(Com diria aquell, "equiliquà", o "that's the question". Entrevista al psicòleg Jaume Cruz apareguda al diari Ara del passat 30 d'octubre).
Jaume Cruz va començar a investigar sobre psicologia esportiva en una època en què aquesta disciplina era pràcticament desconeguda a Espanya, i per les seves classes han passat psicòlegs de renom com Pep Marí i Josep Font -ara al CAR de Sant Cugat-, Eva Molleja -que ha treballat amb pilots del Mundial de MotoGP- o Joan Vives -amb experiència en equips de primer nivell de bàsquet i handbol-. L’any passat la seva trajectòria va ser premiada per l’Associació Internacional de Psicologia de l’Esport Aplicada.
Un dubte clàssic dels pares és si val la pena motivar els nens perquè facin un esport. Vostè què aconsella?
El nen que faci esport estarà en una bona condició física, psicològicament li servirà per guanyar autoconfiança i des del punt de vista social serà una bona manera de fer amistats. A més, hi ha la cultura de l’esforç. Estem en una societat en què tot és immediat; si una pantalla no et convenç, al cap de dos segons te’n vas a una altra. En canvi, l’esport ensenya que cal persistència per tenir una recompensa final.
¿L’esport d’iniciació ha de ser competitiu?
L’esport és competitiu, perquè si no parlaríem d’activitat física recreativa, que és una altra cosa. Però sovint aquesta competitivitat s’introdueix massa abruptament, copiant models de l’esport professional. Una fórmula és donar valor a altres factors a banda del resultat final. Al Baix Llobregat, per exemple, hi ha una experiència interessant que es diu Juga verd play en la qual si guanyes un partit sumes tres punts, però després també puntua l’equip que ha fet menys faltes, l’entrenador que ha comunicat millor, també hi ha un animador a la grada que valora el comportament del públic...
Tots hem vist algun pare cridant durant els partits...
Sí, alguns psicòlegs els han batejat com a “pares entrenadors de banda”. També hi ha el pare hipercrític, que mai està satisfet... Els pares són models, els valors no es transmeten pel que dius, sinó pel que fas. Per això haurien de fer dues coses. Primer, tenir un estil de vida actiu, perquè llavors els nens són més propensos a fer esport. Segon, ajudar els nens a tenir un cert autocontrol emocional. Si un pare es passa el partit cridant a l’àrbitre, quan el fill protesti serà molt difícil per a l’entrenador corregir-lo.
I quin és l’entrenador ideal?
Hi ha estudis que diuen que en el cas dels entrenadors de nens és molt més important l’estil de comunicació que el coneixement tàctic o tècnic de l’esport. Si l’entrenador és capaç de fer sentir còmodes els nens, segur que en el futur continuaran fent esport. Només una minoria ho farà professionalment, però n’hi haurà molts que tindran una vida activa, no sedentària.
Un altre dubte clàssic: esport individual o col·lectiu?
S’han de veure les característiques del nen. Si té dificultats per socialitzar-se, és millor un esport col·lectiu. Un esport individual va bé per al nen que té més confiança en si mateix, perquè són els esports que comporten més pressió, ja que tot el resultat depèn només d’ell, de ningú més.
En el cas del nen que no se’n surt amb un esport, que s’adona que no és gaire bo, com s’ha d’actuar?
Primer s’ha de reflexionar si està fent l’esport adequat i en el nivell que li pertoca. Després, una altra cosa que recomano és transmetre objectius més orientats a la tasca que al resultat. En la pràctica: encara que un nen que fa atletisme no sigui dels millors, si des de principi fins a final d’any millora les seves marques, això ja és un objectiu assolit i se l’ha de felicitar.
Un altre cas, oposat, és el del que destaca molt en una disciplina.
Sí, i també pot ser delicat. Al nen que fitxa per a un altre club i ha de canviar de residència se l’està allunyant del seu entorn. Al que és tan bo que el fan jugar amb nens més grans que ell, en certa manera també. I ens hem d’assegurar que, a banda de l’aprenentatge esportiu, també se senti feliç, perquè si no difícilment progressarà.
Són pocs els que arriben a ser professionals, però molts ja imiten els seus ídols des de petits.
A vegades s’argumenta que com que l’esport professional no és formatiu s’hi pot fer qualsevol cosa. Però, esclar, els nens fan el que els psicòlegs anomenem aprenentatge per imitació de models, imitant els seus ídols. I és per això que els esportistes professionals no poden defugir la seva responsabilitat, han de transmetre uns models que puguin ser imitats.
Posi-me’n un exemple.
Vam fer un estudi amb entrevistes a nens de 10 a 14 anys plantejant el següent: “T’arriba la pilota amb possibilitat d’atacar però el teu rival està lesionat a terra. Què faries?” El 90% deien que tirarien la pilota fora, però el 10% donaven una resposta interessant i preocupant. Deien que si el partit anés igualat continuarien jugant. Aquest raonament, que té a veure amb la filosofia de guanyar a qualsevol preu, l’han après de l’entorn, i sobretot del que veuen en l’esport professional.
¿En l’esport d’iniciació hi ha gaires diferències entre nens i nenes?
Els models socials influeixen, però els estudis diuen que l’esperit competitiu és tan alt en nois com en noies. El que passa és que quan un nen destaca en futbol, per exemple, i el vol el Barça, és igual que visqui a Manresa o a la Seu d’Urgell, que els seus pares l’hi portaran. ¿En el cas de ser una noia ho farien? Probablement no, perquè l’esport femení no està professionalitzat.
