 |
| Josep Bargalló, nomenat nou Conseller d'Educació. |
Article escrit pel nou Conseller d'Educació de la Generalitat, Josep Bargalló (ERC), al gener d'aquest mateix any. Esperem que ara que tindrà, novament (va ser Conseller del primer tripartit), les eines i el poder per millorar-la (l'escola), sigui capaç de materialitzar aquest ideal que ens proposava.
L’escola –entesa globalment, més enllà de
nivells i ensenyaments- ha estat un dels grans cavalls de batalla del
debat polític aquests darrers mesos. I víctima de l’agressivitat
mediàtica i partidista que no ha dubtat en fer de les falses acusacions,
la tergiversació i la manipulació l’arma per imposar un control extern
de les aules, anul·lar la funció formativa de l’educació i convertir els
centres en el rovell de l’ou d’una societat de ciutadans servils. Com a
cirereta, hi han sumat una persecució individualitzada del professorat
en base de denúncies i citacions judicials que no pretén altra cosa que
instaurar la por com a garantia del silenci. Tot això té molts de
perills. El primer, evidentment, la destrucció del model d’escola que
hem construït. Però també fer impossible de millorar-lo. És un model
establert a partir d’un ampli consens, però no és ni pot ser un model
estàtic.
La nostra escola té molts reptes i moltes
necessitats de millora. Uns reptes i unes necessitats que demanen, en
alguns casos, accions urgents i, en d’altres, apostes sostingudes en el
temps. Des de la reversió de les retallades produïdes en la darrera
dècada –tant les pressupostàries com les ideològiques, que de vegades
s’ha aprofitat una cosa per fer l’altra- fins a la incentivació dels
processos d’innovació –és a dir, del treball diari per sumar
coneixements amb habilitats de la manera més efectiva possible. Des d’un
replantejament de l’accés a la funció docent –amb una formació inicial
del professorat més sòlida i més eficient- fins a l’exigència del
compliment rigorós de servei públic a tots els centres –sigui quina
sigui la seva titularitat. Des de l’aposta per una escola plenament
integradora –amb les eines per superar qualsevol segregació- fins a
l’assoliment dels resultats competencials que assegurin l’èxit escolar
–l’acadèmic però també el social i el personal. Des de l’aprofundiment
de l’autonomia dels centres fins a la consolidació d’uns projectes
educatius de ciutat i de territori que relliguin escola amb context,
educació amb realitat social i econòmica. Que configurin un projecte
educatiu de país amb el convenciment que l’alumne és l’objecte i el
subjecte de l’educació, el professorat la garantia de l’èxit escolar i
el centre el fonament del sistema. I una administració que actuï al seu
servei –d’alumnes, professorat i centres.
Tenim una feinada com per haver
d’invertir tant de temps en respondre els atacs de fora. Perquè la
comunitat educativa aposta per la innovació i l’equitat. Ells, per la
regressió i la segregació. Per això, la millor defensa és el consens per
a la millora. Un consens social i professional que ha de tenir el seu
marc en un renovat Pacte Nacional per l’Educació, que situï les
condicions perquè l’escola sigui encara més un espai d’aprenentatge i de
convivència, amatent a les necessitats i les demandes de la societat.
Per la consolidació del bé comú que és l’educació com un servei públic
indispensable per a la cohesió i la formació. Són els deures per al
2018. No pas poca cosa.
