Recull informatiu.

- Grans manifestacions arreu contra la política de retallades del govern del PP: em pregunto si serveix d'alguna cosa protestar pacíficament un cop cada quatre o cinc mesos en els temps que corren.

- Pau Gasol serà l'abanderat espanyol als jocs olímpics de Londres en absència del tenista Rafa Nadal, que ha hagut de renunciar degut a una lesió al genoll: amb catalans com Gasol, la independència arribarà quan les gallines parlin.

- L'aeroport de Castelló rep, per fi, el primer avió: llàstima que només sigui decoratiu i que s'hagin gastat més de 400.000 euros en l'aterratge.

- Un jove nordamericà irromp en un cinema d'Aurora (Colorado) armat fins a les dents i dispara als espectadors indiscriminadament, causant 14 morts i més de 50 ferits: els grups defensors de les armes als EEUU creuen que s'hauria de deixar entrar amb armes al cinema per si cal defensar-se de bojos com aquest.

- Els diputats del PSC a Madrid voten una proposta del CHA a favor de prioritzar el corredor central dels pirineus en detriment de l'eix mediterrani: així pretenen els socialistes catalans guanyar-se la confiança dels catalans? què collons foten els polítics al congrés dels diputats quan es plantegen les votacions?

- Pere Navarro declara que el concert econòmic és "arcaic" i "antiquat": esperem que en les properes eleccions nacionals catalanes, el poble català també consideri al PSC un partit arcaic i antiquat i no els voti ni déu.

- El detenen per un paquet sospitós i era el seu penis (24 centimetres en repós i 34 en erecció): per aquest motiu jo sempre miro d'anar amb pantalons amples i còmodes a l'aeroport.

Torna l'USAP.

Gran notícia pels amants del rugbi i per tots aquells que considerem els Països Catalans com alguna cosa més que un mapa que fan servir a TV3 per parlar del temps i per vendre adhesius guais. Torna l'Usap de Perpinyà a l'estadi olímpic Lluís Companys de Barcelona. Serà el dissabte 15 de setembre en un partit del Top-14 de la lliga francesa (que passa?, també el Barça juga la lliga espanyola i ningú s'escandalitza) contra l'actual campió, el Toulouse.

Vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure el darrer partit de l'Usap a Barcelona, a l'abril de l'any passat, en un partit de competició europea on va enfrontar-se al Toulon francès, i m'ho vaig passar pipa. L'estadi es va omplir gairebé del tot, amb milers de catalans vinguts de les comarques del nord de Catalunya, i d'altres indrets dels Països Catalans, lluint els colors de la senyera a samarretes, mitjons, banderes, pantalons, bufandes, pancartes, barrets, pintures al cos... I sense deixar de cantar i animar el seu equip en cap moment.

Es tracta, sens dubte, d'una nova oportunitat pels amants d'aquest esport, de veure en directe un partit del màxim nivell. I a més a més, ha de servir perquè els catalans tinguem una jornada de reivindicació i afirmació nacional i esportiva. Som una nació malgrat a molts no els agradi, i esperem que més aviat que tard, puguem veure als esportistes catalans competir defensant els colors de la senyera en competicions internacionals.

Les estratègies de l'estat represor.

Ahir al matí, tres policies dels mossos de paisà van detenir al jove sabadellenc Pau Llonch, cantant del grup de rap At-Versaris, i se'l van endur a la comissaria per presumptes delictes durant la jornada de vaga general del dia 29 de març. Afortunadament, hores més tard l'han deixat en llibertat juntament amb quatre companys més.

És curiós que hagin esperat tants dies a detenir al sospitós si realment va cometre delictes tan importants com per acabar detenint-lo un matí sortint de casa seva per anar a treballar. Sembla més que probable que les autoritats polítiques pretenguin espantar al personal que protesta i lluita contra els abusos dels polítics, per tal de desmobilitzar als quatre que protesten i lluiten i que la cosa no pugui anar a més. És una vella estratègia que els acostuma a funcionar molt bé als governants. Amb els moviments okupes que van agafar una forta embranzida a finals dels 90 ho van aconseguir de totes totes.

El que m'estranya més és que encara avui es maltracti als detinguts aïllant-los durant més de set hores sense donar-los res per menjar ni per beure. Collons, que no es tracta de criminals ni assassins!

El "temazo" del dimecres. Emir Kusturica & The Non Smoking Orchestra - "Boccherini minuet"

Aquest passat diumenge vaig acomplir un més dels meus desitjos musicals al veure en directe, al Palau de la Música, a l'Emir Kusturica i la Non Smoking Orchestra. No es tractava, segurament, del recinte més adequat per a un concert d'aquest tipus, però tot i així la gent no es va estar d'aixecar-se per ballar i fins i tot, algunes, de pujar dalt de l'escenari amb el vist-i-plau (entusiasta segons la bellesa de les dones) dels músics.

He de reconèixer que em va agradar bastant més el directe del Goran Bregovic que el del Kusturica, a banda de la durada d'un i l'altre (Kusturica va estar tot just una hora i mitja i Bregovic més de dues hores). I vaig trobar una mica cansines les constants aturades per llençar consignes i per fer exhibicions de destresa instrumental. Per moments tenies ganes que acabessin amb la comèdia i es posessin a tocar en serio.

Aquest estiu ja m'he pogut treure l'espineta de veure tres bandes que havia escoltat molt i no havia vist mai en directe (Kusturica, The Specials i Cypress Hill) i puc dir que ja gairebé he vist tot el que volia veure. Ja no podré veure mai als Beasty Boys en la seva formació original ja que enguany va morir un dels tres membres originals. I qui sap si algun dia podré tornar a veure als Pata Negra en la seva formació original, amb els dos germans Amador (Rafael i Raimundo) junts. Ah, i als Fabulosos Cadillacs! Vamos, i si tornen els Kortatu, vaig a veure'ls allà on calgui...

Efemèrides.

El tsar Nicolau II i la seva família quan encara eren feliços.

Avui fa 94 anys els bolxevics, una gent molt trempada i (més) indignada amb el sistema, van decidir fer justícia i van executar tsar Nicolau II de Rússia i la seva família. Bé, a ben segur ell i la seva dona s'ho mereixien, però la canalla...  

94 anys després d'aquells fets, hom es pregunta si és possible que la història es repeteixi, i que hi tornin a haver revolucions populars contra els mal governs, i execucions dels culpables que han portat al poble a la decadència i a la misèria. De fet, ja ha passat en alguns països del món àrab fa poc, però per a la gran majoria dels opinadors oficials, aquells governants potser sí que s'ho mereixien...

També avui fa deu anys d'una gesta d'enorme transcendència militar i estratègica de l'exèrcit espanyol, que va reconquerir l'"Illa de Julivert" que un grup de set o vuit marroquins havia ocupat les hores prèvies, posant en alerta màxima a les autoritats polítiques del moment (el senyor Ansar i el gran Trillo, el de Viva Honduras!), i a mig món sencer (crec recordar que els noticiaris més importants de mig món van obrir les seves principals edicions amb la notícia del "conflicte" jajajajaja). Avui, deu anys després, els espanyols recorden amb emoció i orgull la gesta d'aquell escamot de l'exercit ejpañó que van apujar l'autoestima i l'orgull dels ciutadans del país veí. Solament comparable a les gestes de l'equip nacional de futbol...

Que es foti Andrea Fabra.

Encara hi ha gent que sap prendre's les coses amb humor (carregat de mala llet), i dedica cançons a aquells que se'ns pixen a la cara i encara se'n riuen, com van fer els diputats del PP al congrés el dia que el seu cap anunciava les noves retallades. Especialment a la filla de Fabra, per no dir f.d.p., de l'Andrea Fabra que encara va anar més enllà dels aplaudiments i els crits de suport atrevint-se a dirigir un "que se jodan" als aturats del país.

Ja va sent hora que algun d'aquests politicutxos de pa sucat amb oli entengui d'una vegada per totes que amb el pa de la gent no s'hi juga, i que no es pot anar escanyant al poble i a sobre foten-se'n. Però com ens han educat per ser bones persones, submisses, treballadores i no violentes, doncs ens haurem de conformar amb la pataleta inútil i la ràbia continguda, i esperarem a que arribin unes noves eleccions generals per votar als mateixos de sempre, a veure si han canviat i compleixen les seves promeses enlluernadores.

14 de juliol: 223, 33, 9.

14 de juliol del 1979. Presentació dels Minyons de Terrassa.

Ahir, 14 de juliol, va ser un dia de celebracions diverses. Amb la meva família de sang per celebrar els 9 anys de la meva neboda Carla. Amb la meva família castellera per celebrar els 33 anys dels Minyons de Terrassa, i amb la gran família dels humans per celebrar els 223 anys de la revolució francesa (potser que anem pensant a fer una altre revolució per l'estil aviat, ni que sigui perquè els mestres del futur tinguin nous continguts per a treballar a les aules).

He de dir que ahir vaig celebrar les tres efemèrides com calia. La familiar a casa del meu germà, amb pastís i cava, nens corrent, regals, i animades tertúlies sense polèmica. La dels Minyons amb amics de la colla al voltant d'una taula, menjant molt i bevent més. Pel que respecta a l'àmplia família de la humanitat, es pot donar per homenatjada amb la presència al dinar d'un parell de col·legues més (un ucraïnès-terrassenc i un terrasssenc-terrassenc) d'aquells amb qui no saps del cert com has acabat fent lligams d'amistat.

Visca el 14 de juliol!