolució francesa si en comptes de fer passar per la forca a uns quants nobles aprofitats, la gent s'hagués conformat amb protestar al carrer amb samarretes amb eslògans diversos (ja m'imagino algun eslògan afrancesat: "Il n'hi ha pas plus de pain pour tant xouriç" o "un bateaut, deux bateauts, aristocrat il qui non bateaut"...). O què seria de Rusia, si les revoltes ciutadanes contra el règim tsarista s'haguessin quedat en simples manifestacions pacífiques amb samarretes (jerseis segurament en el cas rus) tuti-colori? Potser els russos encara tindrien monarquia com els espanyols?

No sé què seria avui en dia d'Algèria, Cuba, Vietnam, Irlanda, etc., si alguns dels seus habitants no haguessin decidit un dia canviar la situació que patien revoltant-se contra el poder establert. Malauradament per als que governaven aleshores, els revoltats no es van conformar amb cridar consignes feridores i acusadores, i van anar una mica més enllà en les seves reclamacions...

Em temo que la revolució de les samarretes no ens portarà un gran canvi del sistema. Potser ens aniria millor si ens organitzéssim de veritat (avui en dia amb les noves tecnologies de la comunicació, això hauria de ser relativament senzill) i decidíssim actuar globalment, com a massa amb capacitat d'alterar el sistema que no funciona. Com? Doncs no ho sé. Proposo boicots al consum a gran escala; pressió ciutadana angoixant contra els corruptes ("patrulles ciutadanes anticorrupció"); boicot a les grans empreses per fer-les entendre que els consumidors tenim un gran poder; justícia popular (del tipus "ull per ull" per exemple?) en front les injustícies de la "justícia" legal...