"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 17 d’octubre del 2012

El "temazo" del dimecres. Manowar - "Warriors of the world".




El passat dissabte va tocar a Barcelona una de les bandes Heavy més mítiques i sorolloses de tots els temps, Manowar. Aquesta banda nordamericana nascuda l'any 1979 (com els Minyons) a Nova York, tenen el rècord Guiness de la banda amb el so més potent i també del concert heavy més llarg de la història (5 hores i 10 minuts a Bulgària). A més, han venut més de 9 milions de discos en la seva carrera.

El passat dissabte al concert del Sant Jordi Club, el cantant i líder de la banda va dedicar un discurs de prop de cinc minuts en la nostra llengua al públic present. No sé com ha arribat a aprendre o memoritzar un discurs d'aquesta manera, però a partir d'avui, Manowar ja té un nou fan.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Les pors de l'Alícia (si s'allunyés del seu país de les meravelles).


La botoxmitzada presidenta del PP a Catalunya (dir PP català sona tan estrany...) ha iniciat una campanya per la unitat (dependència) de Catalunya i Espanya que inclou amenaces contínues i vocabulari apocalíptic, per evitar que finalment el poble de Catalunya decideixi separar-se, alliberar-se, independitzar-se, divorciar-se, d'Espanya. En els darrers dies l'hem pogut sentir fent declaracions públiques en que apunta als possibles damnificats i perjudicis varis si Catalunya optés per ser un estat independent:

- els estudiants i titulats universitaris que perdrien l'homologació espanyola dels títols.

- els pagesos que perdrien fins a 310 milions d'euros d'ajuts del PAC (política agrària comuna).


- els pensionistes que no podrien cobrar les pensions.


- els empresaris que veurien boicotejats els seus productes.


- amb dificultar el "rescat" (té collons que ens hagi de rescatar Espanya) a Catalunya per part del govern del PP.


Només falta que amenaci amb marxar... això sí que estaria bé!

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Les set diferències entre Ejpañia i la Gran Bretanya.




- Un estat té un president demòcrata que es diu Camerón, l'altre és més aviat reaccionari i li agradaria que els catalans escoltessin menys a Llach i Raimon i més al Camarón. 

- Un dels estats té un president que no porta barba i sap vocalitzar al parlar, l'altre sí i no.

- La Gran Bretanya accepta negociar la independència dels escocesos sense amenaces i amb diàleg, Ejpañia no en vol saber res de les reclamacions dels catalans i recorre a la Constitució per deixar clar que res es pot tocar, res es pot canviar i que en cas que algú ho intenti, l'exercit està per garantir "la indivisivilidad del país" i etc., etc.

- La Gran Bretanya ha vist com s'independitzaven del regne territoris com Irlanda, Canada, Índia, Hong Kong, Austràlia, Nigèria. Ejpañia també ha perdut un bon grapat de colònies com Uruguai, Filipines, Perú, Mèxic, Guinea Equatorial, Sàhara... i un munt més.

- A la Gran Bretanya tenen un humor intel·ligent i àcid. L'humor espanyol és més aviat caspós, cutre i salsitxero.

- La GB ha parit artistes com els Beatles, els Rolling Stones, Rod Steward, o Queen. Ejpañia ha exportat engendros com el Julio Iglesias, Bisbal, Concha Velasco o Raphael.

- Als anglesos els agrada el turisme de borratxera (les 3S: "sex", "sand" i "sun") i a Ejpañia els encanta rebre turistes anglesos borratxos.

- Als anglesos no els interessa un rave aprendre idiomes. Els espanyols pensen que caldria exterminar totes les llengües "minoritàries" del seu territori i que tothom parlés únicament el castellà.

- A la GB fa molt anys que la "democràcia" és el sistema polític establert. A Ejpañia tot just portem quaranta anys practicant.

- El sistema polític a la GB està bipolaritzat pels partits conservador i laborista. A Ejpañia pel PP i el PSOE. Vaja, aquí no hi ha grans diferències.

- A la GB no tenen equip de futbol del govern. A Ejpañia sí. Està clar quin és, no?

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Salts al buit.


Avui, el saltador-paracaigudista austríac Fèlix Baumgartner, ha aconseguit un nou rècord mundial de salt al buit, al saltar des d'una distància aproximada de 39 quilòmetres d'altura, superant també el rècord de velocitat de caiguda amb una punta de 1.173 km/h, superant la barrera del so i convertint-se en el primer humà que ho aconsegueix sense cap ajuda mecànica. I finalment, també ha aconseguit pujar més amunt que ningú amb un globus.

He tingut l'oportunitat de seguir l'espectacle en directe a través de la televisió, i acompanyat per uns quants familiars de les tres generacions que a dia d'avui formen la meva família directa, inclosos uns tiets de França que han vingut a passar uns dies i que marxaran amb el cap com un timbal amb tota la informació que els he donat al voltant dels moviments polítics i socials que s'estan produint. Hem recordat el dia que, suposadament, l'home va arribar a la lluna, i que es va convertir en un dels espectacles televisius més seguits del món en tota la història de la televisió. La retransmissió del salt d'aquesta tarda, amb les imatges del saltador dins de la càpsula, les imatges de la terra des de l'exterior de la nau, i del treball de l'equip de col·laboradors des del centre de control a l'aeroport de Roswell, a Nuevo México, feien pensar que estàvem vivint un esdeveniment únic i històric, tot i que és molt probable que en poc temps, algun altre boig com Baumgartner vulgui superar els rècords d'aquest i tinguem una nova oportunitat de seure davant de la pantalla per quedar impressionats.

Però per impressionant, el que he viscut aquest migdia al barri barceloní de Les Corts en l'actuació castellera de la meva colla, els Minyons. També està relacionat amb els salts i també requereix grans dosis de valentia, però poca gent se n'haurà assabentat, ni omplirà pàgines dels diaris, ni edicions dels telenotícies. Però per a un casteller com jo, que porto més de vint anys en l'"ofici" (no a la manera d'alguns castellers semiprofessionals), el que he viscut avui a la plaça Comas de Les Corts, ha estat realment impressionant.

Veure, més ben dit, viure, ja que jo era a la soca i no he vist res, com se'ns despenjava la canalla (acotxadora i enxaneta) d'un 3d9f, i veure que aquesta mateixa canalla tornava a pujar després a un 2d8f que sí que es descarregava amb tots els ets i uts, és realment emocionant. S'ha d'haver viscut uns quants castells per saber què significa per la canalla despenjar-se tota sola d'un castell, i encara més si es tracta d'un gran castell com és un 3d9f. I quan has vist i fet molts castells, saps que el 2d8f és un dels castells més fràgils i impactants per la canalla, sobretot per l'acotxador i l'enxaneta. És per això que encara em sobta més l'actitud valenta i responsable de l'Isil (acotxadora) i l'Etna (enxaneta), que després d'haver fet un gran salt tot soles des de dalt d'un 3d9f han decidit tornar-hi immediatament amb el 2d8f. Exemplar, brutal, acollonant... He de reconèixer que m'he arribat a emocionar de la valentia i la decisió de les dues germanes. Potser és per la falta de costum a la nostra colla, però pregunteu-vos a vosaltres mateixos si seríeu capaços de fer el que fan tots els nens que pugen als castells i en el cas de patir una caiguda com la que han tingut l'Isil i l'Etna avui.

Entenc que cada nen de la canalla viu el fet de pujar d'una manera determinada, i que la reacció que han tingut avui aquestes dues nenes no té perquè ser la norma entre la resta del grup. Els adults de la colla no podem exigir-los res a la canalla, més enllà d'un compromís, i d'una sinceritat respecte a si realment volen o no pujar als castells. Estic convençut que avui cap tècnic ha hagut de forçar a les nenes perquè tornessin a pujar, i aquest fet fa que m'admiri de la seva valentia i compromís.

L'Isil i l'Etna per aquí al mig entre la canalla dels Minyons.

divendres, 12 d’octubre del 2012

12-O. Manifestació espanyolista a Barcelona.


Com cada 12 d'octubre a Barcelona es concentren un grapat de ciutadans, que viuen a Catalunya i que no, per celebrar amb orgull la seva espanyolitat. Enguany havien convocat una mobilització a la plaça de Catalunya per tal de contrarestar la mobilització independentista del passat dia 11 de setembre, i tot i que havien anunciat que vindrien a Barcelona autocars des de diversos indrets de l'estat espanyol, sembla que al final han quedat lluny del milió, o milió i mig, que van aconseguir convocar els de l'ANC (Assemblea Nacional Catalana) per la Diada.

Em sembla bé que els nacionalistes espanyols es puguin manifestar, lliurement i democràtica, al centre de Barcelona, igual que ho vam fer els independentistes catalans. No puc amagar que estava molt expectant per la quantitat de gent que serien capaços de mobilitzar els espanyolistes, però vistos els resultats, em quedo molt més tranquil. Tanmateix, també és cert que el fet que els espanyolistes no es mobilitzin de la mateixa manera que els qui volen trencar amb Espanya, és fins a cert punt lògic i comprensible. Ells no han de lluitar per res, ja que tenen el que desitgen. En canvi qui vol la independència ha de demostrar la força de la seva reivindicació per fer-se respectar i que se'l tingui en consideració.

Tot i les xifres absolutes de participants en una i altra convocatòries, els qui desitgem la independència de Catalunya no ens podem enganyar (per molta gent que sortís a manifestar-se) i pensar que això ja està guanyat i que d'aquí dos anys serem independents de carrer. Hi ha un munt de gent que no es manifesta però que quan sent a parlar d'independència, se li torça el gest, i ho relaciona, sovint per influència mediàtica, amb nacionalisme excloent, terrorisme, kale borroka, ruptura, aparheid i coses similars. Així que jo no acabo de veure-ho clar això que diuen les enquestes que més de la meitat dels enquestats votaria a favor de la independència en un hipotètic referèndum. 

Les eleccions del proper 25 de novembre aclariran una mica l'excitat panorama actual. Aleshores sabrem exactament com de "cremats" estan en realitat els catalans amb l'estat espanyol, i quin suport real té l'independentisme a casa nostra. Només demano que els partits que hi concorrin siguin clars a l'hora d'expressar les seves posicions i els seus plans de futur. Esperem que no ens enganyin com de costum ni juguin amb la terminologia per tal de guanyar vots i poder després fer el que els sembli.

dijous, 11 d’octubre del 2012

El ministre Wert amenaça amb espanyolitzar l'ensenyament a Catalunya.

La punxa d'en Jap - Diari El Punt-Avui


Ahir el ministre d'Educació del "movimiento" va fer unes declaracions on deixava ben clara la seva posició, i les seves intencions d'adoctrinament espanyolista dels estudiants catalans. Vaja, més o menys com en els temps de la dictadura, però amb l'empara de la sacrosanta Constitución. L'excusa per a la sobtada decisió del ministre sembla radicar en el suposat adoctrinament proindependentista del sistema educatiu català.

No sé que deu voler dir el senyor ministre amb això d'espanyolitzar l'escola catalana, però coneixent com pensen alguns destacats dirigents del seu partit (com Alejo Vidal Quadras), afins i simpatitzants, em temo que la cosa estaria bastant pròxima a l'escola nacional postfranquista, amb assignatura de "formación del espiritu nazional" inclosa, i capellans fent de professors, crucifixos penjant de les parets, i retrats de Rajoy al despatx de direcció.

Potser al senyor Wert li sobta que a Catalunya els currículums educatius estiguin molt centrats en la llengua i la cultura catalanes. Per què han de conèixer els alumnes catalans els rius i muntanyes de Catalunya amb la de rius i muntanyes que hi ha a la resta d'Ejpañia. I quin interès pot tenir la història de Catalunya amb la de coses interessants que han passat a l'imperi? I per què s'han d'entestar els catalans a mantenir unes tradicions i una cultura si Ejpañia en té moltes més i molt més entretingudes? A qui se li acut intentar fer sobreviure un ball tan avorrit com la sardana havent-hi sevillanes o jotes? Què es això de les bitlles catalanes, si aquí sempre s'ha jugat a "la petanca"?

Ai mare meva... independitzem-nos aviat abans que no ens enviïn els tancs de debò... Per què tots aquests que ara "rajen" no pensaven (deien) totes aquestes coses abans de la manifestació de la darrera Diada nacional? Què potser abans ho fèiem tot bé, i ara ho fem tot malament?

dimecres, 10 d’octubre del 2012

El "temazo" del dimecres. The Beatles - "Love me do".


Han passat cinquanta anys des que els Beatles van publicar el seu primer senzill, "Love me do". Després vindrien un munt més de bones cançons pop-rock que s'han convertit en autèntics himnes per vàries generacions. Els Beatles deuen ser la banda amb més cançons conegudes arreu del món. Fins als menys posats en el tema musical els sonen molts dels temes creats pel grup dels 4 de Liverpool (John Lennon, Paul McKartney, Ringo Star i Gerorge Harrison).