Gimnàstica a l'Índia.

Aquesta entrada va dirigida a tots els mestres d'Educació Física del país. He trobat a la xarxa aquesta espectacular especialitat gimnàstica de l'Índia que combina elements acrobàtics, d'equilibri, força i resistència. La de coses que es poden arribar a fer amb un pal plantat en posició vertical! Només fa patir una mica quan els gimnastes es deixen caure des de dalt de tot i abans d'arribar al terra s'agafen al pal creuant les cames a la barra, molt a prop de l'entrecuix... Em passaré pel Decathlon a veure si tenen pals d'aquests en venda.

Possibles canvis en el format d'oposicions de mestre.

Alguna cosa s'està movent al Ministerio de Educación pel que fa al tema de les oposicions als cossos de mestres i professors. M'alegra pensar que per fi s'hagin adonat que l'actual sistema d'oposicions no garanteix de cap de les maneres que els que aprovin siguin els més vàlids per la professió, i s'hagin proposat algunes modificacions en els criteris de selecció. Malauradament però, crec que els canvis proposats no milloraran substancialment el que ara tenim...

En primer lloc, estan plantejant-se modificar la part teòrica de la prova, que fins ara consistia en un examen on t'havies d'estudiar prop de 30/60 temes i escollir-ne un entre les 3/5 opcions que et donaven després d'un sorteig amb boletes previ a l'inici de la prova, i que en el futur, sembla ser,  volen convertir en una prova amb 10/15 preguntes referides a tot el temari. D'aquesta manera no s'acaba amb la part purament memorística de les oposicions, però com a mínim es limita la possibilitat de passar la prova per pur atzar, ja que no valdrà estudiar solament 4 o 5 temes i tenir la sort que et toqui un dels que havies estudiat. Aquesta modificació, malauradament però, no varia gaire la vessant memorística de les oposicions...

Un altre canvi que es plantegen és el de la fase de pràctiques. Fins ara, la persona que superava el procés d'oposició, treballava l'any següent en fase de "pràctiques" tot el curs, i rebia la visita de l'inspector un parell de dies al llarg del curs per ser avaluat, i rebre "l'Apte" o el "No Apte" (no tinc constància que mai s'hagi avaluat a algun mestre en pràctiques amb un "No Apte"). De cara al futur hi ha la intenció de modificar aquesta fase, i faran que els mestres que hagin passat la fase d'oposició estiguin el primer any en pràctiques dedicant mitja jornada a la tasca docent, i l'altra mitja jornada a activitats de formació. I el vist-i-plau final no el donarà únicament l'inspector de torn, sinó que hi haurà una comissió, formada pel director del centre, un representant del Consell Escolar, un representant del departament del que formi part el mestre, el tutor de pràctiques, i l'inspector educatiu de l'escola. En aquest aspecte, sí que sembla que avancem.

Al final d'aquest primer curs en pràctiques, el mestre haurà de presentar-se davant d'un tribunal per defensar la memòria de la feina realitzada al llarg del curs, i també haurà de preparar i defensar una proposta d'actuació envers un supòsit pràctic que proposi el tribunal. Aquesta prova recorda al cas pràctic que s'havia de resoldre en la fase d'oposició antigament, i que malauradament al meu entendre, va desaparèixer fa uns anys.

Em sembla que aquests canvis promoguts pel MEC (Ministerio de Educación y Ciencia), queden encara molt lluny del que seria una oposició justa i fiable (si és que això pot existir). Crec que es continuarà valorant excessivament la capacitat memorística dels opositors. Crec que l'avaluació del període de pràctiques ha de canviar molt per poder dir que és objectiva, ja que actualment es basa en una observació "anunciada" (vull dir que el mestre es prepara molt especialment la classe el dia que l'inspector el visita, ja que ja l'han avisat prèviament) d'un inspector que no té ni idea del funcionament particular del centre, del context escolar, del alumnat, ni res de res, i que només es queda amb una impressió fugaç de la feina del mestre. Crec que per avaluar a un mestre, cal un seguiment més ampli en el temps, i rebre informació de tots els agents implicats/relacionats en la seva feina: altres mestres companys de l'escola, equip directiu, pares i mares, professionals externs relacionats amb l'escola, equip no docent de l'escola, els alumnes... I aquesta feina és impossible de fer amb una sola visita.

Que bonic que és l'amor, segons Walt Disney...

Com haureu pogut comprovar els que passeu (fins i tot llegiu, escolteu, o mireu) per aquest blog de tant en tant, m'he carregat l'enquesta sobre l'amor de parella que havia d'estar activa fins d'aquí cinc dies, per tres raons: l'escassa participació (7 persones incloent-m'hi jo mateix hem votat), la notícia de la propera estrena a TV3 d'un programa relacionat amb el món de la parella, i la manca d'idees per escriure quelcom avui.

Pel que fa a la participació, em sorprèn un xic l'important descens dels vots emesos en aquesta enquesta en contrast amb les altres enquestes realitzades: 7 vots en aquesta, pels 26 de la primera, els 46 de la segona, o els 23 de la tercera. Tampoc és que en les anteriors enquestes la gent s'hagués tornat boja per votar, però el cert és que el tema de l'amor de parella, o bé no ha atret, o bé ha incomodat, o bé ha semblat una xorrada com una catedral, tot i que tampoc crec jo que els anteriors temes de debat fossin d'especialíssim interès. Per què incomoda doncs el tema de l'amor? Tant ens costa expressar-nos amb sinceritat? Podem tenir opinió per tot menys per l'amor de parella? Creieu (lectors-espies-navegadors) que les vostres parelles poden arribar a descobrir els vostres pensaments sincers si voteu en aquesta enquesta? Heu enganyat tal vegada a la vostra parella amb aquella frase típica de "sempre t'estimaré"...?

Si heu respost afirmativament a aquesta darrera pregunta, no patiu, perquè segurament la vostra parella té igual de clar que vosaltres que les paraules se les emporta el vent, i que el tema de l'amor de parella que ens han venut, és un invent de les productores cinematogràfiques i d'alguns autors de novel·les romàntiques d'una altra època. El que nosaltres coneixem avui en dia es podria anomenar "pacte d'interessos de caràcter transitori", i tal i com indiquen alguns estudis estadístics, acostuma a tenir una durada cada cop més curta.

Fa uns anys, quan començava els meus estudis de magisteri a la UVIC, em van fer llegir un llibre de l'Erich Fromm que es diu "L'Art d'estimar", que recomano a tothom i que ve a ser una teoria de l'amor molt interessant, al meu entendre. No el recomano a tots aquells que s'hagin emparellat en els darrers vint-i-quatre mesos, ja que aquests encara poden estar vivint en el núvol de felicitat (passió en diuen?) dels principis, i tampoc voldria fer-los baixar del núvol. Us deixo algun dels principis de la teoria de Fromm, a veure que us semblen:

- “la capacitat d’estimar d’un individu pertanyent a qualsevol cultura donada, depèn de la influència que aquesta cultura exerceix envers el caràcter de la persona mitja”

- “El principi en que es basa la societat capital i el principi d’amor són incompatibles”.

- "la satisfacció sexual i el treball en equip (com a refugis de la soledat) constitueixen les dues formes normals de la desintegració de l’amor dins la societat occidental contemporània".

- "és impossible estimar avui en dia. Com a molt, podem intercanviar el nostre “bagatge de personalitat” tot confiant que la transacció sigui equitativa". 

- L’amor infantil segueix el principi “estimo perquè m’estimen”. L’amor madur “m’estimen perquè estimo”; l’immadur “t’estimo perquè et necessito”; el madur “et necessito perquè t’estimo”.

 Per cert, els resultats de l'enquesta "Quant temps creus que pot durar l'amor de parella?" han estat: 3 vots per l'amor per "tota la vida", 2 per "entre 2 i cinc anys", 1 per "d'un a dos anys", i 1 per "de cinc a deu anys"

El "temazo" del dimecres. Rapsodes.

Acabo de descobrir aquest grup del Camp del Túria, al País Valencià, que canten en català (o valencià), hip hop, ragga, soul i moltes coses més. La seva música també té influències de la música electrònica (drum and bass, electro...), bases hip hop, reggae, funky, soul, etc. Els seus videoclips no guanyaran cap Oscar, però la seva música enganxa, i en directe han d'estar molt i molt bé.

Interessant tradició anglesa.

Navegant per les pàgines dels diaris digitals m'he trobat aquesta curiositat, en forma de tradició molt arrelada a la ciutat anglesa de Dover. Des del 1612 es celebra aquest concurs que consisteix en clavar puntades de peu a la cama del rival fins a fer-lo caure a terra. La tradició també ha patit diversos canvis amb el pas dels anys, i en l'actualitat estan prohibides les botes amb puntera de ferro, i els participants es cobreixen les cames amb palla per esmorteir les puntades.

Havent estat testimoni dels darrers enfrontaments entre els equips de futbol del Barça i del Madrid, he arribat a la conclusió que el joc del futbol podria ser una derivació d'aquesta tradició anglesa tan ancestral. Observant algunes accions per part d'alguns jugadors blancs, veig un paral·lelisme evident entre un joc i l'altre. Fins i tot m'atreviria a dir que algun jugador blanc pot haver estat entrenant l'antiga tècnica abans d'arribar al futbol com avui l'entenem. Penso en jugadors com Pepe, Lass, Arbeloa, Xavi Alonso, Ramos, Marcelo... Segur que si un any d'aquests algun d'ells es presenta al concurs de patades de Dover, el guanya de carrer.

Esperem en tot cas, que aquestes imatges no arribin mai al cos de la policia autonòmica catalana. Amb el que els agrada pegar a aquests, només els faltaria una nova tècnica per posar en pràctica quan tenen ganes d'escalfar al personal. Amb un parell de costelles trencades i algun ull a prendre pel cul ja n'han de tenir prou. Si també ens trenquen les cames, com podrem escapar corrent davant de la seva presència? Us imagineu al Conseller Puig del Polònia amb el bat de beisbol a l'espatlla i els pantalons plens de palla?

Tot sovint ens referim als bascos per la seva fama de bèsties i les seves tradicions primitives. La veritat és que els anglesos no tenen res a envejar als bascos i ens demostren, amb algunes de les seves tradicions ancestrals, que també poden arribar a ser uns "brutos" com els que més.

Un pas enrere?

Ahir els Minyons actuàvem a Mataró amb motiu del 15è aniversari de la colla local, els Capgrossos, amb aquests i els Castellers de Sants. Es tractava d'una jornada important per diverses raons: En primer lloc perquè tocava fer grans castells a Mataró, on feia temps que no portavem castells de nou i on havíem arribat a fer "pepinos" com el 2d9fm, el 4d9, o el pd8fm, quan solíem actuar en la diada dels Capgrossos a principis de novembre; per altra banda, calia continuar polint el 3d9f de cara a poder-nos plantejar el gran colós (3d10fm) per la Festa Major de la nostra ciutat. El resultat final de la jornada ens va deixar una mica xafats a tots plegats.

La diada ja va tenir un inici certament complicat per la nostra colla, amb un 2d8f que va bellugar més del compte, deixant males sensacions ja d'entrada. A la segona ronda vam encarar el 3d9f, que es va trencar prematurament al poc d'haver-se carregat, tot i no haver patit en excés fins la carregada. Potser va faltar una mica de tensió a nivell de quints, ja que van oferir molt poca resistència. Jo feia de contrafort a baix, i les sensacions que es rebien allà no eren pas dolentes. Cap queixa dels baixos ni dels segons, tranquil·litat al folre (a part del crits de rigor del Pérez), serenitat del públic... Va ser un final inesperat de totes totes, i a la majoria se'ns va quedar cara de no entendre res i una gran frustració interior.

Vam acabar amb un 4d8 maco i un pd6 de postal que ens va servir per endolcir el mal sabor de boca que ens havia deixat el tres. Cal ser positius, i la notícia més positiva de la jornada va ser el magnífic pilar que es va consolidant actuació rere actuació. Una mica millor cada dia.

Després d'aquest entrebanc s'obren molts dubtes de cara a la Festa Major. Serem capaços d'aixecar el vol amb el tres i poder plantejar el gran repte del 3d10fm? Quins altres castells hauríem de plantejar-nos? Sembla que el 2 belluga massa com per pensar en el 2d9fm. Potser el pd8fm, si som capaços de portar aviat el de 7 a plaça... En tot cas, no podem llançar la tovallola tan aviat per un "accident", de cap de les maneres. El que va passar ahir va ser un entrebanc lògic i comprensible a aquestes alçades de temporada, amb canvis a tot arreu, nova canalla, i poc rodatge a tots nivells. Encara ens queden tres bones actuacions abans de la Festa Major (Barcelona, Cornellà i vigília de Festa Major) per preparar una diada de màxims. Així que jo no descartaria cap castell ara per ara. Esperem que aquest pas enrere sigui per poder donar dos endavant d'aquí poc.

Nadal, un dels "més" grans.

Rafel Nadal, amb tan sols 25 anys acaba d'igualar les sis victòries al torneig francès de tennis de Roland Garros del mític Bjong Borg, després de desfer-se en quatre sets del suís Roger Federer, número tres del món actualment, i principal damnificat de l'era Nadal. Aquest cop ho ha fet després d'un torneig irregular en que ha anat de menys a més, i amb el record al cap de les recents derrotes enfront del tenista més en forma del moment, el serbi Novack Djockovic, que li podria haver pres el lideratge del rangking mundial en cas d'haver arribat a la final del torneig, cosa que no ha passat degut a la inesperada derrota que va patir a les semis enfront del suís Federer.

El fenòmen Rafel Nadal no deixa de crèixer i sorprendre'ns, i als seus 25 anys ha assolit ja unes fites esportives a l'abast de ben pocs. Als sis trionfs a Roland Garros cal afegir quatre "Grand Slam" més: Wimbeldon (2), Austàlia (1) i els USA (1), a banda d'un bon grapat de Masters 1000, copes Davies, etc. Aquestes xifres són espectaculars i el fet d'haver-ho aconseguit als 25 anys permet pensar que Nadal aspira a ser un dels millors tenistes de tots els temps, si no el millor dels millors.

Les claus de l'èxit d'aquest manacorí són diverses: l'esforç constant, el sacrifici, el treball; un físic prodigiós; una mentalitat a prova de bombes; fidelitat al seu equip tècnic (i en especial al seu entrenador, el seu oncle Toni Nadal); l'humilitat; i evidentment, el talent natural per la pràctica esportiva, i del tennis en particular.

Nadal es troba a tan sols cinc "Grand Slams" d'igualar la xifra record de quinze que ostenta el suís Federer en l'actualitat. Per aconseguir-ho haurà de millorar el seu rendiment en els tornejos amb superficie diferent a la terra batuda que tan bé se li dona, com demostren les sis victòries a París. Estic convençut que, si les lesions el respecten, ho aconseguirà ben aviat.