El 14 d’abril de 1931 va inundar els carrers del país d’esperança. Els nous canvis polítics i socials que s’anunciaven semblaven imminents. Tanmateix, es tractava d’una esperança fràgil que va anar omplint-se d’incerteses. Al temps que creixien les desavinences arreu del país, l’esperit joiós dels primers anys es va anar esvanint fins que un dia de juliol va marcar l’inici de la fi republicana.
Després del pronunciamiento militar al Protectorat marroquí, les diverses conspiracions de cop d’estat van esdevenir una realitat en l’Espanya del 18 de juliol de 1936. En alguns sectors del territori, les guarnicions militars van gaudir de victòries fermes, tot i que els fracassos per controlar les principals ciutats van ésser evidents. Sense un triomf clar en cap dels dos bàndols, des dels primers dies, el territori va quedar dividit en dues Espanyes ben diferenciades. El triomf ràpid i homogeni que havia planificat la dreta espanyola, amb l’objectiu de posar punt i final al govern del Front Popular, es va convertir en una guerra de gairebé tres anys.
Les tropes nacionals pretenien aïllar Madrid de la resta del territori i per això les primeres batalles es van concentrar a l’entorn de la capital. Fracassada aquesta estratègia, el nord es va convertir en l’objectiu del General Franco. Havent guanyat gran part del país, els sollevats iniciaren una important ofensiva al front d’Aragó. Entre el juliol i el novembre del 38, el conflicte es va centrar en el combat més llarg i decisiu de tota la guerra: la batalla de l’Ebre. El desenllaç va desunir la zona republicana i va permetre l’ofensiva dels nacionals sobre Catalunya. La República tenia els dies comptats. “Cautivo y desarmado el ejército rojo”, el Caudillo d’Espanya va declarar la guerra acabada l’1 d’abril de 1939 des de Burgos. Començava el llarg silenci del franquisme.
(Núvol, el digital de cultura).
