Centenari de l'assassinat de Salvador Seguí "El noi del sucre".

 

Tal dia com avui del 1923, moria a mans de pistolers de la patronal el líder anarcosindicalista Salvador Seguí, un dels principals líders de la CNT, impulsor de la vaga de la Canadenca, i activista per l'educació, la formació i la culturització de les classes treballadores.

Nascut a Lleida, va viure els primers anys de la seva vida a la capital del Segrià, i més tard va anar a viure amb la família a Barcelona, al barri del Raval. A Barcelona va connectar amb les idees revolucionàries llibertàries de Ferrer i Guàrdia, i Francesc Layret, fins a esdevenir secretari general de la CNT.

Hi ha versions contraposades sobre la posició de Seguí en el debat nacional. On no hi ha dubte és en el seu catalanisme, i el el seu radical combat de les posicions reaccionàries de la burgesia catalana.

Nova figura del bestiari terrassenc.

 

Foto: Món Terrassa.

 

Ahir, coincidint amb la celebració del dia de la Dona Treballadora, el grup del Drac de Terrassa va presentar en societat, a la plaça del Raval, davant de l'Ajuntament, una nova figura per al bestiari popular tradicional de la ciutat. Una barreja d'hipopòtam i drac que encara no té nom, i per tal motiu s'ha endegat una campanya popular per posar-n'hi.

Si no em falla la memòria, la darrera figura que es va estrenar a Terrassa va ser la de l'Àliga l'any 2017. Em sembla que a la gent del grup del Drac de Terrassa no els va fer molta gràcia l'aparició de l'Àliga, i aquesta nova estrena podria ser una mena de resposta als responsables d'aquella iniciativa. O potser no., què sé jo...

El "temasu" del dimecres. Amy Winehouse - "Monkey man".

 

L'Amy Winehouse va ser una estrella de la música de trajectòria efímera, ja que va morir als 27 anys a la seva Londres natal, a causa dels excessos i les diverses addiccions. Va cultivar estils com el soul, el jazz, el R&B, i l'ska.

Aquesta peça, interpretada en un directe a Londres l'any 2007, és un clàssic de l'ska del grup Toots and The Maytals, de l'any 1969, que ha estat interpretat per un gran nombre de bandes i artistes.

Segona calçotada de la temporada.

 

Ahir vam tornar a l'hort de l'avi a Viladecavalls a celebrar la segona calçotada de la temporada. Vam gaudir d'un magnífic dia assolellat, amb una mica d'aire això sí, en companyia d'amics i família, debats enfrontats, riures, i molt menjar i beure. What else?

Saber-se adaptar.

 

Ahir el Barça va tornar a enfrontar-se al Real Madrid al Bernabéu, amb motiu de l'anada de les semifinals de la copa del rei (0-1). El partit es preveia força complicat degut a les importants baixes (Lewandosky, Pedri, Dembèlé, Christensen) i les dinàmiques de resultats respectives: el Madrid venia de golejar el Liverpool a Anglaterra i d'empatar amb l'Atlético al seu camp, mentre que el Barça venia de caure eliminat a la Uefa League contra el Manchester United, i de perdre també al darrer partit de lliga a Almeria.

Un bon grapat d'aficionats culers ens temíem el pitjor dels escenaris, amb un Madrid endollat com a Liverpool i un Barça gris com a Almeria. Però tot i que els primers 15 minuts del partit van ser de clar domini blanc i de sensació de perill constant per a la porteria de Ter Stegen, a mesura que avançava el partit, el Barça va saber tancar-se al darrera, no permetre ocasions de gol al Madrid, i fins i tot sortir a la contra com la que va significar l'úni gol del partit, amb un autogol de Militao en refús de Curtois a xut del blaugrana Kessié.

Alguns puristes de l'estil, més papistes que el Papa, diran que el Barça va jugar amb un estil molt defensiu, que no va dominar el joc, i no va controlar la pilota. Que aquest joc no és ADN Barça... Mira, feu-vos-ho mirar! Quantes vegades hem dominat el joc i hem acabat palmant amb els blancs, que amb dues ocasions t'havien fet dos gols. Ahir es va girar la truita, i va ser el Barça qui va saber defensar-se i treure molt de suc de les escasses ocasions de gol que va crear. I encarem la tornada d'aqui un mes amb un bon avantatge per accedir a la final de Sevilla.

Supremacistes catalanòfobs cobrant dels nostres impostos.

 

Avui s'ha viralitzat per les xarxes el vídeo d'una infermera andalusa que treballa a l'hospital Vall d'Hebron menystenint la llengua catalana i afirmant que no pensava treure's el títol C1 de català per poder fer les oposicions per a una plaça fixa a Catalunya.

Treballadores com aquesta noia n'hi ha un grapat a casa nostra, tot i que no acostumen a fer públic el seu menysteniment per la llengua d'aquí. Els catalans catalanoparlants ja estem acostumats, fins i tot resignats, a no ser atesos en la nostra llengua en molts àmbits, el sanitari entre ells.

Potser ens cal una mica més d'orgull i de valor per exigir els treballadors públics (com a mínim ja que els paguem amb els nostres impostos) que ens atenguin en la nostra llengua. Hem de perdre el (mal) costum de cedir sempre i canviar al castellà per una suposada "educació". Parlar la nostra llengua a casa nostra mai pot ser mala educació.

El "temasu" del dimecres. Los Mambo Jambo - "Baraba cumbero".

 

El passat dissabte vaig tornar a viure l'espectacle de Los Mambo Jambo, cinc anys després del darrer (i primer) cop, a la Sala Estraperlo de Badalona, el quartet de rock'n'roll, rocabilly, be bop, i altres, liderat per l'ex Rebeldes, Dani Nelo. Hora i mitja de música instrumental trepidant i magistralment executada. Uns artistes que omplen l'escenari amb la seva posada en escena i la seva experiència, i que contagien el ritme i les ganes de passar-ho bé. 

No acostumo a consumir aquest tipus de música a casa, però els concerts d'aquesta banda són pura tralla. Súper recomanables! Aviat toquen a l'Apolo.