Dues de ben rodones.

Com diria el lloro del quinto dels Minyons, dues de diferents que són ben bones... i les dues en un mateix dia. La primera a Vacarisses, i la segona a Terrassa. Les dues hipnotitzen, però només una es pot gaudir per més d'un sentit. Per cert, una mica "socarrimaeta"... la primera!

34.914 gràcies!!!

Algunes dades estadístiques d'aquest Bloc durant el 2014:

- 34.914 visites.

- 2.909 visites mensuals de mitjana.

- Mes amb més visites: juliol 4.832. (conclusió: us interessa la morbositat castellera).

- Mes amb menys visites: agost 1.980 (conclusió: no us interessen gaire les meves peripècies viatgeres).

- Entrada més popular: "competir vs cooperar" amb 1.067 visualitzacions (30 juny 2014. Rècord absolut històric del Bloc).

- Nombre d'entrades-articles: 314.

Carlos González: "Noms i números".

(Un parell d'interessants articles del Carlos González al Criatures de l'ARA. He ajuntat el del dissabte 20/12/14 amb el d'avui 2/01/15 perquè giren al voltant del mateix tema, és a dir, l'avaluació dels escolars).

(20-12-2014)


No sé si deu ser a causa de les nostres mancances en ciències i matemàtiques, però fa temps que la nostra societat sembla convençuda que els noms (lletres, paraules...) són bons, i els números, dolents.

“Et tracten com un número” s’ha convertit en sinònim de “T’insulten”, “Et menyspreen” o “T’ignoren”. I sempre hi ha algú disposat a recordar als polítics que “darrere d’aquests números hi ha persones”. Fa molts anys, quan estudiava medicina, recordo haver sentit explicar (amb admiració!) que en cert hospital francès les habitacions no tenien número, sinó noms de flors. Hi ha qui diu que el número et “despersonalitza”, mentre que el nom et dóna una identitat pròpia. Mai he cregut aquesta teoria, potser perquè amb el meu nom, Carlos González, hi ha probablement milers de persones al món. El meu DNI, en canvi, té un número irrepetible, que em pertany exclusivament.

Els números et poden donar una identitat ben diferenciada, però al mateix temps poden oferir-te la protecció d’un cert caràcter anònim. Amb les notes escolars, per exemple. Quan jo era petit, la nota era simplement un número, del zero al deu. Objectiu, fred, desapassionat. El nou és un número, el tres també, i en aquesta qualitat estan agermanats. Pel nou, una certa humilitat; pel tres, un discret silenci. Aviat van començar a canviar els números per noms. “Excel·lent” ja no sembla tan humil, i encara menys en castellà, “ sobresaliente ”, el que sobresurt entre els seus companys. La cosa, però, encara podia empitjorar. Durant dècades, pedagogs convençuts que els números fan mal a la psique infantil van canviar “quatre” i “dos” per “insuficient” i “molt deficient”. Potser es van adonar finalment que aquestes expressions sí que són insultants, però ho van substituir per altres judicis de valor, com “progressa adequadament” o “necessita millorar”. Li sembla normal parlar així als nens? Doncs als adolescents i joves no els ho sembla.

Al batxillerat o a la universitat no es deixen valorar amb aquests comentaris. “Si m’ha de posar un tres, posi’m un tres, però estalviï’s la gracieta del «necessita millorar»”. Igualment es van canviar els números dels cursos per noms. Noms d’animals, més o menys ordenats per la seva mida. Ignoro si hi ha un consens o si cada escola tria els seus. Els nens més petits, ben adoctrinats, ho accepten i diuen coses com “Vaig a Formigues” o “Vaig a Cargols”; però els més grans s’hi neguen, i diuen “Vaig a sisè”. Potser “La classe dels Cérvols” o “Vaig a Cavalls” els sembla una cursileria insofrible, per molt que alguns mestres hi insisteixin.

Segueixo parlant de números. (02-01-2015)

Si jo anés altra vegada a escola, preferiria ser qualificat amb un número, objectiu i asèptic, com es fa amb els joves i adolescents, que no pas amb els comentaris que es fan servir amb els nens, del tipus “necessita millorar”, “insuficient” o “molt deficient”.

Unes paraules que, amb molt bona intenció, intenten evitar la suposada fredor dels números, però que en realitat transmeten un judici personal i un retret explícit. Com més petit és el nen, més personalitzada, minuciosa i implacable és l’avaluació. En els meus primers anys a l’escola encara hi havia el “primer de la classe” i el “quadre d’honor”; recordo la decepció del meu pare quan vaig baixar, només amb sis anys, del tercer al quart lloc. Les coses no han millorat.

De l’escola dels meus fills, quan tenien tres o quatre anys, no en rebia, com el meu pare, una simple cartolina amb uns números, sinó detallats informes. “Es mostra tranquil”, “Es mostra sensible”, “Accepta els advertiments”, “Li agrada cridar l’atenció”, “Davant les dificultats plora”, “Es corda la bata”, “Ajuda els companys”, “Sap escoltar” o “Salta a peu coix” eren alguns dels apartats que es podien qualificar amb un “molt bé / bé / normal / poc”. El joc podia ser “tranquil / mogut / violent / destructiu”; “sol / amb un altre / amb tots / del mateix sexe / de l’altre sexe”. Com a company de joc, el nen podia ser “alegre / líder / insegur / passiu / agressiu / cooperatiu / participatiu / pacífic / passa desapercebut / actiu / responsable”... I així fins a sis pàgines.

Aquests informes em generaven angoixa. I pensava en la meva etapa de resident a l’hospital com a pediatre en formació. Imaginava que m’avaluaven de la mateixa manera, i ho feien arribar a la meva dona: “No es relaciona gaire amb els companys”; “A la cafeteria de l’hospital és força endreçat”; “Amb els pacients de vegades es mostra tímid”; “Necessita millorar les seves habilitats en la palpació abdominal”... I a vostè, ¿li agradaria que la seva família rebés un informe detallat, no tan sols sobre cada aspecte de la seva feina, sinó també sobre el seu estat emocional, conducta, actitud amb els caps, companys i clients, habilitats motrius, higiene personal i evolució psicoafectiva?

Aquells informes em produïen angoixa per solidaritat, per “vergonya aliena”. No vull ni pensar si, a sobre, me’ls hagués cregut i hagués intentat parlar-ne amb els meus fills. “Diu aquí que et mostres poc comunicatiu i que no fas la tombarella. Això no pot ser, t’hi has d’esforçar”. Quina pressió, pobres nens hipercontrolats.

A què espera senyor Mas?

Reconec que després de l'emocionant i emotiva jornada electoral del 9N m'havia posat bastant "palote" amb la demostració de força i d'unitat per la independència. Després de veure l'abraçada entre el president de la Generalitat i el cap de files de la CUP, el David Fernàndez, al final de les votacions del 9N, vaig pensar que res era impossible, i que per una vegada, els polítics catalans serien capaços de posar-se d'acord per anar de la mà cap a l'objectiu comú i principal. Però no. Era una il·lusió.

Després d'escoltar el discurs de Mas i la seva proposta de full de ruta, vaig pensar que el president obria la porta sense embuts a la independència, i que no es podia desaprofitar l'ocasió malgrat tots els malgrats en pro del gran objectiu. Ja arribaria l'hora de discutir-nos, esbatussar-nos i tirar-nos els plats pel cap...

Tot seguit va arribar la proposta del Junqueras, que sense voler dir el que volia dir, se'l va entendre perfectament. Res de llista única. Unitat des de la divisió! Tres llistes amb un punt comú per la independència i més opcions als votants perquè ningú se senti exclòs. Doncs també la compro aquesta proposta, va!

La resta de forces independentistes-sobiranistes també s'han manifestat contràries a la possibilitat de fer un front comú independentista. Així doncs, no cal donar-li més voltes, oi? El que està claríssim és que els que vam anar a votar el 9N volem poder votar, legalment i oficial, per decidir què volem ser, i ho volem fer quan abans millor. Perquè no hi ha temps a perdre.

Ara el president Mas es veu en la disjuntiva que si convoca eleccions és molt probable que el seu partit sigui el gran perjudicat per la davallada que patiria. Segons les enquestes, podria deixar de ser el principal partit a Catalunya perquè ERC passaria al capdavant. ¿Li interessa en aquestes circumstàncies convocar eleccions ara si el mandat no finalitza fins al 2016, sabent que probablement el pas del temps juga al seu favor donat que la situació econòmica podria millorar i molta gent ja haurà oblidat alguns dels casos de corrupció que actualment afecten al seu partit? 

Independència a canvi de perdre el poder... quin dilema, no? Tanmateix, Junqueras sap que sense CIU no hi ha independència possible, i és per això que darrerament hem sentit propostes conciliadores com ara donar la presidència a Mas encara que CIU no fos la força més votada en les eleccions. O també han fet pública una enquesta que situaria a CIU com la força més votada per davant d'ERC. Pedres contra la pròpia taulada?

En tot cas, els ciutadans de peu, als qui el joc de la política, o de la politiqueria, ens la porta més aviat fluixa, restem expectants a la resolució definitiva de l'assumpte, i a la convocatòria o no d'unes eleccions anticipades. Pel bé del país, espero que el senyor Mas sigui sensat, deixi de pensar en clau partidista, i les convoqui ja d'una p. vegada. Ara és l'hora!

... gaudir, patir, gaudir, patir...

 

Seguint amb el raonament exposat el darrer dia de l'any passat, avui puc afirmar que tot continua igual. Gaudint i patint amb la normalitat més absoluta, i qui dia passa any empeny. 

Avui he començat gaudint d'un despertar amb menys ressaca (més que ressacós, diria que afectat pel mal del fumador passiu. Ho he comentat alguna vegada que n'estic fins als collons??!!!) del que podria haver imaginat, i d'una jornada de mandra general en pantufles, pijama i batí.

Fins aquí tot ideal. Llàstima que he passat per la cuina... i he trobat la porta del congelador entreoberta. Efectivament! Algú es va deixar ahir una ampolla de cava i va marxar tan panxo/a. Malaguanyat cava!

Per compensar la indignació momentània, he recordat que havia quedat algunes profiteroles dels postres del sopar d'ahir, i m'he regalat l'esmorzar que veieu aquí dalt. Un gran consol, la veritat.

Però "no es oro todo lo qué reluce"! Després de gaudir com un tocino amb un esmorzar exquisit, tocava fer una mica de neteja. Una de les feines més desagraïdes que s'han inventat. Sort que encara em queden uns dies de vacances...

Gaudir, patir. Patir, gaudir. Adéu 2014.

Avui és el darrer dia de l'any 2014, i l'acabaré a casa amb uns quants amics cuinant, menjant, bevent, rient, conversant, discutint, desvariant, i alguns altres gerundis per l'estil...

L'any acaba de la mateixa manera que s'ha anat esdevenint. Amb alts i baixos. Amb alegries i penes. Amb algunes novetats i moltes rutines. Amb riures i plors. Amb diversió i patiment.

Tanmateix, crec que avui s'imposa, sobradament, el costat positiu del yin i el yang. Estar de vacances facilita bastant aquest decantament. Però no us penseu que tot són flors i violes. Pujar a l'Obach en bici és dur i exigent, malgrat causi un plaer difícil d'explicar. Menjar i beure com un porc és de les coses més plaents de la vida, malgrat pugui causar remordiments i penediments a posteriori. ;-)

Com diria Aristòtil, la felicitat no és un estat, és una activitat.

Festa del pi de Centelles.

Avui he tornat a visitar Centelles (Osona) amb motiu de la tradicional, i d'interès nacional, Festa del Pi. Com cada 30 de desembre, els centellencs i centellenques van a tallar el pi més maco de la contrada i el baixen fins al poble acompanyats per prop de 300 galejadors armats amb trabucs i escopetes. Finalment l'entren a l'església i el pengen cap per avall decorat amb pomes, galetes i estrelles, i li canten l'himne del poble. Digne de veure i viure!