Alcarràs.

 

Ahir vaig anar al cinema Catalunya a veure la pel·lícula de moda, l'aclamada i premiada "Alcarràs" de Clara Simón. Poques vegades he vist omplir la sala gran del cinema Catalunya, i encara menys per una pel·lícula catalana (i en català!). A la sessió de les 19:10 d'ahir es va omplir a vessar la sala i minuts abans de l'inici hi havia una bona cua de gent esperant adquirir una entrada.

Pel que fa a la pel·lícula he de dir que no em va decebre i que em va agradar molt. Una pel·lícula que mostra la realitat de la pagesia a casa nostra, en un poblet del Segria, amb les seves costums i peculiar forma de vida. La directora aconsegueix emocionar l'espectador amb la seva particular i encertada forma de fixar la càmera en els protagonistes i també en els paisatges, a banda d'aconseguir que els personatges siguin molt creïbles pel fet de no ser actors professionals, si no gent de la zona que són, pràcticament, tal i com apareixen a la pel·lícula.

En fi, dues hores de metratge que em van passar volant i que em van fer identificar en molts moments amb les vides dels protagonistes.

El "temasu" del dimecres. Stop JJOO - "La terra per sembrar".

 

Bonica i reivindicativa cançó coral amb amb rellevants músics de l'escena catalana que s'han unit per fer front als desitjos del govern de Catalunya, juntament amb el govern de l'estat, i quatre empresaris dels Pirineus, de presentar candidatura a l'organització dels JJOO d'hivern de l'any 2030. 

Ni ambientalment, ni territorialment, ni nacionalment, ens calen, ni hem de voler uns JJOO que enriquiran a uns pocs a costa de molts, de destruir territori i que no resoldran, més aviat el contrari, els problemes endèmics de la gent dels Pirineus.

2 nits i 48 hores a Londres en 11 fotos.

 

Pub Sherlock Holmes, molt proper a Trafalgar Square.

 

Aquest llarg cap de setmana (el divendres les escoles feien festa a Terrassa), vaig aprofitar per tornar a visitar Londres després de 14 anys sense trepitjar Anglaterra, i potser uns 20 sense trepitjar Londres. Aquesta capital és de les meves preferides. L'hauré visitat unes 7 o 8 vegades (la primera desplaçant-me en autocar amb en el viatge de fi de curs a 3r de BUP) però no entenc per què feia tant de temps que no hi tornava... M'encanta la cultura britànica: la passió per l'esport, la vida als pubs, la cultura musical, el seu humor àcid, les tribus urbanes...

Tres dies donen per bastant a una ciutat com Londres que té una molt bona xarxa de transport públic i molta oferta d'activitats de tota mena. Jo em vaig centrar en el que a mi m'agrada: esport (partit de rugbi), concert (un grup moscovita de rap metal), i cervesa (Guinness) als entranyables pubs locals. I, evidentment, una mica de turisme de guiri pels llocs més destacats (Buckinham, Hide Park, Trafalgar, Westminster...)

Candem Town.

Carrer típicament britànic.

Estadi de Twickenham. Partit de rugbi entre l'armada i la marina. Des del 1907 el celebren.

Concert del grup moscovita MDB (Moscow Death Brigade)

Sobren les paraules...

Interior del pub Marquis of Grandby

La nòria gegant al barri de Westminster, al costat del riu Tàmesi.

Un autobus tradicional amb manifestants pro Palestina i el Big Ben al fons.

God Save the Queen (Buckinham Palace).

El "temasu" del dimecres. El Jincho - "Los porros no".

 

El Jincho és un raper madrileny (31 anys) criat al barri d'Orcasitas, que ha saltat a la fama gràcies a aquest tema, i a la seva condició d'expresidiari i exdelinqüent (va estar més de tres anys a la presó per segrest, i va portar a terme nombrosos robatoris des de ben jovenet). Des de ben jove també es va aficionar a les lluites de galls (rapers) i va acabar encaminant la seva vida cap a aquesta afició que ara s'ha convertit en la seva professió. La seva veu em recorda, salvant les distàncies, al cantant portoriqueny de rap de Calle 13.

Cap de setmana de teatre, disco i futbol.

 

Aquest passat cap de setmana ha estat força intens més enllà de la diada de Sant Jordi. El divendres per la nit vaig anar al teatre, a l'antic Centre Cultural (actual Factoria Cultural) per veure l'amic Biel Duran, il·lustre gelidenc que va ser membre actiu dels Minyons a la dècada dels 90, interpretant, juntament amb la Sara Espígol i Eduard Buch, l'obra "Ovelles", una història sobre tres germans que reben per herència un ramat d'ovelles i que han de posar-se d'acord per mirar de treure algun rèdit. 

En acabat vam fer una cervesa amb els actors i ens vam quedar sopant amb el Biel, vell amic, per recordar (b)vells temps i saber per on ens ha dut la vida a uns i altres. 

El dissabte, a banda del vermutet de Sant Jordi, i una passejadeta per la Plaça del Progrés a comprar un llibre a la parada del cau on va la neboda, vaig anar a la celebració d'aniversari d'una vella amiga, i la cosa es va anar animant, fins passades les 5:30 de la matinada. Ni recordo la darrera ocasió d'haver anat a dormir un parell de dies seguits a altes hores...

El diumenge, em van convidar a veure el partit Barça-Rayo (0-1). Era el segon partit consecutiu que anava a veure (el diumenge anterior també, contra el Cadis (0-1)), i la segona derrota consecutiva per la mínima. No sé si em tornaran a convidar mai més amb aquests carnets.

Feliç Diada de Sant Jordi.

 

"Catalangate", ens estan vigilant?

 

Fa escassos tres dies el diari nord-americà "The New Yorker" va destapar el cas de l'espionatge d'estat que va practicar l'estat espanyol contra el moviment independentista català a través del programa d'espionatge israelià "Pegasus". El periodista Roman Farrow (fill de Woody Allen i Mia Farrow) va investigar durant dos anys l'agència israeliana i va assabentar-se d'aquest espionatge il·legal, al que només poden tenir accés els estats.

Malauradament, i com ve sent costum al nostre país, els nostres governants s'han fet els indignats i fins i tot van fer una roda de premsa a Brusel·les per denunciar el cas, però accions concretes res de res. I, evidentment, el govern de l'estat espanyol ha fet veure que no saben de què els estan parlant i que quan això va passar ells no hi eren.

Estem tan acostumats a la repressió i els constants atacs per part de l'estat espanyol, que ja ni ens sorprenen notícies com aquesta. I també estem tan acostumats al servilisme i col·laboracionisme dels nostres governants "independentistes", que tampoc ens sorprèn que no hagin pres cap mesura contundent que pugui fer trontollar l'estabilitat de l'estat i tornar a posar la qüestió del dret a l'autodeterminació en primera línia. Fa temps que viuen de genolls, ara bé, amb les butxaques plenes.