Oriol Junqueras, no t'empatollis.

Després d'escoltar la conferència del senyor Junqueras el passat dimarts a l'Auditori de Barcelona, he de reconèixer que estic força decebut, per no dir cabrejat, amb la posició de partida del líder d'ERC. Ha quedat clar, malgrat els intents de Junqueras per dissimular-ho, que això d'una llista única on no es palesi el més que probable creixement electoral del seu partit, en contraposició a l'anunciada davallada del partit que governa actualment (CIU), no l'interessa gens ni mica. Doncs anem arreglats...

Ja vaig escriure fa uns dies que, personalment, desitjo veure la davallada de CIU tant o més que qualsevol militant d'ERC o de la CUP. Però no encara, collons!! Quan guanyi la independència, i puguem votar en unes eleccions en clau catalana, i no espanyola, desitjaré amb totes les meves forces la victòria de les esquerres per dirigir el país de la forma que a mi m'agradaria. Si es convoca un avançament electoral, no serà per decidir quin país volem, si no per decidir si volem separar-nos d'Espanya o no!!! I, evidentment, s'haurà de continuar fent política i decidint coses del dia a dia, però si hem sobreviscut els darrers dos anys de govern de CIU, no podrem sobreviure'n un i mig més d'un govern transversal de concentració? Tant ens costa renunciar als programes propis (interessos personals?) pel bé de la nació???

No em convenceran amb el tema de tres blocs perquè tothom es pugui sentir identificat amb alguna de les opcions. Per què tres blocs i no cinc? On aniria ICV? I UDC? I SI? I Reagrupament? I els sobiranistes socialistes? I els ecologistes? Potser tampoc se sentirien còmodes en cap dels tres blocs proposats... Hem de deixar escapar tots aquest vots pel partidisme d'uns quants?

A veure, que tenen por potser que algun independentista deixi de votar independència pel fet d'estar votant a la vegada a CIU, a ERC o a la CUP?? Jo crec que quants més partits donin suport a la candidatura única, més força tindrà aquesta i més creïble es veurà a ulls de la comunitat internacional. Crec que hi ha prou exemples històrics de les nefastes consequències de la divisió dels partits en moments clau, i no ens podem permetre el luxe de caure en els mateixos errors del passat.

Si realment no estem convençuts de la voluntat d'esdevenir independents de la majoria dels catalans, doncs deixem-ho córrer, i esperem a que arribin les eleccions autonòmiques per decidir qui la té més gran. Però si creiem que una majoria de ciutadans de Catalunya la vol (la independència), doncs fem-ho bé coi! Tots units per l'OBJECTIU comú, i barallem-nos un cop siguem lliures.

Va collons! Que ho tenim a tocar això!!!

El "temazo" del dimecres. AC/DC - "Thunderstruck".

Felicitats Albert!!! Temazooooooo!!!

200 aniversari de la mort del Marquès de Sade, un escriptor força controvertit.

- En l'amor, tots els cims són borrascosos.

- És tan injust posseir exclusivament a una dona, com posseir esclaus.

- Tot és bo quan és excessiu.

- La tolerància és la virtut del dèbil.

(Extret del Bloc literari "Tot és una mentida").

Donatien Alphonse François de Sade, més conegut com a Marquès de Sade (París 1740, 1814) és segurament l’autor més popular de novel·la eròtica de tots els temps.

L’obra del francès és extensa entre l’assaig, la filosofia i la política. En narrativa destaca per ser l’autor de nombroses novel·les eròtiques cabdals: Jusitine o les dissorts de la virtut, Les 120 jornades de Sodoma o La filosofia al tocador, que aquí presentem. 

 

La filosofia al tocador reflecteix la manera de veure i de viure la sexualitat de Sade. L’autor aprofundeix en les perversions sexuals humanes i transgredeix els límits morals socialment establerts. Llegir Sade és submergir-se en un món sexual i psicològic més propi dels inferns interiors. És la recerca del plaer  en un nivell extrem sense normes que té molt de llibertí, de sadomasoquista  i de les teories freudianes que vindrien més tard.

Llista única? Oi tant!

El passat dimarts, a l'Auditori del Parc del Fòrum de Barcelona, el President Mas va pronunciar un discurs decididament i obertament favorable a la independència del poble català. Per tal d'assolir-la però va condicionar un hipotètic avançament electoral a la unitat de les forces (partits) sobiranistes. Unitat que es materialitzaria, segons el president, en una llista única sobiranista conformada per representants dels diferents partits polítics involucrats, conjuntament amb alguns personatges públics destacats (intel·lectuals, professionals de prestigi) de la societat civil catalana.

Malgrat que alguns s'entestin en percebre el moviment de Mas com una estratègia electoral (en tot cas, benvinguda sigui si ho és...) de cara a evitar un hipotètic enfonsament dels resultats del partit que lidera (CIU), davant del creixement de l'actual segona força política del país (ERC) i la irrupció del nou partit de moda (Podemos), personalement considero que no podem deixar escapar la oportunitat que se'ns presenta (qui hauria dit que som on som fa cinc anys?) pensant més en els interessos de partit que no pas en els interessos del país.

Sembla evident que de presentar-se en llistes separades CIU baixaria i ERC i la CUP pujarien. Però és aquest el millor camí per assolir la independència? Com valoraria la comunitat internacional (i l'estat espanyol) uns resultats on el personatge que "lidera" (o que va al davant millor dit) el projecte independentista surt escaldat amb una pèrdua important de suports? I soc el primer que desitja una República Catalana lliure i d'esquerres, però no és el moment, encara, del debat ideològic per molta crisi que patim, i per molt negativa que sigui la situació. És més, la principal solució pels catalans per acabar amb la crisi es diu Independència!! Ara toca independència, i quan siguem independents, ja decidirem com volem ser.

Oi que tenim clar que si volem que s'avancin les eleccions és per poder decidir si volem ser independents o no? Doncs perquè carai ens barallem per altres qüestions programàtiques? Està clar que jo mai votaria a CIU en unes eleccions "normals", i no ho faré mai a partir que siguem lliures, però ara mateix es tracta de demostrar a la comunitat internacional que el moviment independentista és transversal i està unit, i que es capaç d'anar de la mà per assolir aquesta aspiració més que legítima.

Per altra banda, tenim un sistema electoral que penalitza les minories i la divisió, i que en canvi beneficia la unitat i les majories. Què hagués passat en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya si els milers de vots de SI haguessin anat a CIU, a ERC, o a la CUP? Dons potser ara aquestes forces tindrien algun diputat més al parlament? 

Què pot passar si en les properes eleccions es presenten llistes separades de CDC, ERC, ICV-EUiA, CUP, Avancem, NeCat, SI, UDC, Reagrupament...? Quin missatge arribaria a la comunitat internacional d'aquesta divisió sobiranista? I fins i tot en el cas que entre aquestes forces sumessin la majoria absoluta, com es podria interpretar que els vots d'ICV-EUia, UDC o els exsocialistes compten com a independentistes? Qui no es vulgui sumar al carro de la independència que no ho faci, però aleshores que les coses quedin clares. Prou de jugar al joc de la indefinició. O ara o mai!

I quina millor manera per convèncer a personatges mediàtics i amb pedigrí, per sumar-se al projecte, que fora d'unes sigles partidistes? El jutge Vidal, Llach, Guardiola, Sala i Martin, Esteller, Salvador Cardús, Fuster, etc., estarien disposats a concórrer a unes eleccions en una llista unitària amb l'objectiu prioritari d'assolir la independència? Segurament. I formant part d'un partit en concret amb el seu programa específic? Doncs segurament no.

Pere Quart: "Corrandes d'exili".

Un dels textos més reconeguts del poeta sabadellenc, Joan Oliver (Pere Quart), quan avui es compleixen 115 anys del seu naixement, és aquest "corrandes d'exili", inspirat en l'experiència pròpia de l'autor que es va haver d'exiliar després de la derrota del bàndol republicà a la guerra civil. El text ha estat musicat per diversos autors com Lluis Llach, Ovidi Montllor, o Carles Belda, i en aquest vídeo podem veure una interpretació de la Sílvia Pérez Cruz de la versió del Lluís Llach.

En quin món vivim, que en ple segle 21, encara hi milions de persones que es veuen forçades a l'exili per tal d'esquivar la repressió, la fam, o la set de revenja de tot tipus de tirans.

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re ...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena. 

 

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.) 

 

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla. 

 

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida. 

 

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'anyorança

ans d'enyorança viuré. 

 

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res". 

 

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala. 

 

Una esperança desfeta,

una recança infinita. 

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

Black Friday.

Consumiu maleïts, consumiu!!!

Les gitanes dels Minyons.

Les gitanes en plena acció a dalt de La Mola (13-07-14)

Déu n'hi do com ha crescut la colla (Els Minyons) enguany. Universitaris, canalla, adolescents d'institut, separats i separades, jubilats, etc. Però sens dubte, una de les entrades amb més embranzida i continuïtat ha estat la del grup de "gitanilles" que vam conèixer i gaudir (del ball, evidentment) el dia de l'actuació del 35è aniversari de la colla al cim de La Mola, el mes de juliol passat.