Les nostres armes.

El "temazo" del dimecres. Roy Paci - "Votare oh oh"

Aquest diumenge tenim un deure democràtic que complir: votar! Per canviar-ho tot! Ha arribat l'hora de demostrar-li als governants espanyols que no som els seus súbdits, ni acceptem les seves lleis caduques ni les seves imposicions tiràniques. Ara és l'hora! Sortim al carrer i demostrem-los que s'ha acabat el "bròquil".

Jaume Cruz: “Els pares són models, els valors no es transmeten pel que dius, sinó pel que fas”.

(Com diria aquell, "equiliquà", o "that's the question". Entrevista al psicòleg Jaume Cruz apareguda al diari Ara del passat 30 d'octubre).

Jaume Cruz va començar a investigar sobre psicologia esportiva en una època en què aquesta disciplina era pràcticament desconeguda a Espanya, i per les seves classes han passat psicòlegs de renom com Pep Marí i Josep Font -ara al CAR de Sant Cugat-, Eva Molleja -que ha treballat amb pilots del Mundial de MotoGP- o Joan Vives -amb experiència en equips de primer nivell de bàsquet i handbol-. L’any passat la seva trajectòria va ser premiada per l’Associació Internacional de Psicologia de l’Esport Aplicada.

Un dubte clàssic dels pares és si val la pena motivar els nens perquè facin un esport. Vostè què aconsella?

El nen que faci esport estarà en una bona condició física, psicològicament li servirà per guanyar autoconfiança i des del punt de vista social serà una bona manera de fer amistats. A més, hi ha la cultura de l’esforç. Estem en una societat en què tot és immediat; si una pantalla no et convenç, al cap de dos segons te’n vas a una altra. En canvi, l’esport ensenya que cal persistència per tenir una recompensa final.

¿L’esport d’iniciació ha de ser competitiu?

L’esport és competitiu, perquè si no parlaríem d’activitat física recreativa, que és una altra cosa. Però sovint aquesta competitivitat s’introdueix massa abruptament, copiant models de l’esport professional. Una fórmula és donar valor a altres factors a banda del resultat final. Al Baix Llobregat, per exemple, hi ha una experiència interessant que es diu Juga verd play en la qual si guanyes un partit sumes tres punts, però després també puntua l’equip que ha fet menys faltes, l’entrenador que ha comunicat millor, també hi ha un animador a la grada que valora el comportament del públic...

Tots hem vist algun pare cridant durant els partits...

Sí, alguns psicòlegs els han batejat com a “pares entrenadors de banda”. També hi ha el pare hipercrític, que mai està satisfet... Els pares són models, els valors no es transmeten pel que dius, sinó pel que fas. Per això haurien de fer dues coses. Primer, tenir un estil de vida actiu, perquè llavors els nens són més propensos a fer esport. Segon, ajudar els nens a tenir un cert autocontrol emocional. Si un pare es passa el partit cridant a l’àrbitre, quan el fill protesti serà molt difícil per a l’entrenador corregir-lo.

I quin és l’entrenador ideal?

Hi ha estudis que diuen que en el cas dels entrenadors de nens és molt més important l’estil de comunicació que el coneixement tàctic o tècnic de l’esport. Si l’entrenador és capaç de fer sentir còmodes els nens, segur que en el futur continuaran fent esport. Només una minoria ho farà professionalment, però n’hi haurà molts que tindran una vida activa, no sedentària.

Un altre dubte clàssic: esport individual o col·lectiu?

S’han de veure les característiques del nen. Si té dificultats per socialitzar-se, és millor un esport col·lectiu. Un esport individual va bé per al nen que té més confiança en si mateix, perquè són els esports que comporten més pressió, ja que tot el resultat depèn només d’ell, de ningú més.

En el cas del nen que no se’n surt amb un esport, que s’adona que no és gaire bo, com s’ha d’actuar?

Primer s’ha de reflexionar si està fent l’esport adequat i en el nivell que li pertoca. Després, una altra cosa que recomano és transmetre objectius més orientats a la tasca que al resultat. En la pràctica: encara que un nen que fa atletisme no sigui dels millors, si des de principi fins a final d’any millora les seves marques, això ja és un objectiu assolit i se l’ha de felicitar.

Un altre cas, oposat, és el del que destaca molt en una disciplina.

Sí, i també pot ser delicat. Al nen que fitxa per a un altre club i ha de canviar de residència se l’està allunyant del seu entorn. Al que és tan bo que el fan jugar amb nens més grans que ell, en certa manera també. I ens hem d’assegurar que, a banda de l’aprenentatge esportiu, també se senti feliç, perquè si no difícilment progressarà.

Són pocs els que arriben a ser professionals, però molts ja imiten els seus ídols des de petits.

A vegades s’argumenta que com que l’esport professional no és formatiu s’hi pot fer qualsevol cosa. Però, esclar, els nens fan el que els psicòlegs anomenem aprenentatge per imitació de models, imitant els seus ídols. I és per això que els esportistes professionals no poden defugir la seva responsabilitat, han de transmetre uns models que puguin ser imitats.

Posi-me’n un exemple.

Vam fer un estudi amb entrevistes a nens de 10 a 14 anys plantejant el següent: “T’arriba la pilota amb possibilitat d’atacar però el teu rival està lesionat a terra. Què faries?” El 90% deien que tirarien la pilota fora, però el 10% donaven una resposta interessant i preocupant. Deien que si el partit anés igualat continuarien jugant. Aquest raonament, que té a veure amb la filosofia de guanyar a qualsevol preu, l’han après de l’entorn, i sobretot del que veuen en l’esport professional.

¿En l’esport d’iniciació hi ha gaires diferències entre nens i nenes?

Els models socials influeixen, però els estudis diuen que l’esperit competitiu és tan alt en nois com en noies. El que passa és que quan un nen destaca en futbol, per exemple, i el vol el Barça, és igual que visqui a Manresa o a la Seu d’Urgell, que els seus pares l’hi portaran. ¿En el cas de ser una noia ho farien? Probablement no, perquè l’esport femení no està professionalitzat.

375è aniversari de la mort d'un dels nostres patrons, Sant Martí de Porres.

Sant Martí de Porres, conegut com a Fray Escoba (Lima, 9 de desembre de 1579 - 3 de novembre de 1639), va ser un religiós dominic peruà, venerat com a sant per l'Església catòlica. Era membre del Tercer Orde de Sant Domènec i va ser el primer sant negre d'Amèrica.

És, a més a més, sant patró de la colla castellera dels Minyons de Terrassa. La seva primera aparició pública com a "membre" patronal de la colla, es produeix a la rua carnavalesca de la ciutat de Terrassa l'any 1997, com a "mascaró de proa" (figura decorativa i protectora de la nau) del vaixell pirata, de la comparsa de pirates de la colla. La imatge fou obra de l'artista terrassenc i minyó Ragà.

Vaixell pirata comparsa dels Minyons l'any 1997. (Foto: Carles "Ganso" Valero)

L'any següent, tornaria a apareixer novament a la rua de Carnaval, damunt d'un dels passos de la "Confraria del Sant Tres de Déu", que s'endugué el primer premi de comparses per segon cop en la història de l'entitat (la primera ocasió va ser l'any 1988 amb la comparsa "El guerrer Bernat del Carall Trempat").

La tercera aparició pública del sant va esdevenir en la diada de la colla de l'any 2000, per molts encara recordada, en la representació dels actes i balls protocolaris de la festa major de Vilavella, tema d'aquella diada, organitzada pels "xaqueterus" de la colla. Aquella processó al Raval de Montserrat amb la imatge del Sant Martí de Porres va despertar algunes susceptibilitats i es van llençar algunes crítiques (fins i tot de caràcter institucional!) que ni el propi sant podrien entendre ni compartir.

D'aleshores ençà no s'han tornat a produir aparicions públiques del sant, tot i que se'l continua venerant en diferents actes no institucionals, i són molts els Minyons que es pregunten que què ha passat amb la figura del sant. El tornarem a veure aviat?

Ofrenes al patró Sant Martí de Porres al local de la colla. (Foto: Carles "Ganso" Valero).

Queen - "39".

Feliç dia dels morts...

Carlos González: "Al llit, castigada!"

(Article del pediatre Carlos González a l'especial Criatures del diari Ara del dissabte 25-10-2014).

Em demanaven uns pares, manifestament ben intencionats, si feien bé d’enviar al llit castigada la seva filla de set anys, quan no volia sopar. Em temo que cometien un triple error

El primer, pensar que els pares tenim dret a castigar els nostres fills. Els càstigs són inútils per modificar la conducta dels nens (i dels adults). Però, encara que fossin efectius, els consideraria immorals. No castigo la meva dona, ni els meus amics, ni els meus editors, ni el meu taxista; per què hauria de castigar precisament els meus fills, a qui estimo i tinc l’obligació de protegir? És perfectament possible educar sense càstigs. Ho sé perquè els meus pares no em van castigar mai.

El segon, pensar que no sopar es una mala acció. No sopar quan no es té gana és un dret, i amb un 30% de sobrepès i obesitat infantil, insistir perquè un nen mengi més és perillós. Si algú entre els meus lectors discrepa de la meva opinió i està convençut que sí, que podem castigar els fills quan convingui, espero que almenys reservi els càstigs per a les accions dolentes. Comprenc (no hi estic d’acord, però ho entenc) que algú pugui castigar un nen per haver pegat a un altre nen, o per haver insultat algú o per haver robat. Però no es pot castigar un nen per llegir un llibre, o per pentinar-se, o per tossir, o per gratar-se el nas… O per no sopar. Recordo perfectament que la meva mare, a vegades, no sopava. Ho anunciava: “Avui no sopo”. I així ho feia. Mai se m’hauria acudit castigar la meva mare, ni per allò ni per res.

El tercer error és fer servir el llit com a càstig. Els pares volen que la seva filla mengi, però probablement també volen que dormi. Com poden dir-li que dormir és una cosa dolenta, un càstig? I si el dia següent sí que vol sopar? “Pare, mare, avui no vaig a dormir, perquè m’he portat bé i m’ho he menjat tot!” Amb un càstig així em temo que, a més de fer-li odiar el menjar, també li faran odiar el llit.

No, no podem fer servir com a càstig una cosa intrínsecament bona, o necessària, o una cosa que volem que el nostre fill faci sempre, tant si es porta “bé” com si no. No el podem castigar a dormir, o a menjar verdura, o a fer els deures, o a estudiar, o a fer-se el llit, o a dutxar-se, o a llegir un llibre, o a rentar-se les dents, o a vacunar-se (“Si et portes malament, el metge et posarà una injecció!”). Un càstig ha de ser, per definició, una cosa dolenta, una cosa que molesta i perjudica la persona castigada. I així tornem al problema inicial: jo no vull fer res que molesti i perjudiqui els meus fills. No els vull fer cap cosa dolenta. No els vull castigar.

Vídeo de la memorable actuació dels Minyons a les Fires de Sant Narcís de Girona (26/10/2014): 3d10fm, 2d9fm, 4d9f, pd7f.

...sobren les paraules (feu clic al "play").