"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 1 d’abril del 2013

Endavant ERNAI!!!


Malgrat haver-se constituït com a organització legal el passat 2 de març a la localitat navarresa de Lizarra, aquest llarg pont de setmana santa, les joventuts abertzales, sota el nou nom d'Ernai, han celebrat la tornada a la normalitat (legalitat) amb la "Gazte Danbada", una trobada juvenil plena d'activitats culturals, tallers, xerrades, concerts, debats... Per aquest motiu han "ocupat" pràcticament en la seva totalitat el municipi biscaí d'Urduña.

Cal reconèixer als companys bascos la gran capacitat organitzativa que tenen. Es noten els anys d'experiència acumulada i de feina al darrera. I el nivell de compromís dels joves bascos és d'admirar. Com a mínim els d'aquesta organització. No puc ni arribar a imaginar-me el nombre de joves implicats en aquesta moguda! A les barres dels concerts, als carrers del poble informant o tallant el transit, els que han encartellat, els dels tiquets, els que feien entrepans, els que organitzaven conferències o xerrades, etc., etc.

Tota la sort del món als joves d'Ernai. La necessitaran. No els serà fàcil fer el canvi de xip que tot el món abertzale està duent a terme. Són molts anys de radicalitat exacerbada, i d'odi acumulat. Parlant amb algun jove basc he pogut comprovar que no serà fàcil fer aquest canvi de mentalitat. Molts d'ells tenen a algun familiar o conegut a la presó, i costa reconduir tot l'odi acumulat en aquest temps. I més difícil si cap pel fet de tractar-se de gent jove i, sovint, arrauxada. Alguns, des de les seves particulars experiències, no hi confien gens a arribar a solucions pacífiques i democràtiques. Saben que l'Estat Espanyol és poc amic de processos d'alliberament democràtics, i saben també com les pot gastar l'Estat Espanyol en defensa dels seus interessos... Bé, segur que si els catalans ens en sortim en aquest procés d'autodeterminació que hem emprès, ells ho veuran més clar.

Gora Euskal Herria Askatasuna!

dimecres, 27 de març del 2013

Els "temazos" del dimecres. Eskassa Llibertat - Ràdio Llibertat.



Arriba el primer treball discogràfic dels terrassencs Eskassa Llibertat. Després de cinc anys de trajectòria, d'alguns canvis a la formació, i d'un bon grapat de concerts arreu del territori, apareix "Ràdio Llibertat". Us podeu descarregar (gratuïtament) l'àlbum sencer a través de la seva web (www.eskassallibertat.com).

Els podreu escoltar en directe el proper 20 d'abril a la sala Faktoria de Terrassa.

dimarts, 26 de març del 2013

Pep Martí, president d'Alei: Què és La Trobada.

Cuina del restaurant La Trobada al local dels Minyons de Terrassa.

(escrit del president d'Alei).

Com sabeu, ben aviat la seu de Minyons es convertirà també en un espai on cada migdia, ciutadans i ciutadanes amb realitats ben diverses podrem gaudir d'un dinar ben casolà, ben cuinat i ben servit.
Darrera cada plat de La Trobada, com passa darrera cada castell que s'enfila enmig de la plaça, hi haurà una barreja d'ingredients que busquen convertir aquell moment en una experiència única, irrepetible... un moment on l'emoció i la raó es barregen per recordar-nos que allò que és essencial a la vida sempre es gaudeix millor en companyia.

La Trobada té uns promotors especials... una trentena d'entitats terrassenques d'acció social, veïnal, cultural de la nostra ciutat que fa temps que somiem i treballem per una realitat on ningú quedi al marge d'allò essencial i sobretot, on tothom ho pugui gaudir sentint que amb la seva contribució individual, construeix i alimenta una força col·lectiva que malgrat les ensopegades, sempre és capaç d'aixecar-se i tornar-ho a intentar.

Darrera d'ALEI, Associació Local d'Entitats per la Inclusió, de la qual els Minyons formeu part, hi ha un munt de persones que organitzades a través de diverses entitats, treballem diàriament des de la convicció que la inclusió social és una responsabilitat compartida. Cada una de les entitats es dedica a una tasca concreta, a fer costat a persones que travessen per situacions adverses, injustes... situacions que posen a prova la seva estabilitat personal, la seva salut, el seu benestar i per desgràcia, també els seus vincles familiars i comunitaris.

La situació socioeconòmica actual està posant sobre la taula les esquerdes d'un sistema i una societat que crèiem molt ben cimentada. Durant els anys de bonança econòmica, les entitats socials ja alertàvem que l'existència de persones en situacions socials i econòmiques fràgils ens indicava que alguna cosa fallava, que el nostre particular ecosistema presentava anomalies que calia corregir per evitar danys majors. Malauradament, el temps ens ha donat la raó i ara constatem com la desigualtat guanya terreny i cada cop més persones i famílies es troben a la corda fluixa.

Però, com passa en el món casteller, de les caigudes en podem aprendre. Les persones, els grups i les comunitats tenim la capacitat de fer front i superar les adversitats i dificultats de la vida, sortint-ne reforçats, transformant positivament els errors del passat en oportunitats pel present i el futur. Des d'ALEI, fem costat a qui ha caigut sense oblidar que tots formem part del castell, que qui cau és per què no comptava amb una pinya prou ferma, segurament calia enfortir els lligams, la confiança i la seguretat en un mateix i en l'entorn que t'acompanya a cada moment.

Des d'ALEI, som conscients que el moment actual ens obliga a prendre decisions, ens obliga a prendre partit, ens obliga a fer costat a qui pateix les pitjors conseqüències de les esquerdes del passat i alhora ens obliga a treballar junts per cimentar millor els fonaments per al present i el futur.

És per tot això que neix el projecte La Trobada. Un restaurant on de forma col·lectiva garantir-nos que cap persona del nostre entorn quedi al marge d'allò essencial... un bon dinar, bona companyia i també la satisfacció de participar i fer-ho possible treballant colze a colze amb els que no volem que ningú en quedi exclòs.

Serà un restaurant obert a tothom, on cadascú lliurament triarà com s'hi compromet... si venint a dinar puntual o regularment, si col·laborant en tasques concretes... En tot cas, com passa a les colles castelleres, qualsevol persona hi trobarà el seu lloc, aquell que lliurement esculli i que la colla li ofereix. D'aquesta manera, l'esforç i la responsabilitat individual es convertirà en el principal nutrient dels resultats col·lectius que juntes i junts farem possible.

Per explicar el projecte sovint utilitzem conceptes que ens fan trampa, les paraules només són útils per definir realitats, per comprendre millor una situació, un projecte... però mai es poden convertir en etiquetes que posin l'accent en allò que ens fa diferents de forma que paradoxalment a la intenció, ens acabem enfocant en les desigualtats en lloc de potenciar el valor de la diversitat. Volem que La Trobada sigui un espai lliure d'etiquetes on posar en valor les capacitats diferents, els coneixements, les actituds i aptituds diverses que ens complementen i enriqueixen.

La Colla Castellera de Minyons formeu part d'ALEI de fa temps. En el passat no vam saber trobar massa punts de connexió però aquesta ensopegada que és la crisi, ens ha permès trobar l'oportunitat per enfortir els lligams que donen sentit a la xarxa. Cadascú posa al servei de la mateixa allò que pot, allò que té, allò que sap i en lloc de sumar el que acabem fent és multiplicar els beneficis i les sinergies. Per la resta d'entitats d'ALEI, el gest de Minyons en cedir part del vostre espai per al restaurant La Trobada, ens omple de la mateixa admiració que sents quan veus que una gent vestida de malva, al so d'unes gralles i al mig d'una plaça, ens recorda que la unitat fa la força.

Diuen que hi ha tres paraules essencials per anar per la vida... perdó, gràcies i si us plau... malauradament massa sovint les utilitzem sense la profunditat que requereixen i per això han perdut la força i el valor que amaguen. La posada en marxa del projecte La Trobada a la seu de Minyons, és una d'aquelles ocasions excepcionals on el valor d'aquestes paraules expressa millor que cap el que sentim des d'ALEI vers la vostra colla castellera:
Perdó... per les molèsties passades, presents i futures que us pugui ocasionar La Trobada,
Gràcies... per la vostra confiança i per fer-vos també vostra La Trobada,
i...Si us plau... no deixeu de compartir tot allò que penseu que pot enriquir i millorar un projecte que ens ha d'enriquir i millorar a totes i tots!

Pep Martí / President d'ALEI

dilluns, 25 de març del 2013

Hipocresia educativa.



Malgrat soni malament, una de les raons principals que expliquen el baix rendiment dels alumnes a l'escola (més enllà de l'arribada massiva de nous immigrants, el desprestigi social de l'educació, el desistiment de les famílies, o el suposat baix nivell dels mestres) radica en la pèrdua d'autoritat (autoritarisme) dels mestres, que comporta un ambient de treball a l'aula molt menys exigent que anys enrere. La fi de la violència docent va lligada en gran part a la pèrdua d'autoritat dels mestres, i és per aquest motiu que cada dia costa més controlar i fer treballar als alumnes a les aules. I no oblidem que l'actual sistema educatiu basa la seva excel·lència en l'esforç, el treball, l'ordre, la disciplina, el silenci...

Personalment, estic molt a favor del canvi de paradigma educatiu, i que definitivament s'hagi arraconat el maltracta, físic i/o psicològic, del mestre a l'alumne, per aconseguir que aquest treballi, o simplement fer que no emprenyi. Tanmateix, no podem obviar que tot i que els infants no van amb por a l'escola, continuen patint en molts casos la violència a casa. Si bé els mestres han après a controlar-se, ja sigui per una humanització sobtada o bé per por a denúncies, no es pot generalitzar de la mateixa manera pel que fa a molts pares i mares, avis i àvies, tiets i tietes, que continuen fent us de mètodes "tradicionals" a l'hora d'educar (disciplinar) als seus fills, nets, nebots...

Segurament (i afortunada) han baixat considerablement els nivells de violència emprada en l'"educació" familiar (menys cinturons, menys espardenyes, menys pallisses), però no s'ha perdut encara a moltes llars les tècniques educatives del passat. Aquesta educació oculta (ja que no s'acostuma a fer us d'aquestes tècniques en públic) que continua portant-se a terme en molts casos, està totalment vetada a l'escola. Tanmateix, són principlament els pares i mares que en fan us, els primers a denunciar al mestre a la primera de canvi, quan s’assabenten que ha cridat o tocat al seu fill.

Aquesta doble línia educativa (familiar-escolar) deixa a les escoles en desavantatge a l'hora d'imposar autoritat i de fer treballar els alumnes (clau de l’èxit d'aquest sistema, agradi o no). És probable que cinquanta anys enrere hi hagués més violència a les escoles que a les llars familiars, però avui en dia s'ha girat del tot la truita, i aquest gir ha comportat importants canvis en les dinàmiques de treball a les escoles. Un altre tema que agreuja la situació, és el fet que els mestres han perdut en gran mesura la credibilitat davant de les famílies, i això comporta que molts alumnes se n'aprofitin de la debilitat dels mestres. Fan el que volen a l'escola i saben que sempre tindran la comprensió-suport dels pares, que el creuran abans a ell que al mestre.

Us demano que us poseu en la pell d'un mestre. Fa trenta anys quan ja n'estava tip d'un alumne li donava un clatellot i el castigava, i després ho explicava als pares que tornaven a castigar a l'alumne. El mestre alliberava tensions i se sentia reconfortat amb la seva tasca. Avui en dia el mestre va acumulant tensió a l'aula sense possibilitat de descàrrega, i quan comunica als pares alguna mala conducta encara rep crítiques o descrèdit. Ho veieu que difícil és fer de mestre avui en dia? O potser és que abans tot era més fàcil...

dissabte, 23 de març del 2013

Una pel·lícula que tots els estudiants de magisteri haurien de veure.


"La educación prohibida" és un documental obra del director argentí Germán Doin, i ens presenta una crítica de l'actual sistema educatiu a nivell mundial, tot i que els personatges entrevistats són majoritàriament de països de parla hispana. Apareixen diferents experts pedagogs, pediatres, psicòlegs, mestres, filòsofs, etc., amb una visió educativa molt allunyada dels actuals estàndards. Comparteixo pràcticament al cent per cent (hi ha pràctiques educatives suposadament "actives" que no m'acaben de fer el pes) les opinions expressades pels entrevistats, i espero que algun dia, com a mínim al nostre país, canviïn les polítiques educatives i es deixi de martiritzar-robotitzar-avorrir-ensinistrar-atemorir els alumnes.

dijous, 21 de març del 2013

Els escocesos ja tenen data per la llibertat.


Escòcia hauria de ser un país independent? Aquesta és la pregunta que hauran de respondre els escocesos el proper 18 de setembre del 2014 en el referèndum convocat pel parlament escocès, per decidir si volen continuar sent britànics o passar a ser un poble lliure i independent. Sense dramatismes, sense amenaces, sense militars, ni capellans, ni propagadors de la fi del món... simplement d'acord amb el compliment estricte del dret a decidir, és a dir, la democràcia.

Diuen que és molt probable que els partidaris del sí perdin aquest referèndum, però caram, quina enveja més gran que em provoca veure al poble escocès plantejar-se una consulta d'aquest tipus sense intromissions i amb el respecte degut. Quan entendran els espanyols que els catalans no som de la seva propietat, i que tenim dret a fer el que vulguem. Tan poc hem avançat en consciència democràtica en els darrers quaranta anys? 

Friso, somio, tinc pressa, per sentir al nostre president, des del parlament català, convocant al poble de Catalunya a decidir el mateix que podran decidir els escocesos d'aquí a un any i mig. Va, que anem tard!!

dimecres, 20 de març del 2013

El "temazo" del dimecres. Tony Ronald - "Help, ayúdame".


La passada setmana va morir, als 72 anys, Tony Ronald, cantant holandès aestablert a Catalunya que va gaudir de cert èxit comercial als anys 70, sobretot gràcies al tema "Help, ayúdame". A mi aquesta cançó em transporta a l'edat infantil, als balls d'envelat de la festa major de Viladecavalls, on totes les orquestres acabaven tocant un popurri de cançons dels 60's i 70's que podies cantar de memòria: una paloma blanca, oh oh july, Eva Maria se fue, si yo tuviera una escoba, esta noche hay una fiesta...