Ídols o lladres?

Hi ha coses del nostre sistema jurídic que no acabo d'entendre. En aquest país, si robes al supermercat del barri per poder menjar, pots entrar a la presó al cap de quatre dies, però en canvi, si robes milers, milions d'euros, o estafes grans quantitats al fisc, pots continuar fent una vida normal i corrent (si al luxe i l'opulència en que viu aquesta gent se'ls pot considerar "normal i corrent") sense cap problema. Aquest és el cas d'alguns personatges molt populars, idolatrades fins i tot, ja sigui per les seves qualitats artístiques, esportives, o empresarials, que tot i haver defraudat grans quantitats de calés, tan necessàris en aquests dies per fer front a la crisi econòmica que ens afecta, viuen als seus palaus com si res hagués passat i haguessin fet, i la garjola només la veuen a través de les notícies de la tele o a les sèries policíaques.

Tant de bo, en aquest aspecte ens assembléssim una mica a la justícia nord-americana, que no dubta a engarjolar a estafadors com Bernard Madoff, a qui van caure 150 anys de presó fa un parell d'anys. Em conformaria si a algun dels nostres lladres-estafadors els caigués la meitat de la pena de Madoff.

Quim "Purito" Rodríguez a 16 segons de la glòria.

Quim Rodríguez, el primer per l'esquerra.

Ahir diumenge va finalitzar un dels Giros d'Itàlia més disputats dels últims anys, amb una etapa contra-rellotge pels carrers de Milà, que va servir perquè el ciclista canadenc Ryder Hesjedal eixugués els 31 segons de desavantatge amb que partia respecte al ciclista de Parets del Vallès, Joaquim "Purito" Rodríguez. Des de l'any 1974 que el Giro no es decidia per un marge de temps tan curt, i desgraciadament, trenta-vuit anys després, un català ha hagut de veure com se li escapava la victòria de les mans en l'última jornada. Després de 21 etapes, i prop de 3.500 quilòmetres recorreguts, la cursa s'ha hagut de decidir en els darrers 30 quilòmetres contra el rellotge. 

El Quim Rodríguez és un ciclista català de 33 anys que en fa onze va debutar com a professional de la mà del director Manolo Saiz a l'equip Once. Tot i que ja tenia experiència en victòries d'etapa a les tres grans rondes per etapes (Giro, Tour i Vuelta), va haver d'esperar fins l'any 2010 perquè un equip rus, el Katusha, apostés per ell com a corredor franquícia i passes de simple gregari esforçat, a destacat cap de files i aspirant a la victòria de les grans rondes. Amb el segons lloc aconseguit ahir a Milà, el "Purito" ha donat la raó a aquells que van apostar per ell.

Malgrat que al Quim, amb els seus 33 anys, li quedin pocs anys en el circuit professional, esperem que encara ens pugui continuar emocionant amb la seva lluita i esforç dalt la bici, i qui sap si serà capaç de treure's l'espineta d'aquest Giro perdut per tan sols 16 segons de desavantatge, tornant a competir-lo l'any vinent, o en alguna de les altres grans proves per etapes que li queden pel davant, com el Tour de França i la Vuelta a Espanya. Ara bé, l'homenatge de tots els catalans se'l mereix de qualsevol de les maneres per haver-nos fet sentir tan orgullosos d'un esportista dels nostres com ell, gregari de luxe a l'ombra durant molts anys, que al final de la seva etapa professional recull els fruits del seu treball i el seu esforç.  

Punt i seguit al cercle triomfal. El Barça campió de copa.

Ahir a la nit, a la ultrancionalista espanyola i ultraconservadora presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, li devien xiular les orelles intentant escoltar l'himne espanyol a través del televisor i sentint una escridassada amb xiulada general de fons, i a l'escoltar la dedicatòria en forma de càntics que li van retre els aficionats del Barça i del Bilbao a l'uníson al crit d'"Esperanza hija de puta". I per acabar-ho d'arrodonir, enmig de la celebració culer del títol van aparèixer els dos capitans blaugranes, Xavi i Puyol, passejant-se per la gespa de l'estadi Vicente Calderón exhibint una senyera i una ikurriña entrelligades.

Suposo, doncs, que ahir no devia ser un bon dia per a la presidenta de la comunitat madrilenya, així com per a un munt d'espanyols de la mateixa corda que la Espe, unionistes i reaccionaris, que es miressin el partit a través de la tele. Tantes senyeres, estelades i ikurriñes, tants xiulets i crits contra l'himne imposat i contra la monarquia rància, devien fer molt de mal a tots aquells que es pensen que Espanya ha de ser una, gran, i lliure.Llàstima que no li poguéssim veure a la fatxa aquesta la cara de fàstic que devia posar veient i escoltant la retransmissió televisiva de l'esdeveniment, ja que la molt covarda es va esborrar a darrera hora d'assistir a la llotja de l'estadi, al igual que van fer el president del govern, el merengon reconegut Mariano Rajoy, i el principal homenatjat (en tots els sentits) del dia, que dona nom a la copa, el rei Joan Carles I de Bourbon.

Més enllà de la política, que va centrar en gran mesura l'atenció mediàtica de l'esdeveniment, el partit d'ahir va significar un punt i seguit en l'època daurada culer que estem vivint actualment i que es va iniciar fa quatre anys amb l'arribada del Pep Guardiola a la banqueta. Ho demostren els 14 títols de 19 possibles aconseguits, una xifra impensable fa quatre anys i que serà difícil d'igualar en el futur. I en paral·lel a l'extensíssima col·lecció de títols aconseguits, un estil de joc que emociona i que dona sentit a la paraula espectacle. Amb la copa d'ahir, el Pep va rubricar un cicle d'èxits i virtuosisme que serà recordat i valorat en la seva justa mesura amb el pas dels anys. Esperem però, no haver de començar a recordar-lo fins d'aquí a un bon grapat d'anys. Això voldrà dir que els la ratxa d'èxits no s'ha acabat amb l'adéu del Pep i que el seu substitut, el Tito Vilanova, haurà estat capaç de continuar i engrandir aquest cicle triomfal.

Visca el Barça i Visca Catalunya!

La final de copa més polititzada.

Demà es disputa a la capital del regne una nova edició de la final de la copa de Sa Majestat el Rei (àlies Bourbon). Una de les edicions més polititzades i crispades des que el gran dictador va decidir donar poders al sòmines que tenim (ens han imposat) per monarca. Les raons per les quals aquesta edició serà especialment calenta són diverses:

- per una banda, no s'ha d'oblidar que els equips finalistes, Barça i Athlétic de Bilbao, són dos equips provinents de dues nacions sense estat (Catalunya i País Basc) sotmeses a l'estat espanyol, i molts aficionats d'ambdós equips aprofitaran l'ocasió per manifestar els seus sentiments respecte a Espanya.

- d'altra banda, darrerament la casa reial ha estat motiu de polèmica habitual per escàndols diversos. Que si l'estafador de l'Urdangarin, que si el net que es forada el peu d'un tret d'escopeta mentres caçava amb el limitat del seu pare, que si el propi rei caçant elefants a l'Àfrica mentre Espanya s'ensorra, que si apareixen els embolics de faldilles del rei, etc., etc.

- el Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha permès que La Falange organitzi una marxa antiseparatista al cor de Madrid el mateix dia de la final, quan hi haurà milers de catalans i bascos passejant pel carrers de la capital. ¿Són subnormals profunds aquest del tribunal o potser tenen algun interès ocult en que hi hagi altercats?

- només faltava per aparèixer la més fatxa entre els fatxes del PP, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, per demanar que se suspengui el partit en el suposat cas que als aficionats del Barça i del Bilbao se'ls acudeixi xiular l'himne nacional (espanyol, evidentment). Aquesta senyora a qui no li va importar gens que els seus acòlits xiulessin i escridassessin a l'expresident Zapatero el dia de la hispanitat del 2010, ara troba delictiu que els espectadors d'un partit de futbol puguin expressar-se lliurament contra el que vulguin. I mentrestant, les finances de la Comunitat que governa aquesta senyora (per dir-li d'alguna manera) fent aigües per totes bandes, i amagant les dades reals de dèficit per dissimular la desastrosa política econòmica duta a terme.

- i avui ens hem assabentat que la policia encarregada del control el dia del partit té instruccions de prohibir l'entrada a l'estadi de banderes estelades, republicanes, o elefants de qualsevol tipus! Suposo que ara més que mai, els qui encara no tinguessin clar si valia la pena xiular l'himne espanyol, o mofar-se del rei, o qualsevol tipus d'acció reivindicativa, tindran molt més clar que cal fer-ho sigui com sigui. Caldrà afinar l'enginy per evitar els controls i les provocacions, però segur que hi ha mil maneres de donar pel cul als putos fatxes aquests.

El "temazo" del dimecres. SA - "Ratas"

Dedico aquesta cançó, gravada en directe, de l'any 1995, del grup de Gasteiz SA (grup perseguit i censurat per l'Associació de Víctimes del Terrorisme, pel sol fet de ser bascos, cantar en euskera i odiar a fatxes com ells),  a tots els presentadors, tertulians, i altres feristeles dels mitjans de comunicació, manipuladores, demagogues i mentideres. Com per exemple l'imbècil que ahir a l'entrevista que van fer els de Rac1 a la lider del sindicat d'ensenyament de CCOO, Montserrat Ros, es va atrevir a dir que quan ell era petit havia estat a classe amb 40 companys i que aprenien igual o millor que ara. Quina barra! Podria provar ell d'entrar a una aula d'avui en dia amb 27 alumnes de 23 orígens diferents, que no s'estan quiets ni deu minuts a taula a l'hora de dinar. Com diria aquell "es de ser inútiles"...

Criaturas alienadas, por los tubos
catódicos de sus televisores,
consumen la basura programada
por las cabezas pensantes,
capaces de alterar estados de
ánimo y de opinión, disfrazar las
cosas, no decir lo que son, para que
crean en lo que no creen,
para que seas, como quieren que
seas, ¡tú no debes decidir!
Lobotomía generalizada, todas las
piezas encajan muy bien,
el cerebro ya ni siente ni piensa, no
sabe, no contesta,
el hombre y la mujer, deben vivir,
consumir, procrear, sólo con sus
leyes y con sus reglas,
bienvenido al mundo de las ratas.

Todo debe estar bajo su control,
poder, drogas, alimentos y dinero,
diversión, medicinas y armamento,
nos educan para necesitar políticos
profesionales, y nos quedamos
sentaos en el umbral de la
indiferencia, a cambio nos dan este
mundo de ratas.

¡Ratas! nosotros seremos
serpientes, ¡ratas! serpientes,
serpientes, ¡ratas! hay que
tragarlas de una en una, ¡ratas! de
una en una, en una,
on egin!!! (buen provecho)

 

Avui Vaga a l'Ensenyament!

Aquest migdia toca defensar l'educació pública al carrer una vegada més, i ja en van sis o set en els darrers quatre o cinc anys. Aniré a Barcelona amb la pancarta casolana que heu vist més amunt, i que és el missatge que m'agradaria que veiessin alguns dels nostres governants, sempre tan predisposats a mantenir aquest sistema dual que beneficia i privilegia a uns pocs i perjudica a una majoria. Ho deixa ben clar el bo de Joan Tardà en aquest discurs, d'escassos cinc minuts de durada, al parlament espanyol, dirigit al ministre d'educació José Ignacio Wert (gràcies Timi per fer-me'l arribar).

Sé que, malauradament, aquesta nova mobilització, amb tota probabilitat, no servirà per tirar enrere les decisions del ministeri ni de la conselleria d'educació, però com deia l'escriptor Manuel de Pedrolo, "cal protestar encara que no serveixi per res". Ja fa uns anys que el sector educatiu venim sofrint agressions una darrera l'altra: retallades de sous, ampliació de ratis d'alumnes per aula, ampliació d'hores lectives dels mestres, destrucció de llocs de treball, reducció de pressupostos, aturada de construccions escolars, reducció de beques, etc., etc.

Crec que valdria la pena que els sindicats convocants de la manifestació d'aquest migdia a Barcelona, que han aconseguit generalitzar la protesta a la resta de l'estat espanyol, exprimissin els cervells per cercar noves estratègies de pressió als que governen i prenen les decisions. No tinc intenció de justificar als mestres que no segueixen aquesta jornada de vaga, però puc entendre a alguns companys que se senten frustrats després d'unes quantes jornades de vaga sense recompensa destacable. Ara bé, crec que l'egoisme, el conformisme i el passotisme són valors cada vegada més estesos en el món educatiu i per extensió en la nostra societat. O a l'inrevés.

 

Rèplica a l'Epi.

Escric aquestes ratlles contestant l’artícle del company dels Minyons, l’Epi, on es lamentava de l’escassa presència de "no-catalanistes"  dins la nostra colla.

En primer lloc, t’he de dir, amic Epi, que el prefil sociològic de tot col·lectiu no es decideix, sinó que el decideixen les persones que volen formar part d’aquell grup. Si els Minyons l’integren més catalanistes que no-catalanistes es deu, fonamentalment, al fet que hi ha més catalanistes interessats a fer castells que no pas no-catalanistes. També és cert que normalment, són els propis membres de la colla els que aconsegueixen portar a nous membres (amics, coneguts, familiars...) i és lògic pensar que aquests tinguin certes afinitats (ideològiques, nacionals, culturals...).

Per posar un exemple, si jo haig de portar a algun amic o familiar a la colla, el més normal o probable serà que sigui algú del meu entorn, i actualment, aquest està format pel tipus de gent que tu anomenes catalanistes que han nascut en un ambient afavoridor de la seva incorporació a les expressions nacionals de la cultura.

Crec que per fer l’anàlisi sociològic de la colla, cal tenir molt present quina és l’activitat que portem a terme, i on es realitza aquesta activitat. No oblidem que fem castells (expressió cultural cent per cent catalana), i que som una colla del centre de la ciutat (on sociològicament, el 90% de la població és catalana o s’hi ha convertit). Si féssim sevillanes i estiguéssim al barri de Montserrat, els potencials membres segurament serien immigrants espanyols (andalusos o extremenys en la seva majoria). Si analitzes altres grups de cultura popular catalana que estan ubicats en zones perifèriques de la ciutat, te n’adonaràs que la seva composició sociològica és notablement diferent de la dels Minyons (per exemple, els diables de Sant Llorenç, els de La Maurina, Can Boada...)

Tanmateix, els Minyons som una de les entitats de cultura popular del centre de la ciutat on la composició sociològica és més variada. Tenim molts catalans de soca-rel, és cert, però també tenim un bon grapat de xarnegos catalanistes, xarnegos ni catalanistes ni espanyolistes, castellanoparlants, i nouvinguts d’altres països com Marroc, Senegal, Uruguai... Si vols, fixa’t enguany per la Festa Major de Terrassa quan actuïn altres grups de cultura popular del centre de la ciutat, i t’adonaràs que les proporcions de diversitat són molt menors. Els Bastoners, els Capgrossos, els Gegants, l’Esbart, les sardanes, etc., compten amb percentatges residuals de “no-catalans” a les seves files.

Potser no t’hi has fixat gaire, però crec que la diversitat a Minyons, en comparació amb altres col·lectius, no és gens desdenyable. I potser molts dels que tu consideres “catalanistes” s’hi han convertit després d’entrar a la colla. També és possible que sigui més fàcil aguantar molts anys a la colla com més gran és el sentiment nacional, degut al que representen els castells. Tanmateix, et podria anomenar un bon grapat de Minyons d’aquests que tu exemplifiques amb la Cate, és a dir, ¿persones amb cultura familiar espanyola que assumeixen la catalana com a pròpia?: Mai, Tara, Juanan, Machote, Héctor, Iván, Moron, Albert Ortíz, Depor, Gaby, Cèlia, Zambrana, Álvaro, Rafa Marañon, Rafa, Juanito, Jessy, Cristi, Jose Antonio, Sergio, Chochito, Jaime, Lucía, Raquel, Nerea, el dels formatges i les seves filles, Jessica Delgado, Sonia García, Eli, Bilal, Moha, Pape, Txals, Miki, i etc., etc.

És possible que aquells que no tenen cap intenció d’assumir la cultura catalana com a pròpia durin poc temps a la colla. O també pot ser que aguantin un grapat d’anys a la colla malgrat el que representan els castells, per tal de satisfer les seves necessitats (sexuals, socials, de reconeixement...)