El "temazo" del dimecres. Todos Tus Muertos - "Andate".

Todos Tus Muertos (TTM) és una banda de rock-reggae-punk argentina formada l'any 1985, que continua en actiu tot i un parell d'aturades temporals de llarga durada. El cantant, el rastafari afroamericà Fidel Nadal, va col·laborar amb els francesos Mano Negra en el seu darrer disc d'estudi posant la veu en algunes cançons.

Vaig tenir l'oportunitat de veure'ls en directe l'any 1998, a la sala Bikini de BCN, i vaig xal·lar força. Llàstima que no toquin per aquí fins a finals de mes i ja seré fora...

Entrada 4 de viatge: Montevideo.

Teatro Solís.

Montevideo és la capital de l'Uruguai, i té 1'3 milions d'habitants aproximadament, Està ubicada a la riba nord del riu de La Plata, i a l'altra banda del riu hi ha l'Argentina. La ciutat la va fundar el governador espanyol de Buenos Aires, Bruno Mauricio de Zabala l'any 1726. A Montevideo va néixer l'any 1964 l'heroi nacional de la pàtria, José Gervasio Artigas. També va veure néixer a personalitats com l'escriptor Eduardo Galeano (1940-2015), o el polític exguerriller José Mujica (1935).

Des de la meva personal perspectiva, Montevideo m'ha semblat una ciutat espanyola dels anys 80. Els nivells de brutícia, de degradació dels edificis i monuments, dels carrers, etc., el parc automovilístic, el comerç, el transport públic... En general tot em transporta a la meva època d'infantesa a la meva ciutat.

Pel que he pogut veure i m'han expressat alguns locals, aquí el ritme de vida és pausat i la gent no té gaires ganes de complicar-se l'existència. De fet, l'esport nacional és el consum relaxat de mate, ja sigui de manera individual o col·lectiva, però sempre sense presses. Aquesta infusió d'herbes importades del Paraguai, es consumeix en grans quantitats, i hi ha persones que poden veure més de 4 litres diaris,

Plaça Independència amb la figura de l'heroi de la pàtria, Artigas, a cavall al bell mig de la plaça.

En general l'Uruguai és un país amb poca immigració, tot i que darrerament han arribat un bon grapat de veneçolans, i des de sempre han passat paraguaians, argentins i brasilers. Al hostel on m'hospedava hi havia una mica de tot: un parell de brasilers, un xilè, argentins, un veneçolà, costa-riceny, un francès, un rus...

Fortí del Monte Cerro.

L'avinguda 18 de juliol és la principal artèria comercial de la ciutat i la travessa d'est a oest fins arribar al casc antic de la ciutat, on es troben la gran majoria d'edificis històrics i que es protegien per una muralla ja desapareguda. Tocant al casc antic s'hi troba el port, i a l'altre banda de la badia hi ha un turó (430 m.) amb un antic fortí militar des d'on es podia controlar i combatre a les forces enemigues.

Vista de Montevideo des del Fortí del Monte Cerro.

Pel que fa a la gastronomia, val a dir que no hi ha una gran varietat de productes, ni un gran desenvolupament del negoci gastronòmic. Entre parrillades de carn, chivitos, pizza, milaneses (una mena de carn arrebossada), i empanades vàries, els locals ja fan. El cert és que tampoc hi ha molta oferta, ja que amb els preus que hi ha els locals prefereixen menjar a casa i surten en comptades ocasions.

El futbol es l'esport rei nacional, i a Montevideo hi ha els dos clubs històrics del país, el Peñarol i el Nacional. Ambdos compten amb prop de 100.000 socis, i s'han anat repartint títols al llarg de la història. Molt a prop del centre de la ciutat, s'hi troba l'estadi Centenario, inaugurat pel mundial del 1930 que va guanyar l'Uruguai. Actualment l'estadi està que cau a torços, tot i que encara està en ús.

Un tema que m'ha sorprès i desesperat alhora, és el tema dels horaris. Els organismes oficials, el comerç, els museus, tots tenen horaris propis d'atenció al client o públic. Uns obren a les 9 del matí i d'altres a les 10. Fins i tot n'hi ha que a les 11. Uns no obren pel matí i obren per la tarda. Uns no obren entre setmana i sí el cap de setmana, i altres a l'inrevés. Uns tanquen al migdia i altres no. Uns atenen als matins els dilluns, dimecres i divendres, i a la tarda els dimarts i dijous. I sovint et trobes que tot i que l'horari diu que hauria de ser obert, estan tancats per obres de millora, o tenen alguna part de l'edifici tancada per no sé què. Vaja, que això del turisme encara no ho controlen gaire.

El popular Chivito al pan.

Pel que fa al tema de la seguretat, m'han explicat algunes històries xungues de Montevideo. Es veu que la "pasta base" de la coca ha entrat amb força i està fent molt de mal, i hi ha força robatoris i violència. Certament, només passejant pel casc antic de la ciutat trobes alguns yonkis bastant tocats, i pels barris perifèrics es palpa en major mesura la misèria i la marginalitat.

Estadi Centenario.

Museu Romàntic.

De parrillada familiar amb autòctons, a casa del Fernando dels Minyons.

Entrada 3 de viatge: Com està l'Uruguai... Pocas Nueces. Teatre Zitarossa, Montevideo (06-08-...

Part de l'espectacle "Pocas pero extremas", fusió de les companyies "Milongas Extremas" i "Pocas Nueces". La primera és una banda formada per quatre guitarristes i cantants que versionen temes del grup espanyol Extremoduro amb sons d'origen uruguaià, Els segons són una companyia teatral humorística de crítica social i política.

Entrada 2 de viatge: Museu "Casa Pueblo" de l'artista Carlos Paez Vilaró.

La casa museu "Casa Pueblo" és l'antiga residència d'estiu de l'artista uruguaià Carlos Paez Vilaró (Montevideo, 1923 - Punta Ballena, 2014), reconvertida en una petita ciutadella amb hotel, galeries d'art i museu. Es troba ubicada al poble de Punta Ballena, un paratge de costa idíl·lic a l'estat de Maldonado, replet de xalets i mansions de luxe, només a l'abast de les classes socials mes pudents de l'Uruguai, Argentina o Brasil.

La casa s'inspira en les construccions de l'illa de Santorini a Grècia, i l'artista va trigar 36 anys a acabar-la. Explicava l'autor: "La construí (Casapueblo) como si se tratara de una escultura habitable, sin planos, sobre todo a instancias de mi entusiasmo. Cuando la municipalidad me pidió hace poco los planos que no tenía, un arquitecto amigo tuvo que pasarse un mes estudiando la forma de descifrarla."

Carlos Paez Vilaró amb Picasso a Franca.

Carlos Paez, va practicar diversos arts (escultura, pintura, ceràmica, cinema, lletres...), i va ser un viatger empedreït que va fer llargues estades a l'Africa, Sud-America, i més, i va coincidir amb alguns grans artistes i actors de cinema de l'època com ara Picasso, Astor Piazzola, Brigitte Bardot...

Un altre dels fets que va marcar profundament la vida de l'artista va ser l'accident aeri que va patir el seu fill Carlos Miguel Paez, als Andes, "La tragèdia dels Andes", que va donar la volta al mon sencer i que es va viure al país amb gran angoixa i perplexitat final. Desprès de 72 dies desapareguts a les nevades muntanyes andines, un pastor xilè va topar-se amb dos dels supervivents i van poder ser rescatats 16 dels 45 passatgers que hi havia a bord.

Posta de sol des d'una de les terrasses de la casa.

El "temazo" del dimecres. No te va gustar - "Chau".

No Te Va Gustar (NTVG) es una banda nascuda l'any 1994 a Montevideo (Uruguai), que combina el rock amb estils com l'ska, el reggae, la murga o el tradicional candombe. Potser el grup uruguaià mes internacional del moment. Aquest tema inclos en l'album "Por lo menos hoy", va estar nominat als premis Grammy Llatins de l'any 2011. El videoclip el trobo prou sensible i divertit.

Entrada 1 de viatge: Uruguay - Punta del Este.

La ma enterrada a la platja Brava de Punta del Este.

Després d'un interminable trajecte de mes de 24 hores he arribat a destí. Vaig sortir de Terrassa el dijous a les 18 h. de la tarda, i he arribat a l'estació de busos de Punta del Este a les 13 hora local, es a dir, les 18 hora catalana, 24 hores després d'abandonar la llar.

Val a dir que el viatge va començar amb emoció, ja que el trajecte fins a la T1 de l'aeroport del Prat no va sortir com l'havia planificat, i la connexió de la L9 del metro que jo pensava que em portaria de l'estació de FGC de Sarrià directe a la T1, encara no s'ha fet (calculen que cap al 2019-20) i vaig haver d'arribar fins a Placa Catalunya i enllacar un parell de metros (L3 i L9 a Zona Universitària). Per sort vaig sortir amb temps suficient (3 hores de marge) i vaig arribar a la T1 cinquanta minuts abans de la sortida de l'avio cap a Madrid on feia el transbord.

Una lasanya de bledes per dinar amb la birra nacional, "Pilsen".

Arribat a l'aeroport, els tràmits habituals en aquest tipus de viatge: control de passaport, el canvi de moneda just per arribar a destí, consultar amb una companyia local les tarifes d'internet, i anar a buscar el bus que em porti a Punta del Este. Una hora o mes d'espera xerrant amb un doctor argenti que vaig conèixer a l'avio quan des de la megafonia van demanar la presencia d'algun doctor per atendre a un passatger que es trobava malament....

Des del port de Punta del Este.

Un cop a Punta del Este comença l'aventura de trobar Hostel. Per sort, després de nomes tres inspeccions acabo decidint-me per un anomenat "The Trip", bastant proper a la terminal de busos. 10 dòlars la nit amb esmorzar inclòs, i pocs hospes. Em queda molt clar nomes sortir de l'estacio de busos, recórrer els carrers i veure els hostels, que la ciutat esta mes morta que Terrassa a l'agost, i que fa fred. La pluja encara esta per arribar...

Locals xerrant i prenent el popular mate a la posta del sol.

Algunes coses que m'han sobtat ja d'entrada son els preus del menjar i del transport. Al nivell de Catalunya per no dir mes car fins i tot. Tenint en compte que el salari mig es de 16.500 pesos uruguaians, es a dir, uns 550 euros, no se com s'ho deuen fer aquesta gent...

Jose Mujika, heroi nacional dins d'una botiga de souvenirs (en cartró, eh).

Aquests dies a Punta del Este m'he dedicat a recórrer alguns poblets de platja i la ciutat que dona nom a l'estat, Maldonado. Allà, tot dinant a un mini forn que tenia algun plat cuinat, vaig conèixer a un uruguaià que havia viscut a Lleida del 91 al 94, i que m'ha demanat que li parles en català. M'ha posat una mica al cas de la situació del país, i hem recordat histories de la Catalunya pre olímpica i els canvis que ha viscut el país. I també, com no, de la nostra situació política. M'ha dit que es notava que jo era un bon català, perquè havia anat a triar el lloc mes barat de la ciutat per poder menjar...

Catedral de Maldonado.

A Maldonado, he entrat en una casa museu d'un tal Doctor Maurizio o Manzini, i he mantingut una llarga i distesa xerrada amb dues "treballadores" que hi havia a l'entrada. Una m'ha explicat el seu drama personal amb la separació i un fill adolescent que la maltractava i que l'ha acabat abandonant. Amb l'altre hem pogut xerrar d'economia, crisi, treball... Una horeta de xerrada i deu minuts de visita.

Far de Jose Ignacio.

"Lo dejo todo bien asado".