Circ Pistolet, grans triomfadors dels premis Zirkòlika. #Kurtitsonfire

Foto: Marta GC

Circ Pistolet ha obtingut el Gran Premi Zirkòlika de circ en la 5a edició, i el premi a la millor direcció, per l'espectacle "Incert", estrenat a Terrassa el passat 28 de novembre, al Centre Cultural.

La companyia està formada per tres terrassencs (Zubi, Tomàs i Ubi), una manresana (Rat), una santcugatenca però terrassenca d'adopció (l'Anna), i un que no sé d'on surt ;-)  (Miguel).

La meva enhorabona a tots els integrants del Pistolet, i molt especialment als companys Kurtits, el Tomàs i el Zubi! 

El "temazo" del dimecres. Che Sudaka - "Sin papeles".

Che Sudaka és una banda formada a Barcelona l'any 2002 per músics argentins i colombians, sota la bandera del mestissatge, a l'entorn de la Plaça Orwell (o, popularment, plaça del tripi), d'on també van sorgir bandes com La Pegatina, Bongo Botrako, Txarango, Macaco... El seu estil és una barreja d'ska, reggae, punk, i hip hop, fins i tot. Pura tralla per ballar en directe.

Aquest tema, de l'àlbum Trippie Town, és de l'any 2003.

25 anys amb els Simpsons.

Els Simpsons, una família molt unida malgrat tot.

Demà es compleixen 25 anys de l'emissió del primer capítol de la sèrie nord-americana "Els Simpsons" als Estats Units. A l'estat espanyol, va ser la cadena Antena 3 la que va apostar per aquesta sèrie a principis dels 90, amb bons nivells d'audiència fins a dia d'avui.

Els que som de la generació de l'EGB, vam passar d'emocionar-nos i plorar amb els lacrimògens serials del "Marco", la "Heidi", o de "Yaki i Nuca", a riure i solidaritzar-nos amb el gamberro del Bart i el desmanegat del seu pare, l'Homer. De "Bola de Drac" i "Campeones" ja en parlarem un altre dia...

Ignasi Aragay: "Joan Baez i els països normals".

(Magnífic article de l'Ignasi Aragay aparegut al diari Ara d'ahir diumenge).

El que volem, d’una vegada per totes, és poder parlar i discutir-nos sobre com salvar les editorials i promoure la lectura, sobre la manera de finançar les llars d’infants, sobre qui paga la sanitat, sobre la feina de les entitats socials, sobre com ho hem de fer perquè els músics i els escriptors visquin del que fan, sobre quin model d’escola volem, sobre la necessitat imperiosa de transparència a l’administració... I hem arribat a la conclusió que l’única manera d’aconseguir dedicar-nos a aquestes coses, que, sí, són les importants, és amb un estat propi. La independència no és per amagar el debat ideològic, no és per tapar els problemes socials. Al contrari! És per poder-los posar al centre del debat, és l’única via per desfer-nos de la trampa identitària, i financera, en la qual estem atrapats. Sisplau, volem abandonar definitivament l’esgotador desencaix entre Catalunya i Espanya, plagat de malentesos i desconfiances. Fa massa temps que dura la broma. No podem més, de debò.

Som molts -i volem saber exactament quants- els que hem arribat a la conclusió que ni l’Espanya del PP, ni la del PSOE, ni sospitem que la de Podem -si un dia arriba- no ens alliberarà d’aquest llast tan pesat. En major o menor mesura, seguirem atrapats en la teranyina, que és gairebé una tortura psicològica. Com si tinguéssim un pare gelós i malfiat. De tant en tant sembla que confia en tu, que et deixarà fer, que et dóna autonomia, que no té por que no hagis sortit com ell volia, però al final sempre li surt l’ànima autoritària de pater familias a l’antiga: Estatut escapçat, escola sota sospita, amenaça que tornin els toros, paga retallada... És la minoria d’edat permanent.

Necessitem peremptòriament ser un país normal, en què es puguin confrontar diferents maneres d’entendre la societat sense la insana interferència de l’eterna pugna nacional. Estem farts de ser objecte permanent de sospita nacionalista. No en tenim cap culpa, d’haver nascut en un país on es parla català i on per seguir-lo parlant et veus empès a una militància esgotadora i a una permanent i absurda culpabilització. Puix parla català, deu ser un xenòfob excloent. No passa gairebé amb cap altra llengua, sigui mandarí o rus, italià o espanyol. I si te’n queixes, ets un pesat victimista. I si no te’n queixes, llavors alguns et veuen com a no prou català. Senzillament, ja n’hi ha prou. Això no porta enlloc. És insà.

Espanya no està preparada per ser plurinacional. No cal donar-hi més voltes. A tot estirar, abans de perdre Catalunya, acceptaria, amb gran malestar i rebombori, provar un maquillatge federal que no satisfaria ningú. Seria una nova versió de l’amor-odi secular. Al cap de trenta anys tornaríem a estar tots igual d’emprenyats. No val la pena. Fa vint-i-cinc anys que escric aquest article. I sempre em dic: aquesta serà l’última vegada. Però no.

És impossible escapar-se d’aquest bucle. És com un càstig bíblic: mai ens traiem l’estigma. Des d’aquesta Catalunya atrapada entre l’acomplexament i la reivindicació, no podem ser ciutadans del món. Irremeiablement som vistos com a ciutadans conflictius del món. Què hem fet per merèixer això? L’altre dia vaig veure a YouTube el concert que Joan Baez va fer al Palau d’Esports de Barcelona el 1977. Preciós. “Gracias a la vida, que me ha dado tanto... ” Hi ha un moment, però, que s’adreça al públic i els demana: “Espanyols o catalans?” I el públic respon a cor: “Catalans!” I ella, somrient, condescendent, replica: “D’a-cord, però jo no sóc nacionalista”. Buf! I el pitjor és que, quan ara torni, probablement ens dirà el mateix. Mentre necessitem reivindicar-nos, mai ens deixaran de veure com a nacionalistes. No hi ha solució. L’única és que ja no t’hagis de reivindicar. I que et puguis dedicar a les coses importants.

O sigui, que Mas i Junqueras es posin d’acord i que d’aquí un parell d’anys ja es puguin barallar ideològicament amb tota normalitat.

Minyons, una temporada de 10.

3d10fm carregat a la Plaça Vella a la Diada de la colla (16-11-2014).

Aquest dies, molts mestres i professors estem avaluant (jutjant? qualificant?) als nostres alumnes per la feina feta en el primer trimestre del curs. I he pensat que potser havia arribat l'hora també de posar nota a la temporada recentment finalitzada de la meva colla castellera, els Minyons.

D'entrada, cal recordar, que a principis del curs casteller, ja vaig pronosticar que enguany seria un bon any, per la confiança que em transmetia l'equip tècnic encapçalat per l'amic Guillem. El que mai hagués imaginat és que els Minyons faríem el gran salt, en tots els aspectes, que hem acabat fent, després d'una temporada 2013-14 tirant a fluixa, per dir-ho d'alguna manera...

Si ens limitem a un simple anàlisi dels resultats castellers, salta a la vista que el salt qualitatiu i quantitatiu que s'ha assolit enguany ha estat de 10. Les comparacions són odioses, però fets són fets, i només cal veure els números d'aquesta temporada en contrast a l'anterior per jutjar. (19 3d9f per 12 el curs anterior, 11 4d9f per 3 al 2013, 7 2d9fm, per 1 al 2013, 1 5d9f carregat igual que al 2013, 2 3d10fm, 1 pd8fm, 9 9d8...). Es podria parlar de la millor temporada de la nostra història? Bé, sens dubte, una de les millors.

I això pel que fa als castells que s'han dut a plaça, però cal recordar que s'ha fet una feina de formigueta amb altres estructures com el 7, el 3 per sota, el 2 net, el 4 net, el 4d10fm, o els castells amb pilar, que segur que veurem materialitzar la temporada vinent a poc que les coses continuïn fent-se com s'han estat fent fins ara.

Un altre fet remarcable a nivell de castells, és el fet que hem estat capaços d'obrir el ventall d'actuacions "top". És a dir, que hem pogut trencar la vella història que els Minyons tant sols podíem anar realment forts cinc cops l'any (FFMM, Sant Fèlix, La Mercè, Girona i Diada), i hem recuperat els galons a places com Mataró, Sabadell, Igualada, Sants, Sitges, Granollers...

Però si anem una mica més enllà dels números, cal destacar alguns aspectes positius que ens deixa la present temporada. A saber: creixement de la massa social; bon ambient al pati d'assaig i al local; enfortiment de vincles amb altres entitats terrassenques; presència a la ciutat; rejoveniment de la colla; recuperació de la il·lusió, etc.

L'altre factor determinant, doncs, per a assolir totes aquestes fites, ha estat, sens dubte, la gran feinada que ha portat a terme l'equip de junta encapçalat pel Cesc Poch. Amb algun error de principiants? Segurament. Ningú neix après. Però el que és innegable és que en general han sabut transmetre la il·lusió i les ganes de treballar per la colla i per generar un bon ambient, que s'ha traslladat als assaigs i a les actuacions. Des de l'organització del Carnaval, al viatge al Rif, els actes de celebració del 35è aniversari, els convenis de col·laboració amb entitats de la ciutat, la macromoguda per portar el 3d10fm a Girona, nous patrocinadors, noves subvencions, etc., etc. Xapó!

No em voldria oblidar en aquest balanç de la temporada, de la gran aportació que han fet i fan els propietaris del bar de la colla per tal de crear un bon ambient social al local, i per obrir les portes de la casa a gent que no hi havia estat mai. Les bones maneres i la paciència dels Viñas bé valen aquest reconeixement.

I al 2015, què? Doncs tant de bo continuï la progressió viscuda aquest 2014 inoblidable, on hem fet un gran salt endavant que fa que ens preguntem pels nostres límits i pel nostre potencial. M'atreveixo a pronosticar que el 2015 superarà al 2014 pel que fa a resultats castellers, i que veurem castells que enguany no hem pogut portar a plaça. Ens voldran a Sant Fèlix? Segur que si s'assabenten que podem portar-hi el 3d10fm, el 4d9, el 3d9fp i el pd8fm sí! (eh! ho diu el Risto...). ;-)

Hippyflower power!!!

Records del passat: Nit de Santa Llúcia a la terrassenca.

Tal dia com avui, fa cinc anys, es va celebrar a la sala gran del Centre Cultural de Terrassa la Festa de les Lletres Catalanes, o Nit de Santa Llúcia, considerada la vetllada més important de les lletres catalanes. En aquella ocasió, els Minyons vam tenir l'honor de participar de l'espectacle dirigit per la Fura dels Baus, i presentat pel polifacètic actor-xouman terrassenc, el gran Jordi Flores, muntant quatre pilars de 4 dalt de l'escenari, davant d'una pantalla gegant on hi apareixien diverses imatges de llocs emblemàtics de la ciutat i, sobreposats, textos d'algun autor català que no recordo.

Recordo que vam haver de sortir a l'escenari arrossegant-nos, per acabar erguint els quatre pilars formant les quatre barres de la senyera. Jo, vaig parar de baix un dels pilars, el de la banda esquerra.

Ha mort el creador de la Chiruca, Joan Fontfreda.

Vella xiruca,
quantes hores passades,
quanta alegria
fas reviure al meu cor,
quantes cançons
al teu compàs
foren cantades
no en resta cap record.

Pujant les muntanyes blanques de neu,
fent ruta vers el cel blau
m'has fet descobrir
la joia del bon temps
i assaborir la pau.