La dignitat de Josep Costa.

 

Avui, l'eivissenc Josep Costa ha donat una lliçó de dignitat i de valor a la sala de TSJC on se'l jutja juntament amb la resta dels membres independentistes de la Mesa del Parlament que l'any 2019 va propiciar la tramitació de dues resolucions sobre l'autodeterminació i contra la monarquia, plantant el tribunal i marxant de la sala, ja que segons ell aquest tribunal no té legitimitat per jutjar la Mesa del Parlament.

Es dóna el cas que en aquest judici, Josep Costa va demanar fer ell mateix d'advocat de la seva defensa, i el fet que es retirés del judici ha deixat estupefactes al fiscal i al jutge que s'han quedat sense acusat i sense defensa de l'acusat, cosa certament insòlita. Tanmateix, el jutge ha decidit continuar amb el judici tot i que no es pot celebrar un judici sense la defensa de l'acusat (tot i que sí sense l'acusat).

Molt probablement Josep Costa podrà demanar la nul·litat del judici per aquesta circumstància.

El "temasu" del dimecres. Pink Floyd - "Another brick in the wall".

 

Un clàssic dels Pink Floyd per celebrar el Dia Mundial del Docent. Inclosa a l'àlbum "The Wall" de l'any 1979, ha estat una de les cançons més populars, sinó la que més, en la trajectòria dels britànics.

3-O, l'ignominiós discurs d'un ultra espanyol.

 

Molts espanyols encara se sorprenen quan veuen en enquestes als mitjans sobre valoració del monarca espanyol a Catalunya, i se n'adonen que una part molt petita dels catalans (bàsicament hispanocatalans) afirmen apreciar la tasca, o més aviat la figura ja que de treballar treballa més aviat poc o gens, d'aquest funest personatge. 

Personalment, i des que tinc ús de raó, sempre he odiat la monarquia (aquesta i les d'arreu), però arrel del discurs ultra i bel·licista de Felip VI "El Preparao" del dia 3 d'octubre, on va carregar contra els catalans que havien volgut votar i va lloar la policia espanyola que va venir a Catalunya a estomacar votants pacífics, l'he odiat encara més, si cap. Odi etern. Fins que mori. Segurament, fins i tot, un cop mort.

1-O, el poble no oblida.

 

Avui s'ha celebrat un acte commemoratiu de l'1O del 2017 a Barcelona. Fa 5 anys ja que Espanya va enviar els seus cosos policials a atonyinar catalans per voler exercir el seu dret a votar en un referèndum si volem o no pertànyer a l'estat espanyol.

Les imatges de la violència policial d'aquell dia les tindrem gravades a la memòria per sempre, i per a molts, entre els que em compto, van radicalitzar, si cap, les ganes de marxar d'aquest estat demofòbic i catalanòfob.

Malauradament, la repressió exercida per l'estat espanyol, juntament amb la lluita pel poder dels principals partits polítics independentistes, han provocat un refredament generalitzat del moviment independentista. Potser caldrà esperar que a les properes eleccions el poble castigui (electoralment) els que han renunciat a fer la independència, i siguin uns altres els que es mostrin determinats a fer-ho.

Un setembre diferent.

 

Avui a l'escola hem tancat un mes de setembre diferent al que estàvem acostumats. Sense tardes, i començant una setmana abans de l'habitual. Un inici amb força improvisació i amb molta feina pendent que, tanmateix, cal reconèixer que ha tingut alguns aspectes positius a remarcar, com ara la jornada intensiva de 9:00 a 13:00, i el fet que als mestres ens quedessin un parell d'hores diàries per treballar sense la canalla i preparar coses.

Avui, per fer un tancament d'aquest primer mes experimental, el claustre de la meva escola ens hem quedat a dinar al centre una paella cuinada per la directora. Una bona estona per compartir de manera distesa. I menjar paella, sempre és una gran excusa per trobar-se.

A partir del dilluns ja començarem amb l'horari habitual partit. A veure què tal. Una hora més de classe diària, i l'hora i mitja de les tardes que acostuma a fer-se molt llarga i improductiva. A banda dels conflictes que es generen a l'hora de menjador... Bé, que déu ens agafi confessats...

El "temasu" del dimecres. Baya Baye - "Macarrisme català".

 

Vaig conèixer el Baya Baye a través del programa radiofònic setmanal de "La Sotana", un dels millors programes radiofònics (també els pengen a Youtube) en català. El raper de Montgat ha participat en un parell de programes parlant de futbol, del Barça, i d'altres mogudes. Un paio sense pèls a la llengua, que es defineix com un macarra català, i que ha tingut cert èxit amb els seus videoclips de macarrisme nostrat. Avui m'he entretingut mirant-me alguns dels seus videoclips i no tenen desperdici.

60 anys de les pitjors riuades viscudes a Catalunya.

 

Avui es compleixen 60 anys d'un dels fets més tràgics esdevinguts a Terrassa, i part del Vallès Occidental i Baix Llobregat, a causa del desbordament dels rius Bessos i Llobregat per les intenses pluges del 25 i 26 de setembre del 1962, que va deixar prop de 1.000 morts. Una història que a la meva família paterna els va tocar viure de prop tot i que, afortunadament, no van haver de lamentar cap víctima mortal. 

La família del meu pare vivien al barri de Ca n'Anglada, molt a prop de la riera de Les Arenes que va desbordar i es va endur cases senceres, cotxes, animals, i desenes (centenars) de persones. Les tietes m'explicaven que es van despertar de nit pels trons i llampecs i van haver de treure aigua de dins de la casa, i que l'endemà al matí es van apropar a la zona més afectada i que era indescriptible. Terrible.

El meu pare, que aleshores era a Madrid fent el servei militar va assabentar-se per uns companys que havien vist la notícia a la tele i va obtenir un permís per poder tornar a casa per saber com estava la família, ja que les comunicacions havien caigut.

El meu avi, que treballava a la brigada municipal va haver de treballar en les feines de neteja i reconstrucció.

Per la banda de la família materna, em van explicar que la riuada s'havia endut per davant l'hort que tenien a la llera de la riera de Gaià que també va créixer espectacularment. 

Recentment s'ha estrenat un documental al programa Sense Ficció de TV3, "Els nens de la riuada", que entrevista persones que van viure aquells tràgics fets. I també destapa els casos de nens que van ser entregats en adopció a famílies adeptes al règim franquista, sense haver intentar trobar a familiars directes, ni haver fet cap tipus de registre de les adopcions. Esfereïdor!

El passat dilluns vaig poder assistir a l'estrena del documental a Terrassa, al cinema municipal, el Catalunya, i tinc gravats a la ment els plors d'una dona que tenia dues butaques a l'esquerra. Molt dur.