"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 13 de novembre del 2017

Llums a la fosca nit dels presos polítics.

Vista de la manifestació des de l'escenari, amb el carrer Marina ple de gom a gom. (Foto: Diari de Girona)

























El dissabte passat milers (potser un milió) de catalans vam tornar a sortir al carrer per reclamar l'alliberament dels presos polítics catalans (Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Josep Rull, Xavier Mundó, Jordi Turull, Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Joaquim Forn, Meritxell Borràs i Raül Romeva), empresonats per haver complert el mandat democràtic de milions de catalans. L'Estat feixista espanyol ens mostra, novament i crua, la seva cara més totalitària, antidemocràtica i repressora. No defallirem fins que els alliberin. No esteu sols. Visca Catalunya Lliure!!!

dissabte, 11 de novembre del 2017

Diari Ara: "El joc, una bona eina per aprendre".

Nens aprenent coses importantíssimes per a la vida.

John Locke deia que "els infants aprenen tots sols qualsevol joc que els interessi, i es converteixen en experts en aquest joc senzillament perquè els interessa". I encara deia més: "obligaria els infants a jugar fins que n’estiguessin tan farts que vulguessin alliberar-se’n i es refugiessin en l’estudi!".

(Article de Paloma A. Usó per a l'especial Criatures del diari Ara del dissabte 11/11/17).


Igual com quan una peça encaixa amb una altra i es crea una estructura sòlida, el joc infantil facilita un bon creixement de la criatura i que adquireixi coneixements de manera esglaonada. “El joc és la nostra manera innata de conèixer el món i d’aprendre. Ho portem de sèrie, igual que la curiositat, impulsora de l’atenció i de l’aprenentatge. Els mestres d’educació infantil ho saben molt bé! Aprofiten aquesta naturalesa curiosa dels infants per, a través de l’experimentació, acompanyar-los en el procés d’ensenyament i aprenentatge, de descoberta del món que els envolta i de les emocions”. Així ho explica la pedagoga Noemí Royes, directora pedagògica d’Edbuilding, de Sant Cugat del Vallès.

“Durant els primers anys de vida es produeixen un nombre molt important de sinapsis neuronals [aprenentatges]. Superada la infància es produirà la primera poda sinàptica. Simplificant-ho molt -detalla-, el cervell mantindrà només aquelles connexions que li siguin beneficioses. En aquest sentit, el repte, tant a casa com a l’escola, és que les experiències d’aprenentatge esdevinguin una cosa positiva i plaent. I el joc sembla tenir els ingredients necessaris perquè aprenentatge i plaer esdevinguin un tot”, destaca Royes, que és postgraduada en neuroeducació per la Universitat de Barcelona. A través del joc, a qualsevol edat, “desenvolupem habilitats socioemocionals, afrontem reptes, exercitem la creativitat, ens socialitzem i posem en pràctica habilitats comunicatives, i sovint també habilitats motores. Quan juguem, les hormones de l’estrès disminueixen (deixem a banda preocupacions) i el nostre cervell genera oxitocina (plaer), dopamina (motivació), serotonina (regulació emocional) i endorfines (felicitat). ¿Hi pot haver un còctel millor per a l’aprenentatge etern?”, es pregunta la pedagoga.

CONSTRUIR LA PERSONALITAT

El prestigiós creador de jocs de taula Toni Serradesanferm respon a partir de la seva experiència com a pare que de manera molt habitual ha introduït el joc de taula en el lleure familiar, a més de ser jugador i autor de jocs. “La llista de beneficis és inacabable: reforçament de les relacions socials, aprendre a perdre, aprendre a guanyar, estimular la creativitat i la imaginació, enriquir l’expressió oral, desenvolupar el pensament lògic, millorar la concentració i la capacitat de reacció, treballar el pensament abstracte, saber-se adaptar a l’entorn, aprendre a treballar en equip…”, enumera. “Però des del meu punt de vista, el joc, tant el simbòlic com el reglat, crea un marc pseudoreal on el nen pot experimentar d’una manera que en la realitat és totalment impossible. Aquesta vivència paral·lela és tan forta que l’aprenentatge que hi estableix és una base molt sòlida sobre la qual construirà la seva personalitat”, diu.
En el joc simbòlic, l’infant acostuma a crear espontàniament les seves experiències, ja que sorgeix del seu interès per imitar el que l’envolta. Però en el joc reglat el nen requereix la guia dels adults, dels pares: “Això implica un esforç per als pares i requereix treball i dedicació, de la mateixa manera que dediquem temps a ensenyar-los a caminar o a menjar”, raona l’expert.

Per tant, Serradesanferm ho té clar: “El joc és la millor eina que tenim els pares per formar i crear la personalitat dels nostres fills. Ningú ho podrà fer millor que nosaltres, però, a més, és tan important que no ens podem permetre deixar-ho en mans d’altres. Saber jugar els ensenyarà a saber viure. Els donarà les eines i els recursos que necessitaran a mesura que es facin grans”. El creador de jocs argumenta que “aprendre no consisteix només a assimilar coneixements, i encara menys avui en dia, quan tenim tota la informació a l’abast, amb internet. Però la capacitat d’adaptació, la resiliència, l’empatia, etc. de la criatura les haurà d’haver desenvolupat durant la infància. Són aprenentatges que no es poden ensenyar, s’han de viure en pròpia persona. El joc crea aquesta experiència personal”, rebla.
"El joc és la millor eina que tenim els pares per formar i crear la personalitat dels nostres fills"
Toni Serradesanferm - creador de jocs de taula

DINS DE LES RUTINES DIÀRIES

La psicòloga sevillana Rocío Rivero acaba de publicar el llibre 'Crecer jugando paso a paso' (Editorial Amat), una obra amb contingut pràctic per potenciar el joc dins de les rutines diàries. “El llibre ensenya a jugar amb els nens mentre se’ls dona menjar, se’ls banya, se’ls canvia el bolquer o es fa el passeig, amb elements que tots tenim a casa. Els pares o els educadors no hi han de dedicar un temps específic; del que es tracta és de saber estimular i potenciar el desenvolupament mentre es duen a terme les tasques del dia a dia”. “Aquest és el truc -reconeix- perquè la tasca d’estimulació no resulti pesada o no hi hagi temps per fer-la. Cal passar-s’ho bé amb els nens en les seves rutines mentre ells aprenen i també s’ho passen bé”, argumenta.

Per a Rivero és fonamental que els pares juguin amb els seus fills, perquè “aprendre és un procés de participació, interacció i col·laboració, mitjançant activitat i comunicació amb els altres”. “Les coses que fem diàriament amb els nens es converteixen en un moment perfecte per ensenyar tot jugant i potenciant el desenvolupament. A més, nosaltres podem estimular la creativitat oferint eines per crear”, explica.

La psicòloga detalla que el joc constitueix un element bàsic en la vida d’un infant i és necessari per al seu desenvolupament perquè a través del joc els nens busquen, exploren, comparteixen... “Es coneixen a ells mateixos i descobreixen el món a poc a poc. Jugar afavoreix la creativitat, les habilitats físiques, mentals, la cooperació i els hàbits”, conclou.

divendres, 10 de novembre del 2017

Recordant al gran Pepe Rubianes.


Avui, jornada de vigília de la gran manifestació que ha de tenir lloc demà a les 17 h. al carrer Marina de Barcelona per l'alliberament dels presos polítics catalans, m'ha vingut de gust recordar aquest petit "monòleg" improvisat que va fer l'humorista galego-català Pepe Rubianes al programa de l'Albert Om a TV3 l'any 2006, que li va comportar una querella i judici per ultratge a Espanya. Gran Pepe!

dijous, 9 de novembre del 2017

Rosa Cañadell: "Quin adoctrinament?"

Interessant escrit de l'exportaveu de l'USTEC, professora i psicòloga, Rosa Caadell per al Diari de l'Educació, al voltant del tema de moda dels darrers dies en el camp educatiu: l'adoctrinament.

L’escola catalana adoctrina, diuen. I jo penso… Doncs sí, l’escola catalana, igual que la de la resta de l’Estat i fins i tot d’Europa i potser de tot el món… adoctrina. Però no són les mestres, els professors i professores que adoctrinen, sinó que és tot el sistema educatiu: els currículums, les lleis, els decrets, els pressupostos, i tantes altres qüestions.

Però l’adoctrinament més gran i més clar no és pas el nacionalista, sinó el neoliberal.

¿O no és adoctrinar posar Amancio Ortega com a personatge a imitar en els llibres de text d’economia? ¿No és això ensenyar que l’important és fer diners encara que sigui explotant dones i criatures?

¿O no és adoctrinar, enviar empleats de la banca a fer classe d’Economia Financera explicant la necessitat de fer-se un pla privat de pensions o una assegurança de vida? ¿No és això ensenyar que qui no tingui diners no tindrà una jubilació perquè l’estat no li garantirà els seus drets?

¿O no és adoctrinar ensenyar Emprenedoria, que no és més que preparar els joves per un futur laboral en el que s’hauran de fer autònoms, o sigui, treballadors precaris, sense drets laborals, que les empreses contractaran quan els necessitin i els deixaran sense feina quan els hi convingui? Sense atur, ni seguretat social, ni pensió, ni res.

¿No és adoctrinar que en els nostres llibres de text no hi figurin mai totes les aportacions fetes per cultures que no són la occidental? ¿No és això ensenyar a ser supremacista envers totes les altres cultures que, segons diuen els llibres de text, no han aportat ben res a la humanitat? La ciència, les matemàtiques, la filosofia, la medicina, la democràcia, els drets humans… ¿Tot és obra i gràcia solament de la nostra cultura occidental?

¿No és adoctrinar, que les dones brillin per la seva absència en l’art, la ciència, la literatura, la història, els premis Nobel, i un llarg etcètera? ¿No és això un adoctrinament masclista?

¿No és adoctrinar explicar, com fan alguns centres religiosos, pagats amb els diners de tots i totes, que l’avortament és gairebé un assassinat, o que els homosexuals es poden curar?

¿No és adoctrinar en el més pur classisme que hi hagi centres educatius amb piscina i instal·lacions fabuloses on es concentra un tipus d’alumnat, mentre uns altres estan en barracots i amb una gran manca de recursos? ¿No és això preparar per acceptar, des de molts petits, que uns tenen més drets i més privilegis que els altres?

¿No és adoctrinar muntar un sistema on els centres, el professorat i les famílies han de competir entre sí? Fomentar l’individualisme i la competitivitat és un adoctrinament totalment funcional al sistema neoliberal.

¿No és adoctrinar elaborar, i pretendre que l’apliquin totes les escoles, un protocol per detectar possibles radicalitzacions islàmiques de l’alumnat susceptible de ser musulmà? No hi ha cap correlació entre les actituds que contempla aquest protocol (anomenat PRODERAI) i possibles atemptats terroristes. ¿No és assenyalar a tot l’alumnat provinent de països musulmans com a possible terrorista? ¿No és això un adoctrinament xenòfob i racista?

¿En quin programa oficial es parla dels desnonats, de les causes de la crisi, dels diners que s’han regalat als bancs, de les lleis laborals que fan que tants treballadors i treballadores continuïn siguent pobres? ¿On s’expliquen els negocis de les nostres empreses en els països anomenats pobres, que fan que aquests siguin cada cop més pobres? On s’expliquen les causes de la pobresa dels països i de les persones? ¿On s’explica per què els immigrants són il·legals perquè algú els negat uns papers? ¿On s’expliquen les causes de les guerres a l’Iraq, l’Afganistan, Síria… que fa que tantes persones es juguin la vida per entrar als nostre país fugint de la guerra i de la fam?

¿On s’explica que amb la crisi, els rics són cada vegada més rics, mentre els pobres són cada vegada més pobres? ¿On s’explica que els mateixos de parlen de pau estan venent armes als països perquè facin guerres? ¿On s’explica el perquè del canvi climàtic i la destrucció de la natura per poder fer més i millors negocis?

No senyors, el problema de l’educació no és el nacionalisme, el problema de l’educació és el neoliberalisme, la manca de pressupost públic i la segregació escolar.

I si, malgrat tot aquest adoctrinament, molts i moltes joves surten del sistema educatiu amb una certa consciencia social és, justament, gràcies a que són molts els docents que, malgrat tots els entrebancs, continuen pensant que la seva tasca és ajudar que l’alumnat tingui eines per entendre el món en què viu i pugui pensar en millorar-lo.

Fa ja massa temps que estem descuidant la funció ideològica de l’escola. Com si cada cop tot plegat fos més neutre. Però no hi ha neutralitat en un món tan desigual i tant cruel com el que estem vivint. I l’educació no pot estar fora del món real. L’educació no és solament donar eines instrumentals (competències, en diuen ara) perquè els joves s’adaptin al futur que els espera. No es tracta de preparar l’alumnat perquè s’adaptin a les necessitats de la societat del segle 21 (com diuen alguns plans d’innovació), sinó preparar-los per defensar-se i poder lluitar contra aquesta societat que es preveu cada cop més desigual, més individualista, més racista i més competitiva.

No oblidem que el capital, les empreses i els bancs, no tenen fronteres, tal i com estem veient aquests dies. I són aquests poders econòmics els que estan introduint a marxes forçades aquest adoctrinament. Volen l’escola al seu servei i volen que es transmetin els seus valors. Necessiten l’escola per adoctrinar els joves de demà.

Més enllà de la guerra de banderes i de la greu situació política del país, l’alumnat de Catalunya, exactament igual que l’alumnat de la resta de l’Estat, està patint un adoctrinament encobert que va més enllà dels nacionalismes i que afecta el seu futur i el futur de la societat.
Car ser-ne conscients, cal denunciar-ho i cal posar-hi remei.

dimecres, 8 de novembre del 2017

El "temazo" del dimecres. Pirat's Sound Sistem - "La lluita".


La lluita ens dóna el que el poder ens pren.
Digues a la gent que ens veiem pel carrer.

dimarts, 7 de novembre del 2017

100 anys de la Revolució Russa, la revolució proletària.
















Avui es compleixen 100 anys de l'esclat de la Revolució Russa.

Que el seu far ens guiï en la nostra revolució!

‘Homes i dones, els treballadors, sortien a milers, els ravals brunzidors vomitaven hordes grises i miserables. El Petrograd roig corria perill! Cosacs! Pel sud i pel sud-oest tots anaven rajant a través de carrers sòrdids cap a la porta de Moscou: homes, dones, infants, amb fusells, pics, pales, rotlles de filferro, cartutxeres sobre la roba de treball… Mai no s’havia vist una efusió d’una ciutat com aquella, tan immensa, tan espontània! Avançava igual que un torrent, companyies de soldats nascudes amb ells, fusells, camions, camionetes… el proletariat revolucionari defensant amb el pit la capital de la República de Treballadors i Camperols!’

(fragment de les cròniques del periodista nord-americà John Reed a "Deu dies que trasbalsaren el món", escrites al lloc dels fets).

dilluns, 6 de novembre del 2017

He mort el llop!!

Lluís Homar, en una imatge promocional de l'obra teatral.





















Ahir vaig anar a veure la versió del Pau Miró del clàssic d'Àngel Guimerà, Terra Baixa,  on en Lluís Homar interpreta tots els papers de la història. Una hora i quart arrapat a la butaca davant l'exhibició interpretativa del Lluís, el magnetisme brutal del text, i les belles cançons amb la hipnòtica veu de la Sílvia Pérez Cruz (gravades). Un conjunt genial per a la revisió d'aquest clàssic de la literatura catalana.

Sortint del teatre, no vaig poder evitar un pensament del possible paral·lelisme entre la peça i la situació política de Catalunya. Tinc molt clar qui representaria el Manelic, i qui el Sebastià.

MANELIC: (emportant-se-la a braços): Lluny de la terra baixa! (Perquè li obrin pas) Fora tothom! Aparteu’s-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!
(Ho va repetint cridant mentre s’allunya.)
 
Àngel Guimerà. Terra baixa.