(Interessants apunts al voltant de l'incipient debat educatiu del professor Besalú, i magnífiques rèpliques als dos opinadors oficials de l"'establishment", els elitistes "meritòcrates" Rahola i Cuní.)
Des que fa uns anys els Jesuïtes van publicitar el seu Horitzó 2020
per canviar el seu projecte educatiu va semblar que els mitjans de
comunicació més influents de Catalunya s’apuntaven al carro de la
innovació educativa i certificaven l’oportunitat, el rigor, la serietat i
la pertinença d’una realitat que era present, des de feia anys, en
nombroses escoles catalanes, moltes d’elles públiques, i que, fins
aleshores, havia estat ignorada, posada en dubte o ridiculitzada.
L’esclat mediàtic, el curs passat, del Programa Escola Nova 21,
promogut pel Centre Unesco de Catalunya i la Fundació Jaume Bofill,
entre altres, ja va trobar el terreny adobat i semblava que, ara ja de
forma definitiva, havíem travessat el llindar que separava l’educació
del passat, autoritària, memorística i elitista, de l’educació del
present i del futur, respectuosa amb els infants i joves, integral i
inclusiva, tal i com ja fa anys que diuen les lleis d’aquest país.
Lamentablement, sembla que no és ben bé així, sinó que perdura i es
manté un doble discurs. Per una banda, s’exalça el canvi i la innovació,
tant en l’arquitectura dels establiments educatius com en els recursos i
tecnologies per a l’aprenentatge, com en els mètodes didàctics i en les
maneres de fer del professorat. Però per l’altra es manté viva una
certa nostàlgia d’un passat més mític que real, que enyora el poder
indiscutit dels mestres, la selecció indissimulada dels estudiants en
funció del seu rendiment i de la seva actitud, el centrament en les
assignatures “importants” (ara amb l’afegitó de l’anglès) i l’èmfasi en
els colzes, els exàmens i la memòria, quan –segons aquest relat- tot
anava molt millor que ara.
Ho he pogut comprovar en una entrevista recent a la consellera
d’Ensenyament per part del tàndem Cuní/Rahola. S’hi afirmava, sense
marge per al dubte, que tot es va començar a espatllar el dia que es va
decidir d’eliminar les tarimes de les aules i que els alumnes van deixar
de tractar de vostè els mestres. Aquest seria, segons els dos
periodistes, el símbol de la pèrdua d’autoritat dels mestres, de la que
se’n derivarien tots els episodis d’indisciplina i de violència, que fan
impossible l’ensenyament i l’aprenentatge. No seré jo qui posi en dubte
l’autoritat dels mestres, que els dóna l’edat, el coneixement, la
institució i la professionalitat, però hi ha una autoritat que respecta i
estima els infants i joves, i una altra autoritat que no.
Deien també els entrevistadors que l’escola havia de preparar els
alumnes no només per ser ciutadans competents, sinó també per ser
competitius, perquè la societat que es trobaran ho és i, doncs, no se’ls
pot enganyar tractant-los amb cotó fluix, emfasitzant la col·laboració i
l’ajuda mútua, pensant en els altres i en les conseqüències de les
seves decisions. De nou, l’antiga i falsa idea que tot depèn de
nosaltres, que som els únics responsables/culpables de la nostra
situació, que la solidaritat és pròpia d’incapaços o de dèbils, que els
condicionaments familiars, de caire socioeconòmic i cultural no compten.
Resulta, però, que la vida no són només els diners, ni els èxits, que
les persones no només som cognició, també som emoció, i cos, i anhel de
transcendència; resulta que aquells condicionaments no determinen, no,
però pesen i marquen.
Acusaven encara l’educació catalana de treballar per a la mediocritat
i no per a l’excel·lència. Venien a dir que l’escola i els mestres es
preocupen molt pels alumnes que tenen dificultats (pobres, immigrants,
discapacitats…) i molt poc pels alumnes talentosos o senzillament
“normals”; que la tendència és a “frenar” l’avenç d’aquests per tal de
convergir tots plegats en un mediocre punt mitjà; que no s’estimula
suficientment les capacitats, habilitats i interessos de cadascun dels
estudiants. Tenen raó en una cosa: hi ha encara molt camp per córrer en
la personalització de l’ensenyament, però la major part dels mestres
tenen clar que són a l’escola no pas per posar traves als alumnes o per
fer-los avorrir, sinó per ajudar-los a tots, especialment als qui més ho
necessiten. Com passa a totes les famílies, que els pares tot i estimar
tots els seus fills no hi tenen el mateix tipus de dedicació; com passa
en totes les empreses col·lectives (sigui un club de futbol, sigui una
coral), que tothom mira de donar el màxim de si mateix, mentre el
director o l’entrenador s’ocupa sobretot del qui té mes dificultats.
Que l’educació estigui en el primer pla del debat públic és una bona
notícia. Que aquest diàleg sigui plural i contrastat, també. Ens haurem
d’esforçar, però, a clarificar bé els termes de la discussió, a fer
visibles els supòsits de cadascuna de les posicions i a contemplar les
conseqüències de tirar per un camí o per l’altre. Sense eufemismes, ni
hipocresies.
