Inhumans.

Veient les escenes d'humiliació i befa d'un bon grapat de seguidors del PSV Eindoven holandès a un grup d'indigents en una plaça de Madrid, em venen moltes qüestions d'ordre ètic-filosòfic al cap. Arribo a la conclusió que hi ha molt d'hipocresia quan ens omplim la boca d'humanisme i solidaritat, però ni Déu mou un dit (vaja, amb comptadíssimes excepcions). En definitiva, els europeus, en general, no deixem de ser un fidel reflex dels nostres representatns polítics, que avui en dia estan fent tot el possible per evitar l'arribada de refugiats sirians a casa nostra per exemple. Quedeu-vos a casa vostra, o als camps de refugiats, que ja us llençarem uns paquets d'arròs i algunes monedes!

El "temazo" del dimecres. Los diablitos - "Los caminos de la vida".

Més minyones triomfant en l'àmbit esportiu!

Equip juvenil de l'EF Manu Lanzarote (Foto: EF Manu Lanzarote).

Felicitats Anna i Viena!!

(Notícia publicada al diari digital "La Torre del Palau"). 

L'equip femení de l'Escola Manu Lanzarote ha aconseguit sumar el campionat del grup 4 de la categoria a la jornada 20, a falta de dues jornades per al final de la competició, guanyant al Sant Cugat per un ajustat 2-1 i aprofitant la victòria de la Escola de Futbol Bonaire, que va vèncer al camp del segon classificat, el filial del Sabadell, per un contundent 0-3.

Amb aquesta combinació de resultats, les egarenques sumen set punts més que les segones classificades a falta de sols sis punts per disputar-se. El partit que disputaran la propera jornada, serà contra el Jàbac, en un derbi on estrenaran el títol.

Cap de setmana molt social.

De calçotada al tros del Jaume i del Pere.

Al casament del Tarote i la Pili.

De quan a España es feien referèndums... (OTAN no, bases fuera!)

El que té les mans tacades de cal viva (Pablo Iglesias dixit).

 

El 12 de març del 1986 es va celebrar un referèndum a España per decidir l'entrada o no a l'OTAN (Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord). El PSOE, que en aquells moments governava el país amb Felipe González de president, van liderar la campanya a favor de la integració en aquesta organització internacional, malgrat la seva posició contraria durant la campanya electoral. Ja sabeu allò de "donde dige digo, digo Diego"... Finalment, els favorables a l'entrada a l'OTAN van guanyar el referèndum i gràcies a aquell sí, ara a España tenen diverses bases militars nord-americanes. Una estafa electoral en tota regla que no va provocar però que els "sociolistos" perdessin el poder, i continuessin governant el país durant un bon grapat d'anys més. De fet, potser encara estarien governant si no hagués estat pels casos de terrorisme d'estat i de corrupció que van tacar als principals dirigents del partit.

15 anys sense l'Eugenio.

Avui es compleixen 15 anys de la mort d'un dels millors humoristes catalans del segle 20, l'Eugenio. Aquest contador d'acudits apareixia sempre seriós i vestit de negre, habitualment amb un cigarro a la mà i un got de whisky a prop. Diuen que va arribar a explicar més de 10.000 acudits, entre aparicions televisives, teatres, i gales de tota mena. 

Aquí, un dels acudits preferits pels meus nebots.

50è aniversari de la Caputxinada.

(Reportatge publicat per la revista Sapiens n. 102, a l'abril del 2011).

A les quatre de la tarda del dimecres 9 de març de 1966, en una sala del convent dels caputxins de Sarrià, arrencava l’acte de constitució del Sindicat Democràtic dels Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Els seus organitzadors, estudiants i professors, en litúrgica sintonia amb l’espai que els acollia, van planificar l’acte tenint cura d’uns factors simbòlics que havien d’acompanyar l’element clau de la mobilització en dos eixos: millores del sistema universitari i lluita contra el feixisme. Era l'inici de La Caputxinada.

“La imminència de l’assemblea constituent del Sindicat es coneixia, però el local on havia de celebrar-se es mantingué en secret. El dia dels fets cada delegat de facultat va convocar un per un els representants de cada centre i els va indicar el lloc on es faria l’assemblea”, recorda Obiols, que va arribar a l’acte amb el seu amic Miquel Gich amb moto. Per al polític català aquells fets van ser un petit prodigi d’organització meticulosa, malgrat la petita “pífia” del Mercedes blanc d’Antoni Tàpies. En el mateix sentit s’expressa Oriol Bohigas, recentment guardonat amb el Premi Nacional de Cultura: “L’organització de l’estada fou un model de convivència i gairebé una escola de formació col·lectiva d’urgència”, recorda. L’arquitecte recorda també el nerviosisme a l’inici de l’assemblea, però també les il·lusions encara ingènues que era possible canviar les coses.

Una tancada. Sobretot, d'homes

De l’acte, com explica Obiols, hi ha un parell de comentaris fets amb posterioritat per l’escriptora Maria Aurèlia Capmany que assenyalen alguns aspectes interessants: el costum ja mecànic de l’estudiant de parlar en català amb el veí i parlar en castellà així que l’estudiant en qüestió agafava el micro, i el paper subordinat de les noies estudiants. “En els càrrecs importants només hi havia nois. Però el més terrible és que tan bon punt ens vam organitzar, vaig descobrir que les noies eren totes a la cuina”, va escriure Capmany. 

De tots els que van parlar, un dels discursos més emotius va ser el del Dr. Rubió, tal com explica a SÀPIENS l’economista Andreu Mas-Colell. El conseller també recorda “la solidaritat dels caputxins i entre els companys, però també la gana i el fred, és clar”. Amb tot, el millor record de Mas-Colell és “el sentiment de certesa que la dictadura tindria un final”, tot i que en aquell moment fos Franco en persona qui decidís en última instància l’entrada de la policia al convent. Almenys, així ho explica Obiols. “Sembla que va ser Franco qui decidí que la policia entrés en terreny sagrat. ¡Esto se tiene que acabar!, diuen que li va dir al seu ministre de la governació, Camilo Alonso Vega. Dit i fet.” 

El pànic a la repressió

En aquells moments, l’acabament en mans de la policia va entristir Bohigas, que reconeix haver sentit fins i tot una mica de pànic. Amb tot, “la permanència en la voluntat de construir una oposició seguia vigent, malgrat que la perspectiva de repressió seguia ben vigent”. Tots sabem el que va venir després. “Vàrem ser acomboiats als calabossos de la brigada politicosocial, a la Via Laietana, recorda Obiols. “Allà vaig poder observar les reaccions que la detenció havia provocat en els convidats de més edat. El Dr. Rubió s’havia tret uns anys de sobre —en tenia 79!—, i Salvador Espriu, per contra, amb els llavis prims fortament contrets, mostrava un gest que semblava de furor fred i concentrat”, recorda. Tant Rubió com Espriu van ser alliberats després de prestar declaració “por motivos de edat”. A la resta, se’ls van quedar les setanta-dues hores preceptives, però tots estaven convençuts que aquell episodi alguna cosa començava a canviar. Un camí d’unitat en contra de la dictadura i de la privació de les llibertats es començava a obrir.