"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 4 de març del 2017

Ha mort en Bernardo de la Barceloneta.





























Ahir va morir als 83 anys el popular artista (poeta, cantant, actor, escriptor) Bernardo. Nascut a Jaen i emigrat a Catalunya a principis dels 50, Bernardo es va convertir en una icona del barri mariner de la Barceloneta on se'l podia veure sovint cantant als xiringuitos per als turistes.

La popularitat però li va venir, principalment, gràcies a la imitació que en va fer l'actor Oriol Grau per al programa de TV3 "Sense Títol" on apareixia caracteritzat de Bernardo sota el nom de "Palomino". Què gran! "Ai corazón corazóoooooooon"!!!

Curiós l'epitafi que ens deixa en Bernardo, poeta fins a la mort:

B ueno siempre lo fue en su existencia  
Era como un chaval en primavera  
R ecorrió los caminos y las sendas  
N o replicó jamás si era o no era  
A l final del camino dijo el sino  
R ecuerda que tu nombre es tu existencia  
D espués está tranquilo que Jesús  
O primirá tu alma contra la muerte

divendres, 3 de març del 2017

Sant Tornem-hi!!!

Assaig previ de la Diada de la colla el curs passat.

























Terrassencs i terrassenques,
vallesans i de més enllà,
ja ha passat el Carnestoltes
ja comencen els assaigs.

L'any passat va ser brutal.
Vam assolir grans gestes,
i una Diada colossal.
Però s'han acabat les festes.

Puix que els "papinus" no els regalen,
cal sembrar per recollir.
Intentem ajudar als qui manen,
i a l'assaig no els fem patir. 

Cerqueu faixa i camisa,
i veniu a l'assaig puntuals.
Potser a algú li fa rissa,
però enguany 2d10 amb folre, manilles i...!

I si penseu que estic de broma,
treieu-vos-ho de l'olla.
No us vull vendre pas la moma,
no ho sabeu que #SomlaColla!!?

dijous, 2 de març del 2017

Joan Maria Girona: "La importància de desobeir".


(Gràcies Joan Maria per les idees i raonaments. És això!!!! Les lleis/normes injustes estan per desobeir-les!!)

Em sorprenen certes actituds d’avui, quan algunes persones (fins i tot polítics) desobeeixen i després s’exclamen perquè són castigades o denunciades. Desobeir és legítim, però lògicament tot acte contrari a les normes serà castigat d’una manera o altra; si no, no seria una veritable desobediència. Gandhi i altres persones que han lluitat per transformar la societat en favor dels més necessitats van desobeir, però van acceptar les conseqüències dels seus actes. Al llarg dels quaranta anys que he treballat de mestre i de professor[1] he desobeït conscientment més d’una vegada, i he fet front a les conseqüències. He pensat que les normes han d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés, tot seguint la frase de l’Evangeli «El dissabte s’ha fet per a l’home i no l’home per al dissabte». Una normativa escolar que no estigui al servei de l’alumnat no és legítima: s’ha de desobeir i entomar-ne les conseqüències (a mi m’ha costat la destitució de càrrecs directius).

En l’àmbit escolar, alguns infants desobeeixen per reafirmar-se, perquè se’ls tingui en compte, perquè pensen que no se’ls fa cas, per cridar l’atenció, per reclamar la presència de la persona adulta de referència, per augmentar la seva autoestima… Per això és important desobeir algunes vegades. I, a més, l’adult pot posar límits a la desobediència explicant-li afectuosament per què allò no s’ha de fer.
L’error ajuda a l’aprenentatge, desobeir ajuda a créixer
Als instituts hem de pensar que l’adolescent necessita rebel·lar-se per anar afermant la seva personalitat, per créixer i madurar com a persona. És tasca del professorat contenir aquesta rebel·lió, una rebel·lió contra el món adult que els posa (i els ha de posar) límits. Si entenem que les actituds de l’alumnat no van contra nosaltres sinó contra el que representem (el poder del món adult), les nostres reaccions seran més tranquil·les, no ens sentirem atacats: les actituds contestatàries es reduiran i els conflictes disminuiran. El paper de l’adult davant l’adolescent hauria de ser com una paret de frontó encoixinada que torna la pilota però amb menys força, que tempera els impulsos dels joves. I ens hauria de preocupar aquell noi o noia que al llarg de tota l’ESO no ha desobeït mai, no s’ha rebel·lat. Sense desobeir alguna vegada no es farà adult. Perquè desobeint, transgredint una norma, està fent un aprenentatge de la llibertat i la responsabilitat.

Una cosa més: hem de tenir en compte que no és el mateix la legalitat que la legitimitat. Les lleis canvien sovint; la legitimitat té a veure amb l’ètica personal, social o comunitària, i no canvia tan fàcilment. Aquests dies ens hem manifestat per acollir refugiats, un fet que està prohibit a uns quants estats d’Europa. Ajudar una persona refugiada pot ser il·legal, però és ben legítim. Aquí tenim una llei que hauríem de desobeir obertament. En una escola o institut es poden donar conflictes entre legalitat i legitimitat: normes sobre l’aparença externa, sobre la tinença d’aparells, els deures excessius, el silenci total a les aules… Les normes, necessàries per a la convivència, han de ser poques, consensuades i educadores. Les persones que ens dediquem a ensenyar i educar hem de ser conscients del nostre paper, sent exigents i dialogants alhora, imparcials, conseqüents, sense ridiculitzar mai, manifestant afecte. Hem de saber que els nois i noies no són iguals, que caldrà tractar-los tot respectant les seves diferències.  L’error ajuda a l’aprenentatge, desobeir ajuda a créixer.

dimecres, 1 de març del 2017

El "temazo" del dimecres. LDS (Lágrimas de Sangre) - "La justicia"


Fa al voltant de 10 anys que el grup de rap combatiu del Masnou, LDS (Lágrimas de Sangre), puja als escenaris per llençar els seus missatges crítics amb el sistema a ritme de hip hop, reggae, i rap. L'any 2015 publicaven l'àlbum "Si uno no se rinde" on s'incloïa aquest tema crític amb l'estament judicial.

Doncs això, no ens rendirem. 

dilluns, 27 de febrer del 2017

Una lliga adulterada. Así así...

CR7 celebrant el segon gol dels blancs de penal.























Ahir es va disputar la 24a jornada de la lliga de futbol, que enguany està força igualada amb tres equips amb opcions al títol (Madrid 55 (-1 partit), Barça 54, Sevilla 52), malgrat les repetides i continuades errades arbitrals que afavoreixen al líder, el Real Madrid, o que perjudiquen al principal perseguidor i rival, el Barça.

Ahir es va viure un nou escàndol arbitral al partit dels blancs al camp del Vila-real (2-3), quan els van xiular un penal a favor per unes mans totalment involuntàries del jugador local Bruno, però en canvi no va veure unes mans del defensa madridista Marcelo en l'àrea blanca.

El Barça va complir en la seva visita al Calderón contra l'Atlético (1-2) malgrat que l'àrbitre va concedir el gol de l'equip local, obra de Godin, que empatava el partit, en una clara acció de falta del defensa matalasser a Sergi Busquets, agafant-lo del braç i desequilibrant-lo clarament.

El bo d'en Piqué va denunciar l'acumulació d'escàndols arbitrals favorables als blancs amb aquest tuït. El president dels groguets, Fernando Roig, va denunciar públicament que l'àrbitre Gil Manzano, havia abandonat les instal·lacions del club castellonenc amb unes bosses de regals del Madrid...

diumenge, 26 de febrer del 2017

Carlos González: "Un experiment a internet".

(Com de costum, grans consells educatius del pediatre Carlos González al Criatures de l'Ara).

Us proposo un petit experiment sociològic. Busqueu, al cercador d’imatges de Google, “mother and baby”. Em surten centenars de fotos, gairebé totes de mares i nens de clara ascendència europea (no sé si totes les persones que busquen a Google obtenen els mateixos resultats o si els algoritmes tenen en compte l’origen geogràfic, historial personal de navegació i altres factors). Gairebé totes les mares estan fent coses al nadó: el miren als ulls, li fan petons, l’acaronen, l’abracen, posen amb ell mirant a la càmera amb expressió de “mira l’ocellet”. Gairebé totes les mares llueixen un gran somriure de felicitat, gairebé d’èxtasi.

Ara afegeixo a la meva recerca una sola paraula: "african mother and baby”. La meitat de les mares no fan res especial al nadó: només el porten a coll, habitualment a l’esquena. Algunes treballen, o porten aigua o càrregues al cap. Algunes posen mirant a la càmera, però sense intentar involucrar el nen. La majoria d’aquestes mares que es limiten a portar el nen pertanyen, per la seva vestimenta i entorn, a comunitats tradicionals. L’altra meitat fan com les occidentals: miren al nen, li fan petons, intenten fer-lo somriure per a la foto… i la majoria, per la seva roba i pentinat, semblen occidentalitzades.

Sembla com si la nostra cultura no pogués concebre la idea d’estar amb el nen sense fer-li alguna cosa, sense dedicar-li plena atenció. I em temo que això pot tenir conseqüències. D’una banda, hi ha qui sembla que creu que només has d’agafar un nen a coll o tocar-lo si li has de fer alguna cosa. Si l’has d’alimentar, netejar, vestir, fer un petó, explicar un conte, "estimular". Acabada la feina, al bressol. Nens que estan hores i hores sense contacte humà. A l’altre extrem, hi ha qui comprèn que un nen necessita contacte gairebé tot el dia, però pensa que, si el tens a coll, li has de fer coses. Hores i hores de petons, cançons, rialles, estímuls de tota mena. Dediquem tres anys a hiperestimular els nens i després ens queixem que són"hiperactius".

Els nens petits necessiten, esclar, moments de petons, carícies i rialles. Però també necessiten moltes hores de pau, de contacte físic relaxat i relaxant. Portar el nen a coll mentre fas altres coses no és “ignorar-lo”, sinó donar-li la tranquil·litat que necessita.