El "temazo" del dimecres. Vive la Fete - "Noir Désir".

El duet belga de música electrònica, amb influències de new wave i punk, Vive la Fete, porten 20 anys de carrera musical,  enregistrant alguns èxits comercials que s'han ballat a les pistes de moltes discoteques arreu del món. Són de Gante, de la zona flamenca de Bèlgica, malgrat canten en francès.

No pararem fins a tenir-los a tots a casa.

Avui han el jutge Llarena del Tribunal Suprem ha dictaminat la sortida sota fiança de la presó dels Consellers Romeva, Rull, Turull, Borràs, Bassa i Mundó, però no ha fet el mateix amb el Conseller Forn, el Vicepresident Junqueras, i els dos Jordis, el d'Omnium (Cuixart) i el de l'ANC (Sánchez). Així doncs, continuem tenint a presos polítics catalans a presons espanyoles, i caldrà per tant continuar reclamant el seu alliberament per terra, mar i aire. De moment, avui s'han convocat actes de protesta a tots els ajuntaments del país, i segur que el dijous a Brussel·les el clam tornarà a ressonar amb força.

#LlibertatPresosPolítics

Carlos González: "Joguines i més joguines".

(Article del metge pediatre Carlos González per al Criatures del diari Ara. Com de costum, molt d'acord amb l'anàlisi del Carlos).

Ja ha començat. La televisió mostra, un rere l’altre, anuncis i més anuncis de joguines. Joguines preferentment complexes, electrificades, informatitzades... perquè només si la joguina és cara val la pena pagar un anunci a la tele. En un país on la natalitat disminueix, l’única manera de fer créixer les vendes és aconseguir que cada nen individual tingui més joguines. Benvinguda sigui, doncs, la profunda religiositat de la nostra societat, que ens fa començar a celebrar (amb publicitat ubiqua, il·luminacions públiques, compres compulsives, begudes alcohòliques, dolços tradicionals i excessos alimentaris) el naixement de Jesucrist amb dos mesos d’anticipació. Benvingut el tarannà obert i progressiu de la nostra cultura, que ens permet adoptar Santa Claus i recuperar el tió sense renunciar als Reis. Benvingut el nostre respecte als lligams familiars, que permet a Santa Claus i als Reis fer parada no sols a casa de cada nen, sinó també a casa dels seus avis i tiets. 

La publicitat televisiva destinada a un públic infantil és particularment immoral. Els menors d’onze anys són especialment manipulables, perquè no són capaços de comprendre plenament que la intenció dels anuncis és augmentar les vendes i guanyar diners. Després dels onze anys... bé, són com a mínim tan manipulables com els adults (¿penseu que es gastarien tants diners en publicitat si no tingués efecte?). A Noruega o al Quebec la publicitat destinada als nens està prohibida; a Europa hi ha veus que intenten, almenys, limitar-la. Els nostres polítics ni tan sols parlen del tema. Em temo, de fet, que si algun dia s’arriba a plantejar en aquest país la prohibició de la publicitat destinada als nens, es donaria molta més importància a la possible disminució de vendes i pèrdua de llocs de treball a les indústries de la joguina, dels caramels o dels aperitius salats.

Vindran les festes, i els nens rebran les seves joguines, amb les quals no podran jugar gaire, unes perquè només semblaven divertides amb els efectes especials de l’anunci, d’altres perquè, de tan cares, són intocables (“Ves amb compte”, “No ho trenquis”, “Mira què has fet”). Amb una mica de sort, algun dels regals vindrà dins d’una gran capsa de cartró que, aquesta sí, es podrà retallar, pintar, modificar i colpejar, i proporcionarà així moltes hores de diversió.

We are family!

Foto de família al final de la Diada de la Colla del passat 19 de novembre.

La temporada no ha estat tot el brillant que voldríem, i l'afluència de gent als assaigs s'ha ressentit considerablement. Pot ser que quan toques el cel gràcies a un treball meticulós i exigent, alguns necessitin fer un "réset" i carregar piles. Tanmateix, l'experiència ens demostra que els Minyons som una colla d'alts i baixos, i que quan hi som tots, som imparables. Tant de bo la propera temporada hi siguem tots més sovint, i tornem a il·lusionar-nos amb noves gestes.

#SomLaColla

Al meu pare en el seu 75è aniversari.

 

Un dia com avui naixia

fa ja setanta-cinc anys

a Cabra, Córdoba, Andalusia,

un vailet de nom Antonio.

Amb sis anys ja va marxar

amb els pares i una germana

a Catalunya per treballar

i poder-se fer una casa.

A Terrassa va anar parar

i vingueren més germanes

de ben jove ja va pencar

per tal d'ajudar als seus pares.

Venent carbó, dolços i diaris

es guanyava uns dinerets

i estudiant als escolapis

aprengué lletres i fets.

Conegué a una bona pubilla

de la casa dels Benet

amb qui va formar família

som els Carrillo-Marcet.

Vull doncs felicitar

al meu pare estimat  

 i també vull destacar

tot el que m'ha donat.

T'estima, el teu fill Xavi.

El "temazo" del dimecres. Fermín Muguruza & La Kontrabanda - "Yallah Ramallah".

Avui és el dia del poble palestí. Ho celebro amb aquesta cançó del basc Fermín Muguruza.

#FreePalestine.

Joan M. Girona: "Segregació escolar i social encara".

Foto: Diari El Mundo.

L'autor de l'article, el mestre i psicopedagog Joan M. Girona, aporta possibles i factibles solucions a l'enquistada segregació escolar. El gran debat és al voltant de si el dret dels pares a triar escola pública/concertada ha de passar per davant del dret de tots els alumnes a una educació equitativa i amb igualtat d'oportunitats. Al meu entendre, no.

Fa uns dies la Fundació Jaume Bofill va fer públic un estudi sobre segregació escolar. Penso que és un tema molt important i que té una incidència força greu en l’ensenyament del nostre país. Fa una mica de pena que avui s’hagi de parlar i estudiar la segregació escolar i social que pateixen força nois i noies a les escoles.

Dic que és trist perquè ja fa 30 anys (1987) el Departament d’Ensenyament, a instàncies del Programa d’Educació Compensatòria que aleshores existia, va enviar una circular a totes les comissions de matriculació. S’alertava del perill de la concentració excessiva, en alguns centres, d’alumnat en risc de marginació. Es pensava en infants nouvinguts i gitanos de famílies en condicions econòmiques precàries. Malgrat que aquella circular es va repetir en termes semblants un parell de cursos més, el seu efecte va ser inapreciable; a alguna localitat d’Osona se’n va fer cas, però a la resta del país molt poc o gens. 10 anys després (1997), la situació a l’institut Badalona 9 va empènyer a la comunitat educativa del centre a denunciar la conversió de l’institut en un gueto, a causa de les polítiques de les administracions (un institut lloat anys abans per la seva manera d’implementar la reforma de la LOGSE). En aquest cas, els mitjans d’informació se’n van fer ressò i el problema va arribar a l’opinió pública. El departament va reaccionar castigant el professorat.

A l’informe de la Fundació Bofill es denuncia altra volta la situació que pateix una part de l’alumnat i es parla d’alternatives.

Més val intentar algun canvi i no deixar les coses com estan, respectant les lleis del mercat, de l’oferta i la demanda, que perjudiquen moltes famílies i l’èxit escolar es compromet. Les mesures que apareixen a la publicació serien, però, una manera de maquillar la situació. Es parla, per exemple, de canviar les zones de preinscripció, que siguin d’amplitud mitjana, reserva de places per alumnat amb algun desavantatge, xecs escolars, facilitar informació a totes les famílies afectades… La zonificació no és neutra i la dimensió de cada zona incideix en les segregacions; la reserva de places s’ha anat fent amb resultats poc significatius, els xecs escolars afavoririen les concertades; repartir l’alumnat, mesura que es fa a alguns municipis, afecta sobretot l’alumnat nouvingut i l’autòcton no ha de moure’s.

Fer atenció a les famílies seria bàsic: moltes no tenen accés a les informacions i no poden exercir el suposat dret d’escollir centre. No són responsables de la segregació: se la troben i en són víctimes. Els instituts escola, no citats a l’informe publicat, podrien ser una bona alternativa si es fessin extensius arreu. Darrerament se n’han creat alguns en escoles amb alumnat en risc d’exclusió amb el perill de consolidar el gueto ja existent. Parlem de gueto quan l’alumnat del centre escolar no reflecteix la composició social de la zona on està ubicat, quan hi ha més segregació a l’escola o institut que al barri o poble. I es posa en risc la cohesió social del país com ha denunciat el Síndic de Greuges.

Si no entrem de debò a l’arrel del tema, la segregació no acabarà.

¿Per què seguim parlant del dret inviolable dels pares a escollir centre? Fa uns quants anys la mateixa Fundació Jaume Bofill[1] va publicar un llibre (amb una petita col·laboració meva) on el magistrat Eliseo Aja demostrava a partir de la normativa aplicable que aquest dret no existia: era un bé desitjable, però per damunt existia el dret a una escolarització de qualitat per a totes les criatures del país.

Mentre tinguem la triple xarxa escolar es farà difícil evitar l’estratificació social que aquesta organització del sistema d’ensenyament comporta. Mentre hi hagi competitivitat entre escoles, públiques i concertades, i entre elles mateixes, mentre no es pugui parlar de qualitat i projectes educatius semblants... hi haurà segregació escolar.

¿Per què s’han de fer jornades de portes obertes? ¿Per intentar explicar que un centre escolar és millor que els del costat? ¿Per fer propaganda com si es volgués vendre més un determinat producte?

¿És molt difícil arribar a pensar en un sistema de matrícula única? Totes les famílies apunten els seus infants a una oficina de districte, municipal o comarcal, i una comissió amb criteris clars adjudica l’alumnat entre tots els centres de la demarcació sostinguts amb diners públics. No es tractaria de repartir l’alumnat nouvingut o el que té alguna desavantatge, es tractaria d’una distribució equitativa que procurés que tots els centres tinguessin un alumnat heterogeni i proporcionat a la realitat de l’entorn. Potser evitaríem la competitivitat entre centres, ens estalviaríem les jornades de portes obertes propagandístiques i podríem fer-les per exposar els projectes de treball i de col·laboració amb els familiars.

No fa gaire que Ensenyament ha publicat el nou decret d’escola inclusiva. Les línies d’actuació que s’hi proposen estan en contradicció amb una política de preinscripció que permet i afavoreix l’existència de centres guetos.

Si de debò es vol lluitar contra les segregacions escolars que provoquen les diferències socials, ètniques, funcionals… cal anar a les arrels. No ajudaran mai a la cohesió social les xarxes escolars diferenciades, el dret inviolable dels familiars a escollir el centre per als seus infants, la competitivitat entre escoles impulsada per les administracions per les normatives que imposen… I aquí fa falta la implicació i la lluita de tota la comunitat escolar; les administracions públiques funcionen massa per interessos electorals.

Una escola pública de qualitat per a tothom és el camí per apropar-nos a la igualtat, el camí per intentar aconseguir que les diferències no es converteixin en desigualtats.