"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 21 d’octubre del 2014

Històrica diada castellera al barri de Sants.

Tres 2d9fm en una diada castellera, el passat diumenge a la Plaça Benet i Muixí de Sants.




















Històrica jornada castellera la viscuda el passat diumenge a la plaça Benet i Muixí del barri de Sants. I per diversos motius. En primer lloc per l'estrena per part de la colla amfitriona, els Castellers de Sants, d'un castell de la "gamma extra", un "papinu" o un "monstre", com li vulgueu dir. Després d'intentar-lo sense èxit en la competició tarragonina, en aquesta ocasió, en plaça pròpia i sense punts ni classificacions pel mig, els Borinots van poder assolir la fita.

En segon lloc, cal destacar que per primera vegada en la història castellera, es van veure en una mateixa actuació tres 2d9fm descarregats. Al 2d9fm dels de Sants cal sumar-hi el que vam descarregar els Minyons en primera ronda, i el dels Castellers de Vilafranca a la segona. Per a nosaltres el quart de l'any (més un de carregat), i pels verds, el primer tot just (l'havien intentat a Les Santes de Mataró sense èxit al mes de juliol).

En tercer lloc, també és digne de comentar la col·laboració a les pinyes entre les tres colles. No és gens inhabitual veure a Minyons o a verds a les pinyes dels de Sants, i d'aquests a les respectives, però el que feia temps que no es veia en cap plaça va ser el gruix de camises malves a les pinyes verdes, i de camises verdes a les pinyes malves. Tant de bo no sigui flor d'un dia i la cosa continuï així en el futur, però molt em temo que no serà així. Habitualment i històrica, els Minyons hem anat a les pinyes de totes les colles (unes vegades més alegrement que d'altres, s'ha de reconèixer), però algunes tibantors amb els verds en el passat van fer que les relacions es refredessin fins al punt de que molts Minyons no anessin a fer pinya a aquesta colla en concret. I, evidentment, la manera competitiva amb que viuen els verds i algunes colles el fet casteller, implica que molts castellers d'aquestes colles prefereixin no fer pinya a la "competència". 

Tant de bo m'equivoqui, i en el futur ens continuem fent pinya com el passat diumenge prescindint dels castells que vulgui intentar una o altra colla, i de si està en joc guanyar o perdre. El primer que està en joc és la seguretat de la canalla i dels castellers que pugen. Ara, si tu hi vas i no et venen, entenc que molts no hi vulguin tornar... 

I en quart lloc, i pels amants de la competitivitat, apuntar que el passat diumenge els Castellers de Vilafranca no van fer els millors castells de la jornada (segons les taules de puntuacions diverses), i això no passava des de setembre del 2012. En tot cas, considero que les tres colles vam oferir el millor que podíem, i el públic va gaudir de l'espectacle més enllà de si van guanyar uns o altres. I que tots vam sortir contents, o no?

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Podemos: alguna cosa em grinyola...

Estètica d'"arreglao pero informal" de les cares visibles de Podemos.






















Ahir es va celebrar a Madrid, al palau de Vistalegre, una assemblea del "partit" Podemos amb uns 7.000 assistents, per tal de debatre les diferents propostes organitzatives-directives dels diversos sectors, ideològics i territorials, que formen el partit. En aquesta assemblea es van poder veure les discrepàncies entre els diversos sectors pel que fa al model de partit i de lideratge. Mentre uns aposten per consensuar els càrrecs directius del partit, la seva figura més rellevant i mediàtica, Pablo Iglesias, no sembla disposat a obrir aquest debat, i aposta per nomenar a dit als seus col·laboradors... (No sorprèn aquesta postura, tenint en compte que aquest partit es va presentar a les eleccions al Parlament europeu amb la cara del seu líder a les paperetes de votació...!!).

Per altra banda, no deixa de ser curiós, i sospitós, que acabessin l'acte amb el mític tema de l'Estaca del Lluís Llach, malgart no es fes cap esment al procés català. Què és el més semblant a un espanyol de dretes...?

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Missatge, al carrer, dels ciutadans a les forces polítiques sobiranistes: "Ni un pas enrere"

La Plaça de Catalunya plena de gom a gom aquest migdia per reclamar la Independència.

Nova demostració de força i de coratge dels ciutadans favorables a la independència, aquest migdia a la Plaça de Catalunya de Barcelona. Milers de persones han tornat a manifestar-se pel Dret a Decidir dels catalans i per la independència, després de la prohibició per part del TC de la Consulta del 9N.  Ara ja no es tracta d'exigir que es voti, si no d'exigir que després de la pantomima del proper 9 de novembre, els nostres governants convoquin eleccions anticipades al Parlament i en funció del resultat, declarin la Independència de manera unilateral, únic mitjà possible per aconseguir-la degut a la posició immobilista i de negació permanent de l'estat espanyol.

Malauradament, avui no hi he pogut ser-hi perquè estava fent castells al barri de Sants, amb motiu de la diada de la colla dels Borinots, però si bé no hi he estat de cos present, sí que hi era d'esperit. Guanyarem!!

dissabte, 18 d’octubre del 2014

Gran jornada malva a la Plaça Vella. Amb 600 a Girona!!

Prova de 3d10fm fins a sisens aquesta tarda a la Plaça Vella.

Intensa jornada castellera la viscuda avui a la Plaça Vella de Terrassa amb motiu de la campanya "Amb tu, 600 a Girona". Des del matí i fins al vespre hi ha hagut un bon grapat d'actes per a totes les edats, i un bon ambient a la plaça. Un bon grapat de minyons han participat en l'organització del sarau des de ben d'hora pel matí, en especial l'equip de dinamització de la junta i tots els col·laboradors que han donat un cop de mà.

Hi ha hagut jocs per la canalla, taller de castells, concert de gralles amb les "Gralles Grillades", paradeta amb marxandatge de la colla, punxadiscs amenitzant la jornada, simultànies d'escacs, torneig de botifarra, campionat del "terrassenc de ferro", i per la tarda, el plat fort, l'assaig casteller, on hem fet una prova de 9d8, i tres proves de 3d10fm (dues fins a sisens!). La cosa pinta bé pel final de temporada...

Ànims Minyons! Som-hi que ho tenim a tocar!!

divendres, 17 d’octubre del 2014

La secció ciclista dels Minyons.

Castellers i ciclistes. Una excel·lent combinació.


























El passat dissabte un grupet de minyons vam anar fins a Manresa en bicicleta amb motiu de l'actuació castellera de la Fira Mediterrània. La ruta va seguir la carretera de Terrassa a Navarcles (BV-1221), pujant el coll d'Estenalles, passant per Talamanca, Navarcles, Sant Joan de Vilatorrada, i finalment Manresa. Al voltant de 50 quilòmetres creuant el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. Paisatges extraordinaris, temperatura ideal, i bona companyia. Sembla que la secció cicloturista es consolida. A veure si ens fem uns mallots ben xulos aviat!!

dimecres, 15 d’octubre del 2014

El "temazo" del dimecres. Ska-P - "Legalización".


Avui fa 25 anys, a Sud-Àfrica van legalitzar l'ANC (Congres Nacional Africà) després de més de trenta anys de prohibició. Curiosa coincidència la de les sigles de l'ANC sud-africana i la nostra ANC (Assemblea Nacional Catalana)... No deixa de ser curiós també que en ple segle 21, a l'estat espanyol s'il·legalitzin consultes en nom de ràncies Constitucions. Si Mandela aixequés el cap...

Per acabar-ho d'adobar i per fer encara més funestes coincidències, avui es compleixen 74 anys de l'afusellament del President Companys a mans de les tropes feixistes, i fa uns dies, un feixista confés i orgullós de ser-ho, demanava públicament l'afusellament del President Mas. I el més bo de tot és que encara no està a la presó!! Spain is different... 

dimarts, 14 d’octubre del 2014

Carlos González: "Autoritat i límits".


(Com de costum, molt d'acord amb les opinions del Carlos González. Novament en un article a la secció Criatures del diari Ara del passat dissabte).

Els pares tenim autoritat. És una autoritat natural, pel fet que som més grans, més forts, més llestos (fins a certa edat), acumulem més coneixements i experiència i, sobretot, perquè els nostres fills ens estimen i estan desitjant obeir.
És una autoritat que ens és donada i exercim automàticament, pel sol fet de ser pares, sense haver de fer res per merèixer-la. Saber que els nostres fills petits ens creurien i ens obeirien encara que les nostres ordres fossin tiràniques, absurdes o inútils és una idea tan aclaparadora que només aquest pensament ens hauria de portar a no donar ordres tiràniques, absurdes o inútils. O almenys a intentar evitar-ho. Perquè, ja se sap, un gran poder comporta una gran responsabilitat.
Crec que els meus pares haurien entès molt bé el concepte d’autoritat paterna. Vivien en una època autoritària. Però no feien servir aquesta altra paraula que tan de moda està ara en l’educació dels nens: límits. Si algú hagués demanat als meus pares, fa mig segle, “Vostès posen límits al seu fill?”, penso que no haurien entès gaire la pregunta. ¿Vol dir això que en la seva època els nens fèiem el que volíem, que fèiem miques els mobles o pegàvem als petits o calàvem foc a casa? Esclar que no. Els nens teníem límits, igual que els adults, sempre n’hem tingut. I els pares els feien respectar sense vacil·lacions. El que passa, simplement, és que no tenien un nom, no se’n parlava i no hi havia llibres sobre “com posar límits als nens”. És tan evident! Els pares no et deixaven menjar deu caramels, ni jugar amb ganivets, ni tan sols dir paraulotes; no calia (ni cal) cap llibre o el consell de cap expert perquè els pares sàpiguen posar aquests límits, els lògics, els necessaris, els raonables.
Actualment hi ha tota una filosofia muntada al voltant dels límits: que si són necessaris per al correcte desenvolupament, que si el nen seria infeliç sense límits... Curiosament, no parlem en aquests termes dels límits dels adults, que en tenim i molts. Ens agradaria córrer més, guanyar més diners, tenir més vacances, estar més sans o més prims... Ningú creu que els límits ens facin feliços, al contrari, ens agradaria superar els nostres límits. En el món dels adults és l’autoritat la que ha de tenir límits. Límits que passen per saber que no els podem escridassar, insultar o humiliar (“Que lleig et poses quan plores, sembles un nen petit...”). O que és absurd exigir-los obediència instantània i absoluta, que abans hem de parlar i acceptar crítiques. I límits encara més evidents, com que no podem fer servir mai la violència.