Cada dia més en contra de La Marató.

 

Ahir TV3 va tornar a fer una nova Marató solidària (enguany si us sóc sincer no sé ni quina malaltia tractava).

Un espectacle televisiu que serveix per omplir graella televisiva en dates prenadalenques, perquè unes quantes multinacionals facin un rentat d'imatge, i perquè la classe política dirigent es promocioni i vengui una imatge de gent solidària i compromesa socialment. Ah, i evidentment, perquè uns quants catalans de bona fe facin les seves aportacions econòmiques per la causa. Aportacions que no caldria ni demanar si els polítics fessin bé la seva feina i es destinessin els recursos necessaris a la sanitat pública.

M'agradaria saber què costa la Marató a TV3, i si no valdria més la pena deixar de fer-la i dedicar directament els diners destinats a aquest xou al sector sanitari. I a les empreses col·laboradores, que no els demanin almoina, que els apugin els impostos i que els controlin perquè no defraudin impostos, i segur que sortirem guanyant.

Puc dir, ben cofoi, que enguany no vaig veure ni un minut de la Marató. Amb mi que no hi comptin.

Argentina campiona del món: S'ha fet justícia!

 

Aquesta tarda s'ha disputat la final del mundial de Qatar, entre les seleccions d'Argentina i França (3-3, i 4-2 als penals). Probablement haurà estat la darrera copa del món que haurà disputat Leo Messi, als seus 35 anys i mig, i quin brillant i merescudíssim colofó emportar-se el títol en la segona final (la primera va ser al mundial del Brasil al 2014 que van perdre amb Alemanya) que disputava, de les cinc edicions que ha disputat (la primera el 2006 a Alemanya, 2010 Sudàfrica, i 2018 Rússia.

Molts li retreien a Messi que no hagués guanyat mai el mundial, com sí que havia fet Maradona, com si fos fàcil, i a l'Argentina alguns no li perdonaven que amb el Barça ho hagués guanyat tot però que no els hagués pogut dur la copa del món al seu país. Ara, finalment, ha aconseguit el títol somiat, el que el col·loca al cim dels millors jugadors de futbol de la història, havent guanyat tots els títols que un jugador professional pot aspirar a guanyar: lligues, copes, champions, olimpíades, copa Amèrica, copa del món... Bestial!

Com a culer em sento molt cofoi que Messi, format a la Masia, hagi fet el cim, i s'hagi coronat per fi campió del món. Sé el que significa per a molts argentins, perquè he tingut la sort de conèixer-ne uns quants i de visitar aquell país tan passional. Segur que la festa serà llarga i grossa. Ara només falta que Leo Messi vulgui acabar els seus dies com a jugador al club de la seva vida. I qui sap si potser, encara ens pot portar a guanyar una altra Champions...

Taronges de Sueca.

 

Enguany, per segon any consecutiu he fet comanda de taronges al Nando, un agricultor de l'horta de Sueca, al País Valencià. Taronges bones. D'aquelles que les gaudeixes de la primera a la darrera, sense sorpreses. Ni taronges seques, ni agres, ni insípides... Vaja, que aquests dies arriba l'hora de berenar i ja em fa salivera només de pensar en les taronges que m'esperen. Val la pena pagar alguns cèntims més el quilo per menjar una producte bo i de la terra, i de pas beneficiar els agricultors que no són explotats per les grans multinacionals de l'alimentació que els paguen una misèria el quilo. Us les recomano, no us decebran.

Contra Catalunya tot s'hi val.

 

El nacionalisme espanyolista d'"esquerres", a Catalunya i a Madrid, ha saltat indignat després de comprovar que el poder judicial de l'estat (en aquest cas el Tribunal Constitucional) ha interferit en política per tombar una proposta de debat parlamentari al Congrés dels Diputats espanyol. S'escandalitzen i ho qualifiquen com una intromissió inacceptable per a la democràcia...

No se'n recorden tota aquesta colla de pseudodemòcrates quan el mateix Tribunal Constitucional tombava una rera l'altra les propostes de debat al Parlament de Catalunya, o les lleis democràticament aprovades a la cambra catalana.

Davant de tanta incoherència i hipocresia, només em queda dir-los que es fotin. Que es fotin el seu puto tribunal per allà on els càpiga i que si no volien pols que no haguessin anat a l'era. Ja els està bé tastar la seva pròpia medicina.

El "temasu" del dimecres. Zoo - "Panya".

 

El passat dissabte, més de 15.000 persones van anar a veure el grup de Gandia Zoo al Palau Sant Jordi. Una fita per a la música cantada en català que no acostuma a omplir grans recintes, més enllà d'algun festival estiuenc amb diversos grups.

Si bé sembla que el català recula en molts àmbits de la vida, en l'apartat musical sembla que en comptes de recular fa passes endavant. Cada vegada més grups són capaços d'aplegar molts assistents als seus concerts, i comença a ser habitual que, fins i tot, surtin a fer recitals fora de les fronteres dels Països Catalans.

Per si algú es pensava que no et podies guanyar la vida cantant en català, aquí arriben els Zoo per a desmentir-lo.

Lisboa.

 

Anit, cap a les 3 de la matinada, vaig arribar a casa després d'uns dies a Lisboa i voltants. Els cabronets de Ryanair em van regalar dues hores i escaig més a terres lusses, tot i que dempeus fent cua per embarcar a l'avió. La tornada en moto fins a Terrassa va ser també força agònica pel fred.

Lisboa és una ciutat no molt gran per ser la capital d'un país, i encara manté una ànima portuguesa destacable malgrat la gran quantitat de turistes que la visiten i de grans marques que s'interessen per establir-s'hi. Per sort per ells, encara no tenen els problemes del turisme massiu com pateix Barcelona, que acaba expulsant la gent autòctona que no pot competir amb els preus que paguen els estrangers.

Per això a Lisboa encara es troben molts bars i restaurants regentats per locals, i comerços també locals que no han canviat gaire en els darrers 30 anys. Tampoc la ciutat ha fet un canvi espectacular, com a mínim a la zona centre, que es mantenen com fa 50 anys, amb els mateixos tramvies, el mateix empedrat i la majoria d'edificis poc restaurats.

Un tramvia per un carrer estret del barri d'Alfama.

El Panteó Nacional.

Façana del Monestir dels Jeronis.

Torre de Betlem.

Bacallà a la brasa.

Arc de Rua Augusta.

Ascensor de Santa Justa.

Plaça de Pere IV.

Cascais (Portugal).

 

El Faro da Roca.

El passat dimecres vaig visitar la localitat costera de Cascais i el Faro fa Roca, un far que il·lumina la costa sud portuguesa des de dalt d'un penya-segat. Malgrat que el dia va ser plujós i força ventós allà al far, va valer la pena per l'espectacularitat del paisatge.

Ajuntament de Cascais.

Platja a Cascais.