(Article de l'escriptor, mestre i historiador Xavier Diez, per a la revista Celobert, publicat l'1 de setembre).
Aquest estiu em vaig retrobar amb un col·lega, el meu bon amic
Claudio Venza, reputat hispanista de la Universitat de Trieste amb qui
vaig sopar al poble on resideix. Feia temps que no coincidíem, i després
de posar-nos al corrent de moltes coses, va sortir el tema inevitable.
Em va preguntar què pensava que passaria amb el referèndum
d’independència de l’1 d’octubre, una qüestió que suscitava gran interès
entre la comunitat acadèmica del seu país.
Em considero una persona relativament ben informada de l’actualitat
política. Sóc coneixedor de la història recent de Catalunya i Espanya, i
vaig abordar la qüestió al meu “Anatomia d’una Ruptura,
Espanya-Catalunya 1975-2014”, publicat fa un parell d’anys. He
participat, des d’una segona fila en el “Procés” i en algunes
institucions que l’impulsen. He escrit desenes d’articles sobre la
qüestió i conegut persones que participen molt activament. I tot i això,
quan en Claudio em va preguntar no em vaig estar de respondre, amb tota
sinceritat, “no en tinc ni idea”.
Anem a pams. El món mediàtic és, ara per ara, un camp de batalla.
Opinadors indocumentats consideren que no es votarà, mentre que altres
creuen que tot anirà com una seda. Aquí, no es tracta d’informar, sinó
de reforçar les hosts respectives. Jo, simplement sóc un historiador que
més o menys es defensa a l’hora de conèixer i interpretar el passat, i
que (afortunadament) no té cap habilitat profètica ni endevinatòria.
Saber què passarà el 2-O és, sobretot, competència dels tarotistes.
Personalment, els coneixements adquirits em serveixen per tractar
d’explicar perquè som on som, i aplicar algunes constants que es
repeteixen en els moments de ruptura.
A l’hora d’explicar els grans processos de descolonització o
d’independències hi ha un fet poc compatible amb lectures romàntiques o
essencialistes. Arriba un moment en què mantenir l’statu quo és més
onerós que acceptar la secessió d’una part del territori. Arriba un
moment en què mantenir la dependència ja no és tolerable ni realista. I
la lògica política s’acaba imposant entremig la propaganda.
En les darreres dues dècades, la societat catalana ha experimentat
mutacions profundes que han portat vers un distanciament emocional
irreversible, que corre paral·lel a un procés reactiu i reaccionari en
el sí de la societat espanyola. Això ha comportat dues sortides de
l’armari: bona part dels catalans han sortit de l’armari sobiranista;
mentre que bona part l’espanyola, ha sortit del franquista. Això fa que
la situació resulti insostenible. Encara més, bona part dels catalans
han assumit, en un procés introspectiu lent i profund, que és preferible
la incertesa de la ruptura a les certeses del manteniment d’un statu
quo ja impossible de recuperar. La vaixella s’ha esmicolat i ja no és
possible recompondre-la. No en tinc ni idea què passarà, tanmateix sé
del cert que res no tornarà a ser igual. I que a la monarquia i la idea
nacional d’Espanya li caldran moltes tones de Prozac.
En tota ruptura, en tota revolució, de la mateixa manera que succeeix
en el camp de la física, hi ha un “momentum”, un punt que suposa
inexorablement el pas d’un estat a un altre. A mi m’agrada fer servir
l’anècdota de la descomposició de la centenària dinastia imperial dels
Romanov. Quan, a la I Guerra Mundial, el tsar demana un sacrifici més
als seus soldats, i tanmateix, acaba succeint l’impensable. El
feudalisme s’ensorra amb una gran facilitat quan l’exèrcit gira cua, i
en comptes d’avançar contra els alemanys, fan caure el règim, dissolen
l’imperi, i tot canvia. Algun historiador va afirmar que aquest gest va
suposar que “els treballadors i camperols russos van votar amb els peus
la fi de la guerra i la fi del règim”.
L’1 d’octubre, com vaig dir al meu amic italià, estic convençut que
votarem amb les mans, dipositant papers en una urna. Tanmateix, setmanes
abans tenim una cita tant o més important. La Diada, un cop més, hem de
votar amb els peus. Al cap i a la fi, les mobilitzacions socials, la
participació activa de la ciutadania a l’espai públic és el que permet
capgirar aquells statu quo que van quedar fa temps caducats.
