Proposta personal per una "modernització" dels castells.

Aquest cap de setmana se celebra a Tarragona l’”espectacle casteller més gran del món” (de l’univers fins i tot), és a dir, el Concurs de Castells, o el que és el mateix, la Biennal de Tarragona, a la TAP tarragonina, és a dir, la Tarragona Arena Plaça, és a dir, la plaça de toros tarragonina. Tot això, sota els auspicis de l’ajuntament de Tarragona, el suport de la CCCC, és a dir, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, i d’uns quants patrocinadors amb molts calés (no direm noms per no donar-los publicitat).

Més de 40 colles, entre aquest cap de setmana i el passat a Torredembarra, es presten i participen (si es guanyen el dret a participar) ufanoses i emocionades a aquesta competició bianual que any rere any creix en nombre de colles, castellers, mitjans de comunicació, patrocinadors, ambulàncies, despeses i ingressos.

En vista de l’èxit rotund que any rere any està aconseguint aquesta competició castellera única, em pregunto si no ha arribat l’hora de plantejar-se (la CCCC hauria de liderar la iniciativa) una LLIGA DE CASTELLS PROFESSIONAL!!!

Crec que l’evolució del fet casteller en els darrers anys (esportivització, rellevància mediàtica, increment de colles, castellers, patrocinadors i mercantilització, expansió internacional, conversió de colles en autèntiques empreses, etc., etc.), sumat a l’èxit i l’emoció amb que es viu (des que acaba un fins que comença l’altre) l’única competició oficial dins del calendari casteller, porta a pensar que potser ha arribat l’hora de fer el darrer pas cap a la creació de la LCP, la Lliga de Castells Professional.

Per si de cas els que manen (CCCC + CZT) veuen amb bons ulls la proposta, aquí els deixo algunes idees de com es podria organitzar tot plegat:

-         Hi hauria diferents categories: Colles de Gamma Extra, Colles de 9, Colles de 8, Colles de 7, Colles de 6, i Colles Universitàries. Es podria promocionar de categoria o perdre-la (excepte amb els universitaris).

-         Es crearia un Col·legi d’Arbitres Castellers per formar un equip de jutges que regulessin cada una de les actuacions celebrades. L’equip arbitral podria estar compost per un arbitre a peu de pinya, un parell d’arbitres-càmera, i un quart arbitre en algun balcó o terrat del terreny de joc (plaça).

-         Abans de cada atuació es podrien escoltar els himnes de les colles participants (les que no en tinguin l’hauran de composar).

-         La temporada castellera s’hauria de desenvolupar de Sant Josep a Santa Llúcia. Es podrien reservar alguns caps de setmana per a partits internacionals (Xina, Xile, França, Andorra, Anglaterra, Dinamarca...).

-         Caldria establir uns topalls salarials perquè no passes com al futbol que la cosa s’ha marxat de mare. I regular el tema de traspassos, i fitxatges de menors. La CCCC, a banda de regular la competició, tindria capacitat sancionadora (tot i que coneixent-los ja m’imagino a qui acabarien afavorint sempre...).

-         Al final de temporada es podria fer la gala de la LCP amb entrega de guardons als millors castellers. A saber: faixa d’or al millor pilaner; premi “figuereta” a l’acció més espectacular de la temporada; premi “creu roja” al casteller que hagi patit més caigudes; premi “ole tus güebos” a l’anxeneta més valenta...

-         S’hauria de permetre la inserció de publicitat a les camises per aconseguir millors patrocinis per a les colles. Les camises de les colles es podrien vendre als establiments comercials i d’aquesta manera incrementar el nombre d’efectius a les places.

-         S'hauria de facilitar la tasca dels mitjans de comunicació, tant als partits com als entrenaments. Rodes de premsa, entrevistes a peu de plaça, foto de les colles abans de l’inici del partit...

Vaja, i segur que es podrien fer moltes més coses per tal d’organitzar la competició i fer dels castells quelcom més excitant encara, si cap. Si ens agrada competir, per què no ho fem bé d'una vegada?

Ton Ollé, a la teva memòria.

El Ton Ollé seguint als Minyons a Girona, l'any 2006. (Foto: Rosa Grau).

Ahir ens vam assabentar de la trista notícia de la mort d'en Ton Ollé, antic casteller dels Nens del Vendrell amb els que va destacar als anys 70's descarregant com a segon i terç els primers pilars de 6 i de 7 amb folre de l'era moderna.

A banda de les seves qualitats castelleres, la majoria dels Minyons recordarem al Ton per l'estima que tenia envers la nostra colla, i per les nombroses ocasions en què ens havia acompanyat o seguit per diferents places castelleres.

Encara recordo amb emoció el pilar de 4 que li vam fer parar de segon després d'un dinar a la Riera de Gaià l'any 2004. I com oblidar les seves classes magistrals de castellística allà on te'l trobessis... 

Descansa en pau Ton!

O referèndum o referèndum.

Ahir en la primera sessió parlamentària per la qüestió de confiança al President Puigdemont, el President va anunciar la data del referèndum d'independència (pactat o no), que serà al setembre del 2017. Una passa endavant més per deslligar-nos de les cadenes que ens oprimeixen com a poble. 

Contra el sotmetiment i la indiferència, desobediència!

Keep Calm, però fotem el camp!!!

#Sensepor.

El "temazo" del dimecres. Pep Gimeno "Botifarra" i Miquel Gil - "La gallina".

Fa unes setmanes vaig poder escoltar en directe a aquests dos monstres cantaors del País Valencià a La Geltrú, en el marc del festival Ateveu. Un espectacle a dues veus, amb acompanyament de la guitarra del Gil i la pandereta, el morter de bronze i la canya, del Botifarra. Una hora i pico de cançons tradicionals tocant diferents estils com la jota, el fandango, la malaguenya... i tot això amanit amb les mil i una anècdotes del Botifarra, les dites i els embarbussaments, i els jocs de paraules constants.

Acabat l'espectacle vaig creuar unes paraules amb el Miquel Gil, i em va explicar que havia viscut al costat del local dels Minyons durant tot un any, fent d'espectador d'alguns assaigs des de la finestra, tot i que mai va arribar a entrar-hi. Doncs queda pendent Miquel!!

Centra't Vila, centra't!! (David Fernàndez díxit).

Tuit del Conseller Santi Vila d'ahir al matí.

Ja hi tornem a ser amb els (p) convergents. La puta i la Ramoneta 2.0. Ara ha estat el torn del Conseller de cultura Santi Vila, amb un tuit d'aquells que fan venir basques, lloant els perfils centristes dels partits guanyadors de les eleccions autonòmiques a Galícia i al País Basc, és a dir, PP i PNB. 

No has pensat, Santi, que si tant t'agrada aquest perfil centrista, a Catalunya tens altres opcions polítiques on sentir-te millor representat i on poder portar a terme polítiques més "centristes". Per què no te'n vas a Unió, o directament al PP??

Buf, el que s'ha de llegir... I que ho escrigui un Conseller...

#Barcelonade10. #Promesescomplertes. #35anysaLaMercè.

3d10fm. Plaça de Sant Jaume. Barcelona. (Foto: El Periódico)

Ahir els Minyons de Terrassa vam actuar a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona amb motiu de les Festes de La Mercè, acompanyats per la colla amfitriona, i padrina, els Castellers de Barcelona, i per la Colla Joves Xiquets de Valls, que repetien després d'una gran actuació en la mateixa diada de l'any passat. Amb la jornada d'ahir, els Minyons sumem 35 anys portant els nostres castells a la Festa Major barcelonina.

Crec, sincerament, que els Minyons li devíem una actuació com la d'ahir a aquesta plaça, on històricament hi hem portat sempre els nostres millors castells, però on en els darrers anys no havíem lluït potser amb prou intensitat. I no per manca de ganes probablement... En tot cas, enguany els Minyons ens havíem marcat un objectiu força ambiciós i excitant, com era portar el majestuós 3d10fm a la capital del país. I dit i fet. En primera ronda i sense vacilacions. A la primera. 3d10fm descarregat!!! I la plaça, plena a vessar com sempre en aquestes dates, explotava d'eufòria i èxtasi. Crec que poques places castelleres viuen amb tant de respecte, admiració i alegria els castells de totes les colles participants. 

Per arrodonir la gran fita, els Minyons vam completar una diada d'excelent amb el 5d9f a la segona ronda, i el 2d9fm a la tercera. En el torn dels pilars vam haver d'esperar més de mitja hora, quan tothom estava a punt per enlairar el pd8fm, per un tema logístic dels serveis sanitaris. Degut a l'espera i el cansament, es va decidir, molt encertadament al meu entendre, rebaixar pretensions i acabar la diada amb el pilar de 7 amb folre. I tot descarregat!

Voldria agrair a les colles amb qui compartíem plaça el seu suport a les nostres pinyes. Crec que la col·laboració entre colles va ajudar a fer més segurs tots els castells i, per altra banda, vam aconseguir transmetre al públic present una imatge i uns valors dels castells dels quals crec que la societat, en general, va una mica mancada, i pels quals la nostra activitat va ser declarada Patrimoni de la Humanitat l'any 2010.

Xavier Besalú: "El debat educatiu: eufemismes i ambivalències".

(Interessants apunts al voltant de l'incipient debat educatiu del professor Besalú, i magnífiques rèpliques als dos opinadors oficials de l"'establishment", els elitistes "meritòcrates" Rahola i Cuní.)

Des que fa uns anys els Jesuïtes van publicitar el seu Horitzó 2020 per canviar el seu projecte educatiu va semblar que els mitjans de comunicació més influents de Catalunya s’apuntaven al carro de la innovació educativa i certificaven l’oportunitat, el rigor, la serietat i la pertinença d’una realitat que era present, des de feia anys, en nombroses escoles catalanes, moltes d’elles públiques, i que, fins aleshores, havia estat ignorada, posada en dubte o ridiculitzada.

L’esclat mediàtic, el curs passat, del Programa Escola Nova 21, promogut pel Centre Unesco de Catalunya i la Fundació Jaume Bofill, entre altres, ja va trobar el terreny adobat i semblava que, ara ja de forma definitiva, havíem travessat el llindar que separava l’educació del passat, autoritària, memorística i elitista, de l’educació del present i del futur, respectuosa amb els infants i joves, integral i inclusiva, tal i com ja fa anys que diuen les lleis d’aquest país.

Lamentablement, sembla que no és ben bé així, sinó que perdura i es manté un doble discurs. Per una banda, s’exalça el canvi i la innovació, tant en l’arquitectura dels establiments educatius com en els recursos i tecnologies per a l’aprenentatge, com en els mètodes didàctics i en les maneres de fer del professorat. Però per l’altra es manté viva una certa nostàlgia d’un passat més mític que real, que enyora el poder indiscutit dels mestres, la selecció indissimulada dels estudiants en funció del seu rendiment i de la seva actitud, el centrament en les assignatures “importants” (ara amb l’afegitó de l’anglès) i l’èmfasi en els colzes, els exàmens i la memòria, quan –segons aquest relat- tot anava molt millor que ara.

Ho he pogut comprovar en una entrevista recent a la consellera d’Ensenyament per part del tàndem Cuní/Rahola. S’hi afirmava, sense marge per al dubte, que tot es va començar a espatllar el dia que es va decidir d’eliminar les tarimes de les aules i que els alumnes van deixar de tractar de vostè els mestres. Aquest seria, segons els dos periodistes, el símbol de la pèrdua d’autoritat dels mestres, de la que se’n derivarien tots els episodis d’indisciplina i de violència, que fan impossible l’ensenyament i l’aprenentatge. No seré jo qui posi en dubte l’autoritat dels mestres, que els dóna l’edat, el coneixement, la institució i la professionalitat, però hi ha una autoritat que respecta i estima els infants i joves, i una altra autoritat que no.

Deien també els entrevistadors que l’escola havia de preparar els alumnes no només per ser ciutadans competents, sinó també per ser competitius, perquè la societat que es trobaran ho és i, doncs, no se’ls pot enganyar tractant-los amb cotó fluix, emfasitzant la col·laboració i l’ajuda mútua, pensant en els altres i en les conseqüències de les seves decisions. De nou, l’antiga i falsa idea que tot depèn de nosaltres, que som els únics responsables/culpables de la nostra situació, que la solidaritat és pròpia d’incapaços o de dèbils, que els condicionaments familiars, de caire socioeconòmic i cultural no compten. Resulta, però, que la vida no són només els diners, ni els èxits, que les persones no només som cognició, també som emoció, i cos, i anhel de transcendència; resulta que aquells condicionaments no determinen, no, però pesen i marquen.

Acusaven encara l’educació catalana de treballar per a la mediocritat i no per a l’excel·lència. Venien a dir que l’escola i els mestres es preocupen molt pels alumnes que tenen dificultats (pobres, immigrants, discapacitats…) i molt poc pels alumnes talentosos o senzillament “normals”; que la tendència és a “frenar” l’avenç d’aquests per tal de convergir tots plegats en un mediocre punt mitjà; que no s’estimula suficientment les capacitats, habilitats i interessos de cadascun dels estudiants. Tenen raó en una cosa: hi ha encara molt camp per córrer en la personalització de l’ensenyament, però la major part dels mestres tenen clar que són a l’escola no pas per posar traves als alumnes o per fer-los avorrir, sinó per ajudar-los a tots, especialment als qui més ho necessiten. Com passa a totes les famílies, que els pares tot i estimar tots els seus fills no hi tenen el mateix tipus de dedicació; com passa en totes les empreses col·lectives (sigui un club de futbol, sigui una coral), que tothom mira de donar el màxim de si mateix, mentre el director o l’entrenador s’ocupa sobretot del qui té mes dificultats.

Que l’educació estigui en el primer pla del debat públic és una bona notícia. Que aquest diàleg sigui plural i contrastat, també. Ens haurem d’esforçar, però, a clarificar bé els termes de la discussió, a fer visibles els supòsits de cadascuna de les posicions i a contemplar les conseqüències de tirar per un camí o per l’altre. Sense eufemismes, ni hipocresies.