(Escrit de Xavier Díez, historiador, filòsof, mestre, i pedagog terapèutic, publicat al bloc "Espai de dissidència". Dens, però molt útil per entendre els orígens i la raó de ser del nostre sistema educatiu).
En la frase inicial d’Anna Karerina, Lev Tolstoi sostenia que “les
famílies felices s’assemblen. Les infelices, ho són cadascuna a la seva
manera”. Els processos de reformes educatives presenten certa aparença
d’intentar resoldre problemes locals, quan qualsevol amb un mínim de
coneixement de polítiques educatives comparades pot adonar-se fàcilment
que les mesures implantades al nostre país responen a una lògica global.
Aspectes com la privatització, la fiscalització de l’exercici docent,
la descentralització, els atacs a la democràcia educativa formen part
d’un “pack” de mesures coherent amb les directrius que emanen
principalment de l’OCDE, i que d’acord amb lògiques, estils i calendaris
diferents, actuen d’una manera concertada per assolir objectius marcats
en les agendes polítiques dels estats.
Una OCDE poc transparent i menys democràtica
Precisament l’OCDE és el laboratori des del qual es dissenyen i
s’elaboren les diferents mesures que posteriorment apliquen els estats
als seus respectius sistemes educatius. Hereva de l’antiga OECE, un
organisme europeu multilateral destinat a administrar el Pla Marshall en
la reconstrucció de postguerra, es constitueix com a organisme
internacional el 1960 i fixa la seu a París. A diferència
d’organitzacions com la UNESCO, no prové de l’organigrama de les Nacions
Unides, sinó que es tractaria d’una entitat híbrida entre pública (els
seus directius tenen estatus diplomàtic, com passa també amb l’FMI) i
privada. A diferència de qualsevol entitat lligada a l’ONU, els estats
membres són exclusivament països rics o aspirants a ser-ho, i en
coincidència amb entitats multiestatals com la UE, tracten
d’homogeneïtzar les seves polítiques econòmiques. Pel que fa a
l’educació, contemplada als seus estatuts com a una de les seves
prioritats, tracta de modular els sistemes educatius d’acord amb agendes
econòmiques i socials globals, que en l’actualitat equival a una
orientació molt marcada per la ideologia neoliberal.
L’OCDE és una entitat que disposa de grans recursos, molt productiva i
ben organitzada. Amb un bon nombre d’experts, acadèmics i
professionals, es dedica a elaborar informes exhaustius, disposen
d’estadístiques molt detallades i elaboren un gran nombre de
publicacions, bona part de les quals, dedicades al món educatiu. De fet,
un dels seus programes més coneguts i polèmics és PISA, dedicat a fer
una anàlisi comparativa d’adquisició de competències entre els diversos
sistemes. En aquest sentit, i a partir de les conseqüències que comporta
per a les opinions públiques nacionals un mal informe o una
classificació desfavorable, s’entén que l’OCDE actua com un sofisticat Think Tank amb
funcions de lobby, capaç d’influir profundament en els ministeris
d’educació dels països membres. La combinació d’avaluacions globals i
“recomanacions” empenyen els governs a adoptar reformes coherents amb
les receptes del capitalisme liberal. Unes receptes coincidents amb
l’agenda de reformes econòmiques globals en la línia del secretisme dels
diversos tractats de lliure comerç (com el TTIP) obsessionats, les
darreres dècades, a “liberalitzar” els serveis tradicionalment reservats
a les administracions públiques. En altres termes, obrir la porta de
l’escola a un sector privat cada vegada més addicte als fons públics.
L’OCDE, per tant, es pot entendre com a un mitjà que convergeix amb els
objectius de l’FMI, la Comissió Trilateral, o les conclusions poc
transparents de les trobades anuals de Davos.
Avaluació com a política global educativa
En els darrers anys, l’avaluació ha esdevingut una de les prioritats
pel que fa a l’agenda de l’OCDE, i per tant, peça clau de les diverses
reformes educatives desenvolupades pels diversos governs de manera
paral·lela. L’entitat supranacional entén que cal posar la prioritat de
les polítiques educatives en l’obtenció de resultats, d’acord amb una
filosofia d’eficàcia, i l’ús i abús del terme anglès “accountability”,
que, provinent del món de l’empresa, sol ésser traduït com “retre
comptes”. En certa mesura, bona part dels mecanismes avaluatius
(sistemes d’indicadors, aplicació de criteris estadístics,
estandardització de les proves, certificats ISO,…) provenen del món
industrial i de negocis, filosofia que ja fa temps vénen aplicant en el
camp dels serveis públics. La idea és fer “més productius” els serveis, a
la recerca d’economitzar en recursos en el sentit de “fer més amb
menys”, en una línia que fa incrementar l’estrès sobre el sistema, els
professionals i (en el nou llenguatge) els “usuaris”.
Alhora, i a partir del procés de Bolonya, el sistema universitari ha
aplicat mesures similars, i que s’han traduït, fonamentalment, a adaptar
les orientacions economicistes dels sistemes acadèmics anglosaxons. El
resultat buscat és l’homogeneïtzació dels sistemes educatius a fi que
puguin ser intercanviables entre estats (i facilitar la mobilitat
d’estudiants i treballadors), encara que també, i com veurem, facilitar
la penetració de diverses empreses multinacionals en un camp en què
auditores i empreses d’assessorament i serveis volen intervenir.
Aquesta voluntat de rendibilitat, estandardització i homogeneïtzació
convergeix en un objectiu a bastament reivindicat per l’OCDE i
organismes afins: la submissió dels sistemes educatius a les
“necessitats productives”, el disseny de polítiques educatives en funció
del mercat de treball, l’adequació de l’escola a la ideologia
neoliberal, estendre els valors de l’”emprenedoria”…. Si haguéssim
d’establir una potent metàfora que expliqués la intencionalitat de qui
inspira aquest conjunt de reformes, ens pot venir al cap la xarxa de
botigues de la Nespresso.
Qualsevol que hagi visitat arreu del món una botiga d’aquestes
característiques podrà comprovar una estranya combinació entre
diversitat i homogeneïtat. Es ven un producte curosament presentat,
estudiat fins al més mínim detall. Càpsules de colors i sabors diversos,
en una presentació impol·luta, una decoració amable, una certa
capacitat de sofisticació, presentats per un personal aparentment divers
(sol ser habitual la barreja per sexe i procedència geogràfica) que
parlen un anglès més que acceptable, solen ser discrets, educats i
sol·lícits. Tanmateix, rere aquesta aparença de diversitat, en realitat
trobem un únic model de negoci: venda de cafè i derivats, que han acabat
homogeneïtzant el consum en càpsula, una intercanviabilitat (les
botigues Nespresso són iguals arreu, amb poc respecte precisament per la
diversitat), hi ha importants denúncies contra la multinacional Nestlé,
propietària de la marca, per conductes antisindicals, la selecció del
personal és discriminatòria per edat, físic, ideologia i actitud i no
sembla que les condicions laborals siguin les idònies. I, per
descomptat, les avaluacions periòdiques serveixen per estressar el
personal i evitar qualsevol singularitat que escapi a les estrictes
normes internes provinents des de l’aristocràcia directiva de la
multinacional.
PISA i altres: l’obsessió classificatòria
Els programes internacionals d’avaluació, elaborats per l’OCDE han
estat instruments per sacsejar i modelar els sistemes educatius, com hem
comentat. I aquests, tendeixen a comptabilitzar resultats en base a les
Competències Bàsiques. Aquestes, que provenen del món professional, es
podrien definir com les capacitats necessàries per desenvolupar tasques
concretes, la qual cosa prioritza l’adaptabilitat de l’alumne a la
flexibilitat del món laboral, tot prescindint i desacreditant les
tendències pedagògiques que venien apostant per una formació integral de
l’individu. En aquest sentit, PISA ha sobrevalorat aquells sistemes
educatius més concebuts per generar treballadors sol·lícits i flexibles
que persones amb coneixements i valors, fet que s’està traduint en el
bandejament (i sovint la desaparició) de les humanitats, i l’aposta
decidida per una mena de “fast food” educatiu en què les ciències
aplicades, la tecnologia, l’anglès i la ideologia empresarial inunden
els currículums i orientacions. A tall d’exemple, Silvio Berlusconi, a
l’hora de presentar la reforma educativa italiana, parlava que es
fonamentava en tres “I”: “Inglese, Informatica e Impresa” (anglès,
informàtica i emprenedoria). En certa mesura, PISA, que amb les seves
taules classificatòries podria semblar una mena d’Eurovisió educativa,
en base a l’avaluació per competències sempre acabava premiant aquells
sistemes educatius de matriu anglosaxona (com Irlanda, la desastrosa
educació anglesa o Canadà), i en canvi deixava en una situació molt
devaluada a països com Itàlia o França, de gran tradició pedagògica. En
una situació en què PISA és qüestionat de manera creixent, no reflecteix
la realitat, perquè sovint es pretenen comparar realitats
incomparables.
Altres programes com PIAAC (Programme for International Assessment of
Adult Competences) se centren a analitzar el nivell d’assoliment de
competències de la població adulta i serveix especialment per pressionar
als governs per ésser més flexibles a l’hora d’atorgar acreditacions
professionals (obrir el mercat de treball a persones sense les
qualificacions necessàries, com passa amb Uber i el sector del taxi i
Airbnb i el de l’hosteleria) i potenciar el negoci de la formació
d’adults. Per la seva banda, l’informe Talys, periòdicament elaborat per
la mateixa OCDE, i fonamentat en enquestes personalitzades, tracta
d’analitzar el sistema educatiu des de la realitat dels centres
escolars, amb conclusions gens neutres i que assenyalen precisament unes
mancances que requereixen solucions externes. A banda de qüestions
descriptives, i per exemple, l’informe de 2013 criticava els sistemes on
no hi havia mecanismes d’avaluació del professorat, o potenciava la
idea que hi hagués més diferències salarials en el sí d’un claustre.
Les formes i la comunicació de tot aquest conjunt d’estudis, informes
i programes, se solen presentar sota la fórmula d’elaborades
estadístiques i taules classificatòries. Com dèiem, PISA és el
paradigma, tanmateix les comparatives sempre orienten cap a una
filosofia: la dels rànquings. Això representa la inoculació d’una
determinada cultura que s’estén a la pràctica quotidiana i incideix en
la percepció d’opinions públiques i publicades, i finalment s’insereix
en l’inconscient col·lectiu. Ras i curt, es persegueix que cada individu
consideri elements intangibles com l’educació, com si es tractés d’una
lliga de futbol en què únicament compten les victòries. Que qualsevol
element de la vida pública i privada es redueixi a una classificació amb
premis per a la minoria privilegiada, i càstig i descens de categoria
als més desafavorits. Parlem de taules (són habituals els rànquings als
sistemes anglosaxons i privatitzats de Llationamèrica) correlacionats
sense manies amb la procedència social, en una mena de darwinisme
educatiu que associa èxit amb classe social, i que té com a intenció
oculta legitimar les diferències i interioritzar sentiments
d’inferioritat social a les classes treballadores, molt en la línia del
que ve denunciant el politòleg britànic Owen Jones[2].
Com en tota filosofia classificatòria, a partir del moment en què
l’experiència educativa es redueix a ítems, xifres, estadístiques,
resultats i taules, s’esdevé un fenomen anàleg al de les competicions
esportives. Els grans equips es fonamenten en la selecció de jugadors,
patrocinadors, ciutats i públic. A mesura que un equip disposa de majors
recursos, més probabilitats de quedar classificar amunt. Els rics
guanyen, i els pobres perden: les diferències s’eixamplen, i es fa veure
que es juga a futbol quan, en realitat es competeix per l’hegemonia
dels negocis. Les lligues, com els sistemes educatius, es dualitzen,
s’atomitzen, i generen més i més desigualtats en una dinàmica imparable.
L’inconfessable infiltració d’empreses privades en l’avaluació (i més coses) dels sistemes educatius públics.
En tota aquesta “Revolució cultural”, l’avaluació és clau. Clau de
volta de les reformes neoliberals que pretenen desregular els sistemes
educatius, polaritzar-los, degradar les condicions laborals dels
professionals,… i també és la clau que obre la porta a diverses
empreses, normalment de l’òrbita de grans grups empresarials
transnacionals que ofereixen els seus serveis.
Quins són els serveis? Malgrat que cada sistema educatiu és més o
menys permissiu amb la intrusió de grups empresarials, es pot considerar
que hi ha elements comuns en una estratègia concertada coherent amb la
filosofia dels GATT (acords comercials de comerç i serveis), l’OMC i
l’inconsultable i secretista TTIP.
Així, veiem que una de les primeres activitats que es dediquen a fer
grans grups empresarials són selecció de personal (especialment de
substitucions) gestió de la informació, aplicacions informàtiques o
e-learning. A un nivell més intens en la penetració de la vida
quotidiana, hi ha equips d’assessors, inspeccions i auditories
educatives (sovint provinents del món empresarial i desconeixedors de la
lògica escolar), elaboradors i correctors de proves, i tractament de
dades (que serveixen posteriorment per establir rànquings o promoure
estratègies de negoci). És d’aquesta manera com els processos
d’avaluació són creixentment gestionats per elements aliens a
l’administració i la comunitat educativa. I és precisament l’avaluació
el principal pany per on penetren els grups empresarials i dels negocis.
Anem a posar alguns exemples:
SERCO
Si Anglaterra és el paradigma de la privatització educativa, Serco és
un bon exemple de tot l’exposat anteriorment. A la seva plana web https://www.serco.com/markets/education
es presenta com a una companyia que ofereix serveis com a assessors per
a direccions de centres educatius, i ha fet formació per a més de
10.000 directors i directores. Tanmateix, la seva intervenció va molt
més enllà. Com a empresa del sector de les externalitzacions
(outsourcing), pel que fa estrictament a temes educatius, entre
2001-2011 va gestionar directament l’educació del districte de Bradford[3],
Walsall i Stoke-on-Trent, que van acabar amb grans crítiques per mala
gestió i sobrecostos. Al costat d’altres empreses, Serco ha gestionat
l’agència d’avaluació oficial d’Anglaterra i Gal·les[4],
ha dirigit equips d’inspectors i s’han dedicat a avaluar centres (els
seus dictàmens sovint podien comportar el tancament de centres o
l’acomiadament de docents).
Tanmateix, l’educació és una més entre els sectors que toca aquesta
gran empresa que el 2014 facturava més de 5.000 milions d’euros, que
comptava amb un benefici net de 1.744 M€ i que tenia aproximadament uns
100.000 empleats. Les seccions més conegudes són aquelles relacionades
amb la seguretat interior, el sector de les armes i defensa, la custòdia
i gestió de presons privades (també als Estats Units), aviació,
sanitat, transport, centres d’internament d’immigrants, i qualsevol cosa
que es demani. No tenen cap problema a prestar els seus serveis a
teocràcies com Dubai o Aràbia Saudí. La seva activitat ha rebut moltes
crítiques i denúncies. En la gestió de centres d’internament o presons
s’ha incrementat la mortalitat, i el personal contractat es caracteritza
per disposar de males condicions laborals i escassa formació.
Capita
De característiques similars és aquesta multinacional de matriu
britànica dedicada a serveis professionals i a externalitzar serveis
d’empreses privades i públiques (d’on sembla que prové almenys la meitat
de la seva facturació). Pel que fa al negoci estrictament educatiu,
gestiona el “portafoli”, és a dir, el 70% del conjunt de dades
informatitzades del sistema educatiu d’Anglaterra i Gal·les, que inclou
l’historial acadèmic i les observacions dels alumnes. També opera com a
agència de col·locació de mestres i professors, de substitucions i de
selecció de personal. També han servit com a oficina de finançament per a
estudiants (gestionant deutes en la nova bombolla educativa, és a dir,
en préstecs personals per a afrontar el creixementment onerós sistema
universitari) i per sistemes informàtics que asseguraven l’assistència a
classe d’alguns alumnes amb tendència a l’absentisme.
Com en el cas anterior, parlem d’una gran empresa que el 2014
facturava al voltant de 6.200 M€, obtenia beneficis per un total de 340
M€ i tenia uns 68.000 empleats en els sectors financers, de salut,
transports, cura de persones amb dependència, pensions i comunicacions.
Opera també a Estats Units, Àsia i Àfrica. La seva estratègia consisteix
a presentar-se a concursos per obtenir concessions en diversos àmbits.
Tanmateix, com l’anterior, ha estat denunciada reiteradament per
incompliments de compromisos, mal servei, abús tarifari
Acadomia
En un sentit molt diferent, en un país, França, caracteritzat per
mantenir un major blindatge del sistema educatiu públic a intromissions
del món privat (de moment), Acadomia és una empresa dedicada a
professionalitzar el sector de les classes particulars. En realitat, la
seva funció és fer d’intermediari, perquè els docents (sovint estudiants
sense titulació) són “contractats” nominalment per les famílies, que
abonen la part corresponent a la seguretat social, la tarifa a l’empresa
32-40€ l’hora, mentre que les persones que fan de professors (que
cotitzen en el mateix grup que els serveis de neteja a domicili) obtenen
entre 10-18€ l’hora. S’estima al voltant de 100.000 alumnes, 25.000
docents i una facturació anual de 120 M€ (2013)
Prometean World
Aquesta seria una empresa global de serveis professionals globals a
les escoles, que comporta solucions informàtiques, gestió d’avaluació,
dissenys de currículums, sistemes integrats informàtics per a la gestió i
la comunicació de l’entorn escolar. També funciona com a assessors
pedagògics, es dediquen a formar docents i direccions. És una empresa
que busca activament la seva venda de serveis a les diverses
administracions públiques. Encara que sigui una empresa sorgida a
Anglaterra a finals dels noranta, és activa especialment a Amèrica
Llatina i als Estats Units, tot aprofitant la liberalització de serveis.
L’avaluació com a reaccionarisme educatiu. El cas del món anglosaxó i més enllà.
A partir de finals de segle passat, en el món educatiu anglosaxó,
d’acord amb l’evolució neoliberal de les seves societats, comencen a
implementar-se un seguit de canvis. A partir de l’arribada de Margaret
Thatcher al Regne Unit, s’inicia el qüestionament de l’escola inclusiva.
A partir de 1988, amb l’Education Reform Act, es comencen a implementar
unes avaluacions nacionals al final de l’escola obligatòria per obtenir
el graduat en secundària. Els resultats posen de relleu les grans
diferències entre centres, correlacionats clarament a l’extracció social
del seu alumnat. Els resultats globals, a més, sorprenen l’opinió
pública i posen de relleu que la secundària és on es concentren diversos
problemes no tant educatius com de caràcter social. A més, per primera
vegada es feien públics els resultats, i això va tenir un efecte de
concentració, en el sentit que les escoles amb pitjors i millors
resultats incrementaven les seves diferències, perquè els sectors
socials més afavorits seleccionaven amb cura el centre educatiu. El
mateix Tony Blair va matricular els seus fills en una escola privada
perquè els resultats del centre que li pertocava disposava de mals
indicadors.
Precisament a partir del moment en què Tony Blair governa el Regne
Unit (1997-2007), va encetar un seguit de mesures encaminades a promoure
processos d’avaluació i mesures correctores. Els centres que treien
mals resultats podien ésser intervinguts per les autoritats educatives, i
si al cap de dos anys no millorava la situació, podien ésser tancades o
passar a ésser gestionades per entitats privades sense (teòric) ànim de
lucre, moltes de les quals, pertanyents a grups religiosos.
En una línia similar serà la reforma educativa promulgada el 2001 als Estats Units, coneguda com “No Child left behind”.
Aquesta comportava el fet que cada centre públic s’havia de sotmetre a
avaluacions estàndard regulars anuals fonamentats en competències
bàsiques. Si els resultats no es corresponien amb uns objectius
predeterminats (sovint poc realistes), els centres havien de passar per
un seguit de mesures correctives: degradació d’estatus educatiu,
llibertat de les famílies per traslladar els seus fills a altres
centres, serveis gratuïts de tutoria i assessorament, pèrdua de
finançament estatal, increment d’hores lectives,… i finalment si les
escoles no se’n sortien (i de fet, les mesures citades anteriorment no
feien sinó empitjorar l’evolució) podien ésser tancades, el seu personal
acomiadat, i finalment, gestionada com a escola “charter” (és a dir, concertada) per empreses privades.
Atesa l’autonomia estatal pel que fa a l’administració educativa,
alguns estats tenien la llibertat de lligar els salaris docents als
resultats dels alumnes a aquelles proves. Això tenia efectes perversos.
Molt sovint, això incentivava al frau a les proves, i el fet que els
docents més qualificats fugissin d’escoles i instituts i anessin a parar
a altres àmbits professionals més lucratius i menys estressants.
Alhora, això també motivava a l’administració a incrementar els
estàndards educatius amb l’objectiu d’estalviar despesa en salaris.
Les crítiques a aquest sistema no es van fer esperar. Les mesures no
van fer millorar els resultats. Les evidències indiquen que els
possibles progressos en els resultats, es van correspondre a les
modificacions pedagògiques elaborades pels centres de prioritzar
l’entrenament de l’alumnat a superar les proves. D’altra banda, la
situació d’estrès ha propiciat la fugida de bons professionals, mentre
que les minories i les famílies amb baixos ingressos continuen obtenint
pitjors resultats, i la publicitat sobre aquesta qüestió porta a
justificar desigualtats i a justificar-les. En altres paraules, la llei
ha fracassat. I això ha fet que aquesta fos derogada pel president Obama
a finals de 2015.
Malgrat tots els defectes assenyalats, la capacitat d’influència del
món anglosaxó (i les directives de l’OCDE i dels diversos tractats de
comerç) han fet que aquestes pràctiques s’exportin arreu. Llatinoamèrica
ha estat un camp d’experimentació. Així, en el cas xilè, que fou
inspirat per Milton Friedman i bona part dels economistes neoliberals de
l’anomenada Escola de Chicago, gràcies al cop d’estat de Pinochet, van
poder desmantellar a fons un dels millors sistemes educatius del
continent. Van atacar el sistema funcionarial, substituït per un model
empresarial i de gestió privada. Malgrat la fi de la dictadura,
l’estructura privatitzada continua intacta, i a més, la “moda”
avaluadora ha continuat imitant els models de referència. Així, el
finançament públic de cada centre (que disposa de gran autonomia), depèn
dels resultats. Hi ha una classificació pública, i aquells millor
situats, reben més fons, i aquells qui estan pitjor, en reben menys. No
cal tenir massa imaginació per entendre que existeix una clara
correlació social entre uns i altres, de manera que aquesta és una
estratègia clarament classista. Que, a més, els sistema de supervisió i
suport, des de la reforma de 2008, és gestionada per agències privades i
pot comportar el tancament de centres. De fet, són agents privats qui
controlen (i es lucren) gràcies als diners estatals, fet escandalós
tenint en compte que, des de 1973 l’educació xilena no és gratuïta i
sovint les famílies han d’endeutar-se o decidir quins dels fills pot
estudiar i quin no. En aquest sentit, com han assenyalat alguns
sociòlegs de l’educació, el xilè, alumne avantatjat dels organismes
internacionals, és un cas d’Apartheid Educatiu[5].
Com assenyala l’estudi citat, a Xile existeix un profund problema que
les diverses reformes educatives en democràcia no han fet més que
agreujar, es potencia el fet d’ensenyar allò que s’avalua, es prepara
l’alumnat per preparar proves, mentre es desatén qualsevol altra
consideració que no pugui ser comptable.
Conclusions
La quarta temporada de la sèrie The Wire, creada per l’antic
periodista i multipremiat David Simon, se centra en el convuls món
educatiu dels guetos afroamericans de Baltimore. Un dels personatges, un
antic policia, passa a fer de mestre de primària. Allà descobreix,
escandalitzat, com el propi sistema és absolutament aliè als interessos,
capacitats i lògica dels alumnes. Veu com les coses que es veu obligat a
ensenyar són qüestions irrellevants i que tenen com a únic objectiu
superar les proves. “You don’t teach math, you teach the test” (no
ensenyes matemàtiques, només a aprovar els exàmens), resumeix exactament
la filosofia del paper de l’avaluació i les pressions damunt el sistema
educatiu, una filosofia que evidentment cerca activament el fracàs, en
el sentit que, per molts bons resultats que puguin obtenir (que no és
així), l’educació, entesa com a activitat que ha d’ajudar a entendre el
món, i a poder conviure per fer-lo una mica millor, deixa de tenir el
seu sentit. En certa mesura, la intenció d’aquesta obsessió per
l’accoutability és aquesta, obsessionar-se pel fracàs escolar, amb
l’objectiu de fer fracassar de manera selectiva.
