(Encertat article del Catedràtic de Matemàtiques, professor i escriptor terrassenc Ramon Casals, publicat al suplement Criatures del diari Ara).
Fa uns mesos es va parlar molt, a partir de les declaracions de la diputada Anna Gabriel sobre educar en comú, de fins a quin punt educa “la tribu”.
Fa uns dies estava esperant tanda per comprar en una parada del mercat. Hi havia una mare amb una nena de 3 anys. La nena sabia que la dependenta tenia uns caramelets per als nens. La nena deia: “Mama, jo vull un caramel!”, i la mare: “Demana-l’hi sisplau a la Montse i te’n donarà”. La nena: “Jo vull un caramel, jo vull un caramel!”, cada vegada més enrabiada. Hi va haver un estira-i-arronsa mare-filla: una dient que ho havia de demanar “sisplau” i l’altra que no volia dir “sisplau”.
Com que la cosa ens tenia a tots pendents, la Montse, per treure ferro a la situació, surt de la parada , posa un grapadet de caramels a la mà de la nena i mira somrient a la mare: “És petita!” Lliçó apresa de la nena: “La meva mare vol que demani les coses sisplau, però jo, sense dir-ho , volia un caramel i me n’han donat 5!”
Certament, la mare podria haver pres els caramels a la nena i haver-li dit que no els hi donaria fins que digués “sisplau”, però també és ben cert que s’arriscava que diverses persones de les que esperaven tanda a la parada pensessin (o diguessin!): “Pobra nena, és petita!”
Aquesta anècdota real ens mostra fins a quin punt els altres eduquen els nostres fills (i nosaltres eduquem els fills dels altres!). Com quan retrobem uns amics o parents que fa dies que no veiem. Si tenen una nena de posem 2 anyets ben segur que primer mirarem, ens dirigirem i farem festes a la nena: “Que maca que estàs! Quin vestidet tan bonic! Com has crescut!”, i només després saludarem els seus pares. Potser més endavant aquests pares es queixaran un dia que “els nens es pensen que són els reis de la casa”. Però és ben clar, “la tribu”, és a dir la gent, els tracta com els reis de la casa! Són els que reben més atencions, són a qui primer se serveix el menjar (pobrets, que no s’hagin d’esperar!), són els que reben més regalets... La festa d’aniversari del nen se celebra segurament més que la del pare o la mare...
LA BONA EDUCACIÓ
I això sense entrar a valorar com educa la gran tribu, és a dir, la macrosocietat, que ens fa canviar a tots la manera de pensar, de viure o de relacionar-nos. Tots, grans i petits, ens trobem ara que hem de reaprendre les normes de la bona educació. Si ens havien ensenyat que no s’interromp una conversa, o que no està bé posar-se a llegir un llibre quan estic dinant amb uns amics (perquè és una falta de respecte), amb l’aparició dels telèfons mòbils aquestes normes ja no s’apliquen. Qualsevol et deixa amb la paraula a la boca quan li sona el mòbil! L’altre dia era en un sopar. Érem dotze persones. A una d’elles li van trucar per feina. ¿Podeu creure que vam aturar les converses perquè l’interessat pogués atendre el seu mòbil?
Sempre ha educat i educa l’entorn. Pares i mares no poden pretendre que l’educació dels fills depengui només d’ells. I no pots crear una bombolla a part de l’entorn per educar el teu fill o filla com tu creus. No és possible, però, a més, fóra terriblement injust per al nen o nena. El món, tal com és, amb totes les seves grandeses i totes les seves misèries, és també el seu món, i té dret a veure com funciona.
I veure com funciona aquest món, quines normes hi regeixen, què es valora i què no es valora, què és important i què no ho és, té una influència cabdal en el seu procés educatiu.
