 |
| El més semblant a un espanyol de dretes... una catalana de dretes!! |
(Magnífic article del mestre i poeta David Caño aparegut al Diari de l'Educació).
Aquesta setmana hem assistit a la presentació pública i mediàtica del
nou Decret de Plantilles i Provisió de llocs de treball per part de la
Consellera Irene Rigau. Un decret que recordem ja va néixer amb certa
polèmica quan el sindicat USTEC·STEs (IAC) va fer públic, amb roda de
premsa, un esborrany que s’estava elaborant d’esquena a la comunitat
educativa entre el Departament d’Ensenyament i un grup influent de
directors de centres escolars. Des d’aquell moment han estat múltiples i
massives les mostres de rebuig per part de docents i famílies, però poc
ha volgut escoltar aquesta Departament als qui coneixen de primera mà
el funcionament dels centres i la seva problemàtica real; demostrant
així certa obsessió i capficament en aplicar unes polítiques educatives
que tenen molts punts en comú amb la nova llei Wert (LOMCE) i que s’han
demostrat fallides en aquells països que més ràpidament van adaptar-se a
les directrius de la Comissió Europea, l’FMI i certs referents de
l’escola de Chicago.
Quan a finals del mes de juny aquest Decret va ser presentat al
Consell Escolar de Catalunya, darrer tràmit necessari per ser aprovat,
res feia pensar que amb total opacitat del món la Consellera Rigau en
retardaria la seva aprovació, per continuar modificant-lo d’esquena als
representants dels treballadors i les famílies.
La Consellera Rigau va presentar un document que només ella i els
seus tècnics coneixen realment, un decret que afavoreix l’amiguisme, la
discrecionalitat i una manera de seleccionar el professorat que pren com
a referència el model empresarial privat i que a més, defineix en un
50% el percentatge de la plantilla total dels centres que es podrà
acollir a aquest procediment no ordinari de selecció de personal.
Però, i al meu entendre, el més preocupant de tot és el grau
d’autoritarisme demostrat per la Consellera Rigau a l’hora d’aprovar
aquest Decret que, precisament, trenca amb les formes democràtiques i de
presa de decisions col·lectives dels centres educatius de Catalunya.
Què ha volgut demostrar la consellera Irene Rigau a l’aprovar aquest
decret, justament ara, dins del marc d’una setmana de mobilitzacions i
lluita convocada de forma unitària pel conjunt de la comunitat educativa
catalana i que tindrà com a punt àlgid la manifestació d’aquest
dissabte a les cinc de tarda a Plaça Universitat.
Sembla que la Consellera Irene Rigau vol exhibir mà de ferro contra
la comunitat educativa catalana. Una mà de ferro castigadora contra
aquells qui han gosat anar més enllà de la lluita contra la LOMCE,
explicant-ne públicament els punts que tenen en comú ambdues lleis i
retraient a aquesta Consellera que les retallades que està aplicant
(augment de ràtios, no substitucions, tancament de línies públiques,
precarització de les treballadores castigant doblement al personal
substitut i interí) estan depauperant la xarxa d’educació pública i
fent-ne disminuir la seva qualitat. Sembla que la Consellera Rigau no ha
paït bé que s’hagi fet públic que Catalunya està a la cua en inversió
educativa i més si tenim en compte el finançament públic que reben les
escoles i fundacions privades en forma de concert.
Però aquesta mà de ferro, contrasta amb la mà de plastilina que la
Consellera Irene Rigau ofereix davant les polítiques més conservadores,
reaccionàries i recentralitzadores del Ministre Wert. A dia d’avui, la
Consellera Irene Rigau encara no s’ha atrevit a donar cap directriu
clara per fer front a la LOMCE, per mantenir la immersió lingüística,
per evitar uns continguts curriculars i un sistema de revàlides espanyol
que cerca aconseguir allò que ja va fer públic el Ministre Wert: “Vamos
a españolizar a los niños catalanes”.
La Comunitat Educativa Catalana ha demostrat consens i convenciment a
l’hora d’oposar-se a la llei Wert apel·lant a la desobediència i a la
insubmissió. Famílies i docents junts es mostren disposats a fer front a
aquesta llei involutiva utilitzant la mobilització i la desobediència
civil, per això, no deixa de ser preocupant que la Consellera Irene
Rigau no encapçali aquest desafiament a nivell institucional i faci
passos valents situant-se al costat de la comunitat educativa en contra
de la llei Wert. És sorprenent que en comptes de fer ús de la potència
que aquest repte i determinació ofereixen, la Consellera faci tot el
contrari, aprovi un Decret que va en la mateixa direcció d’aquesta llei
espanyola, colpejant així, als convocants d’aquesta setmana de lluita
amb tota la duresa possible.
Una duresa que mai no ha demostrat en contra de les exigències del
Ministeri Espanyol quan va decidir augmentar les ràtios i no substituir
el personal docent, una duresa que encara no ha demostrat per afirmar
clarament i per escrit que la immersió lingüística és intocable i no es
negocia, una duresa que no ha fet valdre davant la imposició d’uns
currículums adoctrinadors i clarament centralistes, una duresa que un
cop més demostra que la Consellera Rigau colpeja amb una mà de ferro
contra l’escola catalana mentre es mostra dubitativa, obedient i amb mà
de plastilina davant les envestides del Ministre Wert.
En definitiva, el que aquesta setmana la Consellera Irene Rigau ha
vingut a demostrar és que davant la situació que viu l’educació pública
del nostre país, davant les imposicions en forma de llei que ens arriben
de Madrid, i davant unes exigències clares de la comunitat educativa
catalana, ella tria conflicte, diàleg mut i imposició.
No m’agradaria pensar que està començant a llaurar el terreny per
l’acatament de la LOMCE perquè ha de tenir molt clar que la societat
civil catalana, la comunitat educativa i totes les plataformes que
lluitem per una educació pública i de qualitat no restarem callats, ni
muts ni obedients. No acatarem i per tant, vista la seva actitud, el
millor servei que podria fer a l’educació pública, i a aquest país en
general, és dimitir.
