"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 21 d’octubre del 2016

#samataoPaco.

L'estàtua decapitada del dictador Franco ahir al terra davant de l'espai cultural del Born a Barcelona.























L'àrea de cultura de l'Ajuntament de Barcelona va decidir organitzar una exposició sobre l'època franquista i la dictadura, i no se li va ocórrer millor lloc que a l'emblemàtic espai del Born, un lloc amb una forta càrrega simbòlica per a molts catalans, i un espai de memòria històrica de la resistència dels barcelonins contra les tropes borbòniques del rei Felip V. I mira que hi ha llocs a Barcelona per a muntar exposicions...

Després de moltes discussions i debats públics al voltant de la iniciativa del govern barceloní, el dilluns van instal·lar l'estàtua eqüestre amb el cap tallat del dictador i també una estàtua de la victòria, dues figures que s'havien retirat de l'espai públic fa tot just set o vuit anys (té collons això!). La del dictador ha patit diverses mostres de rebuig des del primer dia que va aparèixer. A saber: llançament d'ous, de pintura, penjada de bandera estelada, de bandera del col·lectiu LGTB, nina inflable acompanyant al dictador, cap de porc on hauria de ser el cap del dictador, escrits diversos...

Finalment, ahir al vespre tres encaputxats van decidir anar un pas més enllà i van fer caure la estàtua amb la força dels seus braços. L'ajuntament ha decidit que no la tornaran a instal·lar al seu lloc i que se l'emportaran cap al magatzem de nou.

40 anys després el poble ha aconseguit derrocar a Franco... Una mica tard potser...

dijous, 20 d’octubre del 2016

No, Miquel Botella, no. Nosaltres no som d'eixe món.

Els jugadors de l'Athletic fent pinya per celebrar un gol.


Extracte de l'escrit del Miquel Botella a la revista Castells aparegut ahir, 19 d'octubre.

"D’altra banda, amb una lectura més castellera del Concurs, els Minyons de Terrassa, per justificar la seva absència, podrien estalviar-se explicacions poc convincents com que els castells no es poden puntuar o que ells no es fixen en el que fan les altres colles. Podrien dir que competeixen com tothom –perquè la competitivitat és una part indestriable i present en tota activitat humana– i que si no van al Concurs és perquè d’això n’han fet un senyal d’identitat. És la manera que han trobat de diferenciar la seva marca, de ser “més que un club”. Tot i que si el Concurs arriba a convertir-se en la Gran Festa dels Castells, com crec que va camí de fer, la fonamentació d’aquesta marca els resultarà cada cop més que complicada."

El senyor Botella encara no s'ha adonat que els Minyons venim a ser l'Athletic de Bilbao dels castells. Els bascos fan un senyal d'identitat del fet de no fitxar jugadors que no siguin bascos. Els Minyons, ho hàgim pretès o no, som la colla que no competeix (oficialment vaja ;-)). Tanmateix, crec que als Minyons ens ha anat bastant millor que a l'Athletic darrerament, si més no en quant a èxits aconseguits. I tot sense anar al SUPER-MEGA-ULTRA-ÚNIC-ESPECTACULAR Concurs de Castells de Tarragona...

I, efectivament, aquesta "marca", el "més que un club" ("#SomlaColla" en diem nosaltres) que etziba el borinot, resulta complicada de defensar i mantenir, en un escenari on tots els mitjans de comunicació intenten esportivitzar el fet casteller i focalitzen tant en l'aspecte competitiu. És per aquest motiu que el Concurs té tant d'èxit.

Recorda la "marca" Barça de no lluir publicitat a la samarreta?? Més de 40 anys de "marca" fins que 35 milions d'euros van aconseguir acabar amb aquesta senya d'identitat. No descarto que els Minyons acabem renunciant a la "marca" "NO al Concurs" per menys de la meitat que van pagar al Barça.

Per altra banda, és comprensible que un espectacle com el Concurs tingui èxit. També tenen o tenien èxit els combats de boxa, les "corridas de toros", o les lluites de gladiadors, encara que a mi tampoc no m'agradin ni perdi un minut en mirar-m'ho.

Crec que el senyor Botella obvia, intencionadament i malèvola, moltes qüestions que sap que als Minyons no ens agraden del Concurs, i resumeix d'una manera simplista la nostra posició negativa, en el tema dels punts i en una qüestió de "marca", que també, però no tant sols... (la durada; el cost per les colles; l'espai inadequat; el hooliganisme futbolero; la reglamentació coaccionadora i fins a cert punt nociva per a la seguretat dels castells; l'híper valoració dels castells carregats per tal que les colles arrisquin; pagar entrada; l'impediment per al públic per fer pinya a les colles, la lliga anual dels punts pel Concurs; el negoci cada dia més gran que hi ha al darrera (Damm, Repsol, Movistar, BBVA...); el menyspreu a les colles "no grans" i als castells "no gamma extra" etc., etc.) 

Si a vostè no el preocupen totes aquestes qüestions i gaudeix competint al Concurs, endavant les atxes. Però li demano que respecti la posició dels Minyons i no faci judicis de valor amb argumentacions conscientment esbiaixades.

dimecres, 19 d’octubre del 2016

El "temazo" del dimecres. Mártires del Compás - "Escombros".



El grup sevillà Martirés del Compás defineix la seva música com Flamenco Billy, i dins de l'àlbum "Empaquetado al vacio", incloïa aquest tema. La veu de Chico Ocaña, aflamencada, trencada, i sempre reconeixible, dóna força a les cançons de la banda, que ha tingut períodes d'inactivitat i d'activitat des de l'inici l'any 1992.

A banda d'una veu captivadora, el líder i cantant de la banda, sabia connectar amb el seu públic i sempre l'interpelava amb els seus comentaris catxondos. Recordo un concert ja fa uns quants anys, al ja desaparegut festival "Rock a Llerona" que va demanar al públic que deixessin de llençar-li porros a l'escenari perquè al final vindrien els Mossos a detenir-lo.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

La ZNT segueix creixent.

Pilar de 8 amb folre i manilles a la Plaça Bonet i Muixí (Foto: Castellística)

El passat diumenge els Minyons vam actuar al barri de Sants de Barcelona, a la diada dels Castellers de Sants, els "Borinots", on hem estat actuant any rere any des del 2008 amb l'única excepció del 2012. Enguany vam superar els nostres millors registres en aquesta diada amb una exhibició majúscula amb el 2d9fm, el 5d9f, el 4d9f i el pd8fm, i tot descarregat!!

Magnífica també va ser l'exhibició de qualitat i potencial dels Borinots que van assolir la seva millor actuació històrica amb el 3d9f, el 2d9fm, el 4d9f i el pd8fm. La colla barcelonina va demostrar que està a un nivell excel·lent i mobilitza un nombre de camises important. I sempre piano piano. Sense estirar més el braç que la màniga. Un exemple a seguir. Venen a la nostra diada on també tancaran temporada i no descarto que encara afegeixin algun nou castell al seu repertori.

Pel que fa a l'altra colla a plaça, els Capgrossos, van optar per una "tripleta màgica", demostrant que estan en forma i que poden superar els seus registres històrics en el que els queda de temporada. També els tindrem el 20 de novembre a la nostra diada, i esperem que es guardin forces per portar a Terrassa els seus millors castells.

Actuacions com la d'ahir a Sants mostren la millora qualitativa del fet casteller a la ZNT (Zona No Tradicional). Si fa anys, al nord del Llobregat solament es podien veure els castells més grans a places com el Raval de Montserrat de Terrassa, la Plaça Sant Jaume de BCN, o la Plaça del Vi de Girona, avui en dia ja es poden veure també a llocs com Mataró, Sants, Sabadell, Gràcia, Sant Cugat, Granollers..., i creixent.

Ara bé, esperem que el nivell creixent dels castells que es poden veure a la ZNT vagi acompanyat cada vegada més, en el futur, de l'atenció i l'interès del públic. Malgrat que el diumenge a Sants hi havia un bon ambient a la plaça Bonet i Muixí pel que fa a públic, sobretot familiar, considero que els castells que es van realitzar estan molt per sobre de l'expectació generada. Em vaig fixar especialment en les balconades dels edificis que donaven a la plaça, que estaven repletes de banderes estelades, però amb ben pocs observadors. Potser no aconseguirem omplir com a Sant Joan a Valls, a Sant Fèlix, o a La Bisbal, però considero que una mica més d'atenció ens mereixem tots plegats. 

Tampoc és discutible que el nivell de col·laboració de les colles a les pinyes, al nord del Llobregat, és major que entre les colles del sud. Confio que sabrem mantenir aquest fet distintiu en el futur més enllà de les ambicions respectives. El diumenge ens vam ajudar els uns als altres, tots ens vam beneficiar dels ajuts rebuts, i tots vam fer els castells que havíem previst amb gran seguretat. Xapó! Segur que el 20 de novembre, a Terrassa, es repetirà el bon rotllo i l'harmonia, més enllà dels castells que puguem fer uns o altres.

dilluns, 17 d’octubre del 2016

A la ville du... Barcelona!


Avui fa 30 anys de la proclamació per part del President del COI (Comité Olímpic Internacional), el franquista del Samaranch, de Barcelona com a seu organitzadora dels 25ns Jocs Olímpics. Aquell dia vaig veure per la televisió com Pasqual Maragall feia el simbol de la victòria amb els dits i botava al costat de l'anterior alcalde de Barcelona, el també socialista Narcís Serra, a la seu del COI a Lausana. 

Com que jo era petit, i encara no sabia de què anava el món, ni qui carai eren (en realitat) personatges com Samaranch, Maragall o Serra, em vaig posar molt content i vaig sortir al balcó del pis on vivia a celebrar la bona nova, i a fer saber als veïns i als companys d'escola que es quedaven al menjador que havíem guanyat.

Santa innocència infantil...

diumenge, 16 d’octubre del 2016

I diuen que a Catalunya hi ha tensió (crispació) per culpa dels independentistes...


Perquè després els intoxicadors dels mitjans espanyolistes vagin dient que a Catalunya es viu un ambient de crispació social a causa del procés independentista... Té collons! 5 anys de mobilitzacions multitudinàries i pacífiques, de mobilitzacions unionistes, feixistes i de tota mena, sense incidents, i van a Salamanca i per un pregó d'una simpatitzant independentista acaben a garrotades...

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Jaume Carbonell: "Célestin Freinet, 50 anys en el record".

El mestre Célestine Freinet.

Aquest dissabte, 8 d’octubre, es compleixen 50 anys de la mort de Célestin Freinet, un dels mestres que, des de la seva escola de Vence, als Alps Marítims francesos, va revolucionar l’escola del segle XX. Va posar cap per avall els fonaments de l’escola tradicional i classista: la pedagogia escolàstica i academicista del llibre de text i dels dogmatismes i les veritats úniques; el memorisme, els exàmens i la mera repetició; l’ensenyament autoritari, uniforme i burocràtic que no atén l’experiència infantil ni la realitat de l’entorn. També va saber construir, de manera lúcida i col·laborativa -el seu saber emana sobretot del que aprèn de la cooperació entre els seus alumnes i de l’intercanvi amb altres docents- un pensament pedagògic sòlid i socialment compromès, on les idees s’enriqueixen a partir de la reflexió al voltant d’un ampli i imaginatiu repertori de propostes metodològiques i de la vida quotidiana de l’aula.

Poques persones com ell van aconseguir articular un cos teòric tan sistèmic amb la implementació d’una “Guia pràctica per l’organització material, tècnica i pedagògica de l’escola popular”, tal com resa el subtítol de Per una escola del poble, un dels seus llibres més emblemàtics. Darrere de les seves tècniques hi ha sempre una concepció educativa sobre els propòsits i valors que apunten a un projecte de vida individual i col·lectiu i també a un nou model escolar: l’escola moderna i popular.

L’aula del mateix Freinet i dels seus seguidors es converteix en un laboratori de recerca, experimentació i creativitat artística i literària. També esdevé un punt de trobada entre l’experiència i la biografia de l’alumne i la del mestre. Un saber que s’enriqueix contínuament amb l’observació i vivències de l’entorn -les anomenades classes-passeig- i amb les conferències o exposicions d’un alumnat que compta amb una biblioteca de treball compost de materials de consulta molt diversos. L’escola escolta els batecs de la vida i aquesta es cola i instal·la en qualsevol racó del centre, en tot procés d’ensenyament i aprenentatge. Els nens i nenes també aprenen a gestionar la realització de tasques, la distribució del temps i l’autoavaluació -aspectes clau del seu projecte de vida- mitjançant els plans de treball.

El text lliure ocupa un lloc central en la vida de l’aula. És la màxima manifestació de la lliure expressió del nen: res de dictats ni temes de redacció imposats. És la paraula lliure i apoderada del subjecte que plasma en un text el que observa, descobreix, pensa, sent i l’emociona. Són textos que es comenten i corregeixen a l’aula i que després s’imprimeixen mitjançant diverses tècniques. D’aquesta manera, les impremtes escolars es van convertir en una de les icones de la pedagogia Freinet. Amb els textos seleccionats pel grup-classe es compon la revista escolar -el llibre de la vida de l’aula- que s’envia a les famílies, veïns i amics de l’escola i a altres centres amb els quals es manté intercanvi.

En una de les invariants pedagògiques del mestre de Vence -un text breu de rabiosa actualitat- s’anomena: “La democràcia del demà es prepara amb la democràcia a l’escola. Un règim autoritari a l’escola no pot ser mai formador de mestres demòcrates”. La cooperació és una de les senyes d’identitat més rellevants d’aquest model escolar, ja que en totes les propostes i activitats es combina el respecte cap a la llibertat i el treball individual de l’alumne -els seus interessos, necessitats i ritmes d’aprenentatge- amb l’exigència del compromís col·lectiu i el treball cooperatiu.

A banda d’altres estratègies ja esmentades, cal destacar el protagonisme que adquireix l’assemblea de classe, l’àgora que s’autoregula el poder i la vida del grup i que s’organitza a partir de les crítiques, felicitacions i propostes de tots els seus membres. Aquesta tríada no és intranscendent perquè, en general, l’escola és molt propensa a la crítica -i massa sovint es recrea en la simple queixa- però poc donada al reconeixement del que es fa bé. Es tracta, en definitiva, d’una comunitat educativa on tots els actors intercanvien i comparteixen protagonismes, idees, vivències i projectes.

Aquest compromís col·lectiu amb tot l’alumnat es recull també en una altra de les invariants pedagògiques: “Tot individu vol tenir èxit. El fracàs és inhibidor, destructor de l’empenta i l’entusiasme”. Aquí resideix l’aposta conceptual pel que avui es diu l’escola inclusiva i que molts altres autors han anat desenvolupant: l’atenció a la diversitat ens fa a tots més iguals i diferents, en la mesura que es promou un aprenentatge i uns valors comuns i, alhora, fa que es respectin processos diversos en funció de les possibilitats i desitjos de cada alumne.

La pedagogia Freinet va tenir certa implantació a l’Espanya republicana dels anys trenta, però, després de la guerra civil i la dictadura franquista, diversos mestres freinetians van haver d’exiliar-se. Els que van recalar a Mèxic van començar a assajar aquesta escola moderna i popular. És el cas de José de Tapia, Ramon Costa Jou o Patricio Redondo. Aquest últim va fundar el 1940 el Centre Experimental Freinet a Veracruz. L’activitat actual de l’esmentat col·legi, precisament, apareix al documental d’Alberto Bougleaux El retratista (2013), que evoca la feina al voltant de la impremta i l’intercanvi de quaderns escolars del mestre català Antoni Benaiges, amic de Patricio Redondo i afusellat el juliol de 1936 pels insurrectes franquistes.

En el tardofranquisme es va reiniciar el moviment Freinet, primer amb l’Associació per a la Cooperativa i la Impremta Escolar (ACIES) i, més endavant amb el Moviment Cooperatiu d’Escola Popular (MCEP) que encara subsisteix. Al documental La memòria de les mans, dirigida per Alfonso Burgos i produïda per la Universitat de Múrcia, es recullen testimonis del llegat pedagògic de Freinet a Múrcia. Cal subratllar, d’altra banda que, des de fa molt de temps, hi ha la Federació Internacional dels Moviments Freinet (FIMEM) que convoca cada dos anys les Trobades Internacionals d’Educadors Freinet (RIDEF). L’última va tenir lloc aquest estiu a Dogbo (Bénin). Per als que desitgin conèixer els orígens de la pedagogia Freinet poden veure en obert i amb subtítols en espanyol el llargmetratge “l’École buissonnière” (1949), dirigida per Jean-Paul Le Chanois i amb guió de l’esposa de Célestin Freinet, Élise.

Freinet ja va utilitzar en el seu temps els mitjans audiovisuals i va predir la influència que tindrien en el futur aquests i altres mitjans tecnològics. En certa manera la impremta escolar, l’intercanvi de cartes i missatges, la creació d’una xarxa docent i altres pràctiques cooperatives constitueixen un precedent històric de les actuals tecnologies de la informació i de la comunicació. De ben segur que avui aquest mestre faria un ús intensiu i creatiu d’Internet i les xarxes socials. De la mateixa manera que sens dubte mai oblidaria la dimensió ètica i educativa d’aquestes al servei d’una ciutadania lliure i democràtica i d’una societat més justa i humanitzada. Per això, cal agrair els camins que al seu dia va obrir a una escola massa rígida i encotillada i que avui segueixen, amb les seves pertinents adaptacions i contextualitzacions, nombrosos mestres del món sencer.