L'adeu de Joan Manuel Serrat, l'artista del règim.

 

Ahir Joan Manuel Serrat va posar fi a més de 60 anys de carrera amb el darrer dels tres concerts que va oferir al Palau Sant Jordi de Barcelona. La darrera vegada que el vaig veure en directe va ser al juliol del 2015 en un concert al teatre Grec acompanyant la meva mare i una tieta. Després del 2017, amb tot el que va passar a casa nostra, vaig decidir que ja no el veuria més en directe. Em continuen agradant moltes de les seves cançons, i de tant en tant me l'escolto a casa, ara bé, la decepció pel personatge ha estat tan gran, que me n'he allunyat emocionalment definitivament.

Ahir al Sant Jordi, Serrat va escriure un lamentable epitafi final quan dirigint unes paraules finals al públic, el típic supremacista castellanoparlant va cridar-li que parlés en castellà, i aquest va acceptar de bon grat dient que així l'entendria tothom. Quina gran diferència a quan va renyar un espectador que va demanar-li que cantés alguna cançó en català en un concert a l'Auditori de Barcelona. Què en queda del Serrat que va començar a cantar fa més de 60 anys i que va negar-se a representar Espanya a Eurovisió perquè li feien cantar en castellà? Ben poca cosa.

Els catalans recordarem el gran cantautor que ha estat, i les belles cançons, però sens dubte, sempre el recordarem com un artista afecte al règim, amic del PSOE del 155, i amb zero sensibilitat al dret del poble català a decidir democràticament el seu futur, així com per la manca de compromís per defensar el català davant dels atacs del supremacisme castellà.

De nou dinar a La Mola abans de Nadal.

 

Avui he fet la tradicional pujada a La Mola d'inici de vacances d'hivern acompanyat del David, un amic mestre amb qui ja hem pujat unes quantes edicions. Avui s'ha donat la circumstància que feia un dia molt clar amb pocs núvols i que s'ha pogut veure l'illa de Mallorca des del cim de La Mola (1104 m.). A banda de fer una temperatura súper agradable, poc habitual per aquestes dates. Hem pujat per la Canal de Les Bruixes i per una de les canals que hi ha a la vessant oest del massis, i hem baixat pel camí dels Monjos i per Can Poble. Al restaurant, un xai amb mongetes per seguir la tradició i un porronet de vi.

Pelat l'avi!!

 

Ahir va ser el darrer dia d'escola del 2022, i amb els alumnes de l'escola de 3r a 6è vam anar a l'històric Centre Social Catòlic del carrer Font Vella a jugar unes partides del tradicional joc nadalenc del Quinto. Que consti que moralment em genera força contradiccions el fet de promoure aquest tipus de joc (bé, en la meva defensa he de dir que jo no organitzava l'activitat i que també s'ha convertit en una tradició al meu centre), on es juguen calés (els alumnes evidentment no), i t'hi pots deixar una bona pasta si hi vas gaires dies i jugues gaires partides...

En fi, que més enllà dels dubtes morals que em genera el joc, vaig poder fer de "lloro" (qui canta els números) un parell de partides des del lloc on ho fan els lloros del Social, on fa ja anys havia anat algunes sessions. No gaire la veritat. Sempre m'ha costat això de llençar els diners en el joc. Però s'ha de reconèixer que enganxa, que el Quinto és divertit (per com la gent contesta amb una rima i una cantarella els números que canta el lloro), i molt tradicional (arriben a jugar prop de 500 persones algunes partides... Un bon negoci per al Social, sens dubte.

El "temasu" del dimecres. The Specials - "You are wondering now".

 

Ahir va morir el cantant dels The Specials, Terry Hall, a l'edat de 63 anys. Feia temps que mirava d'anar a algun concert dels The Specials i, fins i tot, em plantejava anar fins a Anglaterra a veure'ls ja que no tenien cap concert previst properament per casa nostra. Ahir em vaig endur una gran decepció a l'assabentar-me de la mort del Terry. No sé si els The Specials pensen continuar fent concerts, però si ho fan, sense dubte no serà el mateix. Vaig tenir la sort de veure'ls en directe fa uns anys al festival Cruïlla de Barcelona, però darrerament els escoltava més que mai i em coneixia molt millor el seu repertori. En fi, què hi farem. Els continuaré gaudint a través de la seva música i els seus vídeos.

Cada dia més en contra de La Marató.

 

Ahir TV3 va tornar a fer una nova Marató solidària (enguany si us sóc sincer no sé ni quina malaltia tractava).

Un espectacle televisiu que serveix per omplir graella televisiva en dates prenadalenques, perquè unes quantes multinacionals facin un rentat d'imatge, i perquè la classe política dirigent es promocioni i vengui una imatge de gent solidària i compromesa socialment. Ah, i evidentment, perquè uns quants catalans de bona fe facin les seves aportacions econòmiques per la causa. Aportacions que no caldria ni demanar si els polítics fessin bé la seva feina i es destinessin els recursos necessaris a la sanitat pública.

M'agradaria saber què costa la Marató a TV3, i si no valdria més la pena deixar de fer-la i dedicar directament els diners destinats a aquest xou al sector sanitari. I a les empreses col·laboradores, que no els demanin almoina, que els apugin els impostos i que els controlin perquè no defraudin impostos, i segur que sortirem guanyant.

Puc dir, ben cofoi, que enguany no vaig veure ni un minut de la Marató. Amb mi que no hi comptin.

Argentina campiona del món: S'ha fet justícia!

 

Aquesta tarda s'ha disputat la final del mundial de Qatar, entre les seleccions d'Argentina i França (3-3, i 4-2 als penals). Probablement haurà estat la darrera copa del món que haurà disputat Leo Messi, als seus 35 anys i mig, i quin brillant i merescudíssim colofó emportar-se el títol en la segona final (la primera va ser al mundial del Brasil al 2014 que van perdre amb Alemanya) que disputava, de les cinc edicions que ha disputat (la primera el 2006 a Alemanya, 2010 Sudàfrica, i 2018 Rússia.

Molts li retreien a Messi que no hagués guanyat mai el mundial, com sí que havia fet Maradona, com si fos fàcil, i a l'Argentina alguns no li perdonaven que amb el Barça ho hagués guanyat tot però que no els hagués pogut dur la copa del món al seu país. Ara, finalment, ha aconseguit el títol somiat, el que el col·loca al cim dels millors jugadors de futbol de la història, havent guanyat tots els títols que un jugador professional pot aspirar a guanyar: lligues, copes, champions, olimpíades, copa Amèrica, copa del món... Bestial!

Com a culer em sento molt cofoi que Messi, format a la Masia, hagi fet el cim, i s'hagi coronat per fi campió del món. Sé el que significa per a molts argentins, perquè he tingut la sort de conèixer-ne uns quants i de visitar aquell país tan passional. Segur que la festa serà llarga i grossa. Ara només falta que Leo Messi vulgui acabar els seus dies com a jugador al club de la seva vida. I qui sap si potser, encara ens pot portar a guanyar una altra Champions...

Taronges de Sueca.

 

Enguany, per segon any consecutiu he fet comanda de taronges al Nando, un agricultor de l'horta de Sueca, al País Valencià. Taronges bones. D'aquelles que les gaudeixes de la primera a la darrera, sense sorpreses. Ni taronges seques, ni agres, ni insípides... Vaja, que aquests dies arriba l'hora de berenar i ja em fa salivera només de pensar en les taronges que m'esperen. Val la pena pagar alguns cèntims més el quilo per menjar una producte bo i de la terra, i de pas beneficiar els agricultors que no són explotats per les grans multinacionals de l'alimentació que els paguen una misèria el quilo. Us les recomano, no us decebran.