El "temazo" del dimecres. Demis Roussos - "Velvet morning".

El passat dilluns d'aquesta setmana moria a Atenes als 68 anys el cantant Demis Roussos. Un d'aquests clàssics del darrer quart del segle 20 que els de la meva generació vam descobrir escoltant els discos que els pares tenien per casa. Aquest tema és un dels més populars del cantant i compositor grec. Impossible escoltar-lo sense que et vinguin ganes d'obrir els braços al ritme de la cançó.

Velvet mornings will come every new day
Golden sunrise and the scent of rain
Whisper softly a melody of love words
In ecstasy as you lie so very close to me

Triki, triki, triiiiiki, triiiki, triki,
Mon Amour, triki, triki, triki, triiiiii
Triki, triki, triiiiiki, triiiki, triki,
Mon Amour, triki, triki, triki, triiiiii
Triki, triki, triiiiiki, triiiki, triki,
Mon Amour, triki, triki, triki, triiiiii
Triki, triki, triiiiiki, triiiki, triki,
Mon Amour, triki, triki, triki, triiiiiiiiiiiiiii

Velvet mornings gently touching my face
Come and find me in your warm embrace
As you wake up and smile to me you make real
My reverie and my world begins and ends with you

Triki, triki, triiiiiki, triiiki, triki,
Mon Amour, triki, triki, triki, triiiiii
Triki, triki, triiiiiki, triiiki, triki,
Mon Amour, triki, triki, triki, triiiiii
Triki, triki, triiiiiki, triiiki, triki,
Mon Amour, triki, triki, triki, triiiiii
Triki, triki, triiiiiki, triiiki, triki,
Mon Amour, triki, triki, triki, triiiiiiiiiiiiiii 

70è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau (Polònia).

Avui es commemora el 70è aniversari de l'alliberament, per part de tropes russes, del camp d'extermini nazi d'Auschwitz (Polònia). En aquest cap van morir al voltant d'1'1 milions de persones, la majoria jueus hongaresos i polonesos, a banda de presos polítics, gitanos, etc. Trens replets de presoners arribaven a les portes del camp, i eren enviats directament a les cambres de gas. Uns pocs van sobreviure treballant pels alemanys seguint el lema que es llegia a l'entrada del camp "Arbeit macht frei".

Costa arribar a comprendre com l'ésser humà pot arribar als nivells de barbàrie que van assolir els nazis durant la segona guerra mundial (el psicòleg austrohongarès Wilhelm Reich va intentar explicar-ho en el seu llibre "Psicologia de masses del feixisme"), i que hem tornat veure repetit en altres episodis més recents com la matança d'Srebrenica, o el genocidi de Rwanda.

És molt alarmant que en ple segle 21 estiguin agafant embranzida formacions polítiques d'ideologies extremistes, xenòfobes, racistes, supremacistes, a indrets tan suposadament "civilitzats" com Grècia (Alba Daurada), Alemanya (Pegida), França (Front Nacional), Holanda (Partit per la Llibertat), Àustria (Partit de la Llibertat), Hongria (Moviment per una Hongria Millor)...

Està clar que l'home és l'únic ésser humà capaç d'entrebancar-se dos cops amb la mateixa pedra.

Amb el fang fins els genolls.

Avui he anat de ruta amb la BTT fins a Rellinars amb l'amic David. D'aquesta forma ens han quedat les bicis passant pel tram comprès entre Rellinars i Els Caus de Vacarisses. Amb raó no ens hem trobat a penes biciclistes pel camí! Hahaha.

Curt d'animació molt interessant.

Avui he passat aquest curt d'animació, finalista als Òscars de l'any 2010, als meus alumnes de primer de primària. Em semblen molt interessants aquestes històries breus, molt digeribles per infants amb poca paciència, i que presenten a personatges molt humans, amb virtuts i debilitats, amb imperfeccions... reals vaja. No com alguns dels personatges de l'animació infantil popular ensucradament bons o malèficament terribles...

Joan M. Girona: "Vaig començar a anar a escola als sis anys".

Cares de felicitat i alegria en aquests rostres d'alumnes d'infantil...

(Escrit del mestre i psicopedagog Joan M. Girona publicat al Diari de l'Educació)

A les escoles de primària i infantil s’hi matriculen criatures de tres anys; unes han estat escolaritzades diferents temps a les llars d’infants i d’altres no. Les diferències entre unes i altres no són significatives. Jo vaig començar a anar a escola als sis anys i força persones de la meva generació tenen una semblant història escolar.

Portar els infants a alguna escola abans dels dos anys respon a una necessitat dels adults no pas de les criatures; una necessitat impulsada pel sistema econòmic que ens domina.

El que podríem anomenar precedent històric de les llars d’infants van ser les sales de lactànciaque es van establir a les fàbriques quan es va aconseguir que les dones anessin a treballar fora de casa. A casa i als camps hi havien treballat tota la vida i al mateix temps havien cuidat els seus fills i filles. Va ser una necessitat del sistema de producció per permetre que les mares fessin les seves hores i continuessin cuidant dels futurs treballadors o treballadores. Per motius semblants s’havia creat l’escola pública: perquè els treballadors fossin més productius. Escoles i guarderies van néixer per a les classes dominades, la classe dominant no les utilitzava.

Al nostre país les guarderies (anomenades així) es van generalitzar els anys de creixement econòmic sota el franquisme; a moltes empreses grans se n’hi van posar. Complien el paper de guardar les criatures mentre les seves mares treballaven, no tenien cap preocupació educativa. Actualment hi ha forces llars d’infants amb orientació educativa i segons la situació econòmica del moment i de les famílies augmenta o disminueix la quantitat de criatures petites apuntades.

És convenient per als infants l’escolarització abans dels tres anys?

L’espècie humana és mamífer; els seus nadons mamen. Els bebès neixen molt indefensos i necessiten un temps llarg per assolir una mínima autonomia, cosa que no passa a la resta de mamífers: les cries són autònomes molt aviat. Els adults humans han de tenir cura de les seves cries força temps. Tenim sentiments i experimentem emocions, potser un dels aspectes que ens diferencien dels animals (malgrat no és segur que alguns no en tinguin). Els nadons per créixer necessiten establir vincles amb els adults que els cuiden a casa. Han d’establir amb ells unes relacions individualitzades i estables. Una relació que a partir de l’estimació propera, constant i segura els donarà seguretat i els estructurarà. La criatura gràcies a aquest vincle pot créixer, pot forjar la seva identitat individual. El primers mesos de vida defensarà les seves joguines, no les compartirà, recelarà dels estanys no s’anirà amb qui sigui… més endavant, si aquest procés previ s’ha fet mínimament bé podrà compartir, podrà relacionar-se en pla d’igualtat amb altres infants, amb altres adults diferents als del seu nucli familiar. La manca d’una relació estable primerenca pot provocar desconfiança, inseguretat, facilitat de manipulació…

Fins els dos anys el cervell humà es desenvolupa molt i ho farà segons la qualitat dels estímuls que rep a partir de la relació amb els adults propers: petons, abraçades, jocs, contes, cançons, menjars… així arriba a conèixer el món que l‘envolta i a ell mateix; hi estableix relacions emocionals.

Tenir un fill és una de les decisions importants que pren una parella; és una de les poques coses que es poden fer amb llibertat. Les il·lusions que hi posen en tenir-lo continuen al cuidar-lo. Estar amb el nadó és una de les vivències més meravelloses que podem tenir els humans. Veure i viure com creix, com comença a caminar, a dir paraules, a somriure, a conèixer… són experiències molt agradables; diria que a cap pare o mare els agrada perdre-se-les. És quelcom íntim compartit per progenitors i criatures. Les necessitats econòmiques que imposa el sistema dominant impedeixen moltes vegades poder gaudir-ne. Cal passar massa hores fora de casa treballant o desplaçant-se. És un greuge molt gran que se’ns fa: no se’ns deixa escollir lliurament com volem cuidar i educar els nostres infants. Davant la imposició podríem establir prioritats. Pagar l’hipoteca, canviar el cotxe o cuidar de la criatura. Es pot viure de lloguer i no canviar de cotxe i a canvi gaudir dels fills. Hi ha qui pot demanar una excedència o reducció de jornada. Els primers anys dels nostres fills o filles és quelcom que no es podrà recuperar.

La relació individualitzada i estable, no canviant, la poden garantir la majoria de les llars d’infants? Sembla que no o, al menys, no amb la mateixa qualitat amorosa. Les necessitats que hem exposat dels nadons ho són més quant més petits són, per això afirmo la conveniència d’esperar, com a mínim, fins els dos anys el moment de portar-los a una escola. Caldria portar-lo quan en comença a tenir ganes, quan vol sortir de casa seva, quan se li queda petita. Si les administracions públiques calculessin els costos és més barat pagar l’excedència durant dos anys a un dels progenitors que establir una xarxa d’escoles infantils.

Les criatures de més de dos anys arribarien a l’escola molt estimulades, amb més ganes de descobrir coses, amb més ganes d’aprendre… tothom hi sortiria guanyant. Cuidar-los molt a casa no és sobreprotecció: és donar-los la preparació adequada per afrontar les dificultats que aniran trobant a mesura que es facin grans.

Les criatures agafen malalties quan comencen a anar a la llar d’infants, malalties que no agafen a casa, ho acceptem com quelcom habitual. Potser la cura amorosa dels familiars també actua de prevenció… No cal que agafin les malalties, se les poden estalviar.

És un xic difícil que les llars d’infants on hi ha mestres preparades que fan molt bé la seva feina (amb poca presència masculina però) puguin donar l’atenció, la cura, la relació individualitzada, la presència continuada no canviant… que dóna l’entorn familiar, la intensitat i qualitat d’uns pares atents que estimen. No és el mateix està pendents d’una criatura que de les que hi ha a una llar. Les mestres han de repartir el seu temps i les seves atencions.

Tot això no s’oposa a que si una família no pot o no vol cuidar tot el temps els seus fills els porti a l’escola quan ho cregui oportú o ho necessiti; per tant cal que tingui a prop una llar d’infants, cal que les administracions mentre no es decideixen a subvencionar les excedències dels pares, ho contemplin.

Els que donen importància als resultats de les famoses proves PISA poden comprovar que països amb molt bons resultats com Finlàndia no escolaritzen les criatures abans dels tres anys. Alemanya i els països nòrdics, per exemple, animen a cuidar els infants a casa, facilitant a pare o mare gaudir de gran part del sou durant un parell d’anys. Evidentment les circumstàncies són diferents a les nostres però sembla que podent escollir prefereixen que els infants estiguin amb els pares a casa.

Per acabar recordem que totes les persones humanes són capaces de cuidar i estimar els seus infants. A vegades els professionals de l’ensenyament, membres d’unes determinades classes socials, podem menystenir a persones en situacions socioeconòmiques o culturals diferents. Famílies amb pocs ingressos, amb dificultats greus, famílies de cultures minoritàries estimen i cuiden perfectament els seus infants. Eduquen malgrat puguin ser analfabetes.

També pot haver famílies que, per les dificultats que arrosseguen, no aportin als infants el que necessiten i per tant aquests en patiran les conseqüències. Problemes de relació de parella, de convivència, econòmiques, de consum de substàncies. Però també hi ha guarderies (canvio el nom expressament) que no són acollidores, com escoles i instituts que no fan bé la seva feina però els casos puntuals no invaliden el plantejament.

El "temazo" del dimecres. Skatalà - "Per lo legal".

Els mítics Skatalà van publicar la seva primera maqueta l'any 1987, on incloïen el tema "Per lo legal", una dura crítica contra la violència policial d'estat. Un tema de rabiosa actualitat després de que el Canal 33 emetés el passat dissabte el documental "Ciutat morta", que denuncia la brutalitat i la impunitat dels cossos de seguretat de l'estat, en aquest cas contra un col·lectiu d'ocupes de Barcelona, després del dessallotjament d'una casa on va resultar ferit de gravetat un guàrdia urbà. Les posteriors actuacions policials van ser, segons mostra el documental, de tot menys proporcionades i justes. 4 dels presumptes ocupes responsables van ser jutjats i van anar a la presó, i una de les preses va acabar suicidant-se aprofitant un permís penitenciari.

MARIA PRAT: L"’esport, eina d’educació en valors".

• 
• 
  
• 
  

(Article de la professora de Ciències de l'educació de la UAB al diari Ara)

L’esport és un fenomen social indiscutible que forma part de la nostra vida quotidiana, ja sigui des d’un vessant pràctic i vivencial o des d’un vessant més professional i mediàtic a través dels mitjans de comunicació. L’esport aporta models, genera conflictes, desperta passions i té un gran potencial motivador que captiva persones de totes les edats i condicions.

Tot i les nombroses virtuts i el gran potencial educatiu que té, també cal dir que l’esport per si sol no sempre garanteix la transmissió de valors positius. Com diuen alguns autors, no es tracta d’una vareta màgica, sinó que únicament és un instrument o una eina que, utilitzada de forma adequada i amb una clara intencionalitat educativa, podrà promoure determinats valors personals i socials.

Cap esport té valors intrínsecs en si mateix, sinó que, depenent de com s’orienti la pràctica esportiva, podrà promoure valors o contravalors. És per això que sovint es destaca el caràcter ambivalent de l’esport, ja que pot promoure valors desitjats però també pot produir l’efecte contrari. Aquest fet és el que coneixem com la cara i la creu de l’esport.

Com s’aprenen els valors?

Els valors no són universals, ni naixem amb uns valors preestablerts, sinó que els infants van configurant la seva pròpia escala de valors en funció de les pròpies vivències, experiències i entorns més propers. Per tant, també en l’esport, els valors s’adquireixen i poden modificar-se al llarg de la vida. De quina manera?

Tot i la complexitat de la resposta, els valors s’aprenen per imitació dels diferents models viscuts, que, posteriorment, s’interioritzaran i s’aplicaran a situacions semblants. D’aquesta manera, seran molt importants tots els models que els infants adquireixen en la família en les primeres edats, a l’escola o en els clubs esportius, com també els que s’adquireixen a través de les amistats. En la mateixa línia, els models que arriben als nens des dels mitjans de comunicació, especialment dels grans ídols esportius, poden guiar la conducta dels més joves, ja que els esportistes tenen un enorme poder d’influència. El que digui o faci un determinat líder esportiu, un entrenador de renom o un dirigent esportiu pot ser més rellevant que no pas el que pugui dir o fer el professor d’educació física a l’aula o al gimnàs.

D’altra banda, els valors no s’aprenen com s’aprenen les matemàtiques o la història, sinó que s’interioritzen a poc a poc, a través de les experiències que vivim, les situacions que ens envolten, les rutines i fets que configuren el nostre dia a dia, ja que “la moral no s’ensenya, es viu”, com deia Célestin Freinet.

Si ens centrem en l’àmbit de l’esport, els joves van adquirint uns comportaments, unes maneres de fer i actuar en relació amb l’esport que practiquen a partir de les vivències: al pati de l’escola, a les classes d’educació física, als entrenaments esportius al club, als partits del barri o de cap de setmana, quan miren una final de futbol amb la família o amb els amics, en escoltar o llegir els comentaris dels periodistes.

La noció de pràctica és crucial. Desenvolupar i practicar hàbits és semblant a aprendre a tocar la guitarra o a anar en bicicleta. Exposant les normes a un nen sobre com es va en bicicleta no n’hi ha prou perquè n’aprengui. Per això és absurd pensar que establir un conjunt de valors o normes serà suficient perquè les conductes que pretenem transmetre siguin incorporades. Aprendrem els hàbits higiènics practicant-los, i assimilarem el respecte a les normes amb la pròpia experiència. Els discursos teòrics serveixen de ben poc si no els portem a la pràctica, amb els comportaments i les rutines corresponents.

Una de les grans potencialitats de l’esport és justament que ens permet vivenciar a través del joc i les normes la seva aplicació en un context determinat i no de forma abstracta. La pregunta que ens hem de fer és si hi ha transferència del món de l’esport a la vida quotidiana, ja que no sempre hi ha garanties que això realment sigui així.

Finalment, l’aprenentatge de valors és un procés molt transversal, en què el clima o l’atmosfera moral generada al voltant de l’activitat esportiva serà fonamental per aconseguir l’objectiu o els valors proposats. Cal, doncs, un compromís compartit des de les entitats esportives, els clubs o associacions, les famílies, els jugadors i jugadores, i els mitjans de comunicació per aconseguir entorns esportius on s’exercitin bones pràctiques, s’encomani i es difongui un bon clima esportiu, es promogui ambient de fair play, es valorin els comportaments solidaris, de responsabilitat i respecte a tots els agents implicats, tant en el terreny de joc com fora.

Reflexionar sobre el que passa en els terrenys de joc i promoure el debat crític sobre aquest tema ja és un primer pas per començar a avançar en la millora dels valors.