"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 10 de febrer del 2018

Carlos González: "No ho vull tastar".


Com de costum, el pediatre Carlos González donant savis consells als pares a l'hora d'educar la canalla. En aquest cas en l'aspecte alimentici. Totalment d'acord. Publicat al Criatures de l'ara d'avui dissabte.

Hi ha frases que són típicament paternes: “Mira quines mans portes”, “Abriga’t”, “Mira com tens l’habitació”... Algunes ens les diuen només a la infància o a l’adolescència, i d’altres ens les diran tota la vida (“Ja menges bé, fill?”).

I és, sobretot aquí, amb el menjar, que sovint diem als nostres fills, amb la millor voluntat i sense pensar en les conseqüències, coses terribles: “Molts nens a l’Àfrica que es moren de gana voldrien menjar aquest peix”. Tot un clàssic. I de cop i volta un pobre nen de sis anys es converteix en el culpable de la fam al món, i un altre nen innocent morirà en algun lloc de l’Àfrica si tu no et menges ara mateix aquest peix. Fa un minut eres només un nen a qui no li agradava el peix, o que no tenia més gana, o totes dues coses a la vegada; ara ets un monstre egoista, un criminal sense escrúpols. Si la meva mare em digués ara una cosa així, probablement contestaria: “Doncs ja està, que no se’n parli més, envia aquest peix a l’Àfrica ara mateix, i no en compris mai més. No vull que cap nen es quedi sense peix per culpa meva”. Però als sis anys no se t’acudeixen bones respostes. 

Una altra, potser encara més terrible: “No diguis que no t’agrada fins que ho hagis tastat”. No li sona malament? Repeteixi-la mentalment, a poc a poc. Imagini ara que un desconegut, o tres, li diuen això en un carreró fosc: “No diguis que no t’agrada...” 

Però no cal canviar el context. Fins i tot en l’àmbit limitat de l’alimentació, la frase resulta absurda. Hi ha un munt de coses que no he tastat i que no penso tastar per saber que no m’agraden: els cucs, les formigues, els peus de porc, la carn de gos... Segur que també vostè, amic lector, rebutja certs aliments abans i tot de tastar-los.

Els nostres fills tenen preferències, i tenen drets. Tenen dret a no tastar certes coses, i tenim l’obligació de respectar-ho, tant a casa com a l’escola. Perquè d’aquí molt pocs anys, altres persones poden fer (i faran) servir la mateixa frase en altres situacions: no diguis que no t’agrada fumar si no ho has provat. O la cervesa, o el whisky, o els porros, o la coca, o l’assetjament sexual o les curses clandestines de cotxes. Vull que els meus fills sàpiguen, ara i sempre, que ningú els pot obligar a provar de fer una cosa contra la seva voluntat; i considero això més important que ensenyar-los a menjar peix.

divendres, 9 de febrer del 2018

Apa, una mica d'alegria i disbauxa.


Arriba una nova festa del Carnestoltes a Terrassa. Enguany amb polèmica (com altres anys) per la censura que ha patit el cartell promocional de la festa, obra d'un alumne de l'escola d'Art i Disseny, i triat per 1.480 persones en una votació popular. L'entitat organitzadora de la festa, la Confraria Mascarada, va decidir retirar el cartell degut a les pressions i les amenaces rebudes. Visca el Carnaval, visca la transgressió, i mori la censura!

Bona festa!

dijous, 8 de febrer del 2018

El problema no són les pilotes, són els patis.

Foto: El Periódico.



















Fa uns dies apareixia a El Periódico aquesta notícia "Les escoles transformen els patis per acabar amb la dictadura de la pilota", relacionada amb la problemàtica que genera en algunes escoles els jocs amb pilota (el futbol majoritàriament). Personalment, trobo bastant aberrant barrejar en un mateix titular pilota i dictadura, i considero que el principal problema als patis escolars no són les pilotes, sinó la reduïda dimensió dels espais de joc. Si construíssim escoles amb grans zones de joc en comptes de pensar en fer pisos i més pisos, no hauríem de pensar en prohibicions injustes.

dimecres, 7 de febrer del 2018

El "temazo" del dimecres. Pable Hasel - "Dentro y fuera".


Al raper lleidatà Pablo Hasel li demanen gairebé tres anys de presó i una multa de 40.500 euros per suposat enaltiment del terrorisme, i calúmnies i injúries contra la Corona i l'Estat. La (in)justícia espanyola veu més delictiu les opinions d'aquest raper català que no pas alguns casos com violacions, corrupció, o homicidis... 

Tota la meva solidaritat amb el Pablo. Un paio de fortíssimes conviccions comunistes i antisistema, que no es va retractar de les seves idees davant del jutge en la seva declaració recent.

dilluns, 5 de febrer del 2018

Jaume Carbonell: "Ramon, un home molt singular".


Acabo d'assabentar-me de la jubilació d'un professor que vaig tenir el primer any de la carrera de magisteri a Vic (vaig acabar-la a Bellaterra), el Ramon Sitjà. En el següent escrit, el seu company Jaume Carbonell el descriu molt bé. Crec que el Ramon, juntament amb l'Anna Pujol, ambdós de la UVIC, em van marcar força en la meva forma d'entendre l'educació. I no només això, sinó que a més vaig tenir l'exemple de dos bons professionals i millors persones. 


Amb Ramon Sitjà ens vam conèixer de manera efímera a un viatge a Cuba. El retrobament, una dècada després, als vuitanta, es va produir a l’Escola de Mestres de Vic (Barcelona), avui Facultat d’Educació, on tots dos compartíem docència. Ell va ser contractat per la seva incipient però poderosa experiència a l’escola Andersen, una cooperativa de pares i mestres i un dels centres més innovadors de la zona, reconvertit més endavant en centre públic. Ramon portava l’educació en la sang, estrenant-se al món del lleure, però havia estudiat enginyeria tècnica industrial i no disposava del títol de mestre. Quan al cap d’uns anys l’hi van exigir, el va obtenir a la mateixa Escola de Mestres. Així, es va convertir al mateix temps en professor i alumne de Didàctica de les Ciències Socials i Naturals, obtenint notes excel·lents. Sens dubte ho mereixia. Eren altres temps, amb normatives més relaxades.

Amb una altra companya -l’Anna Pujol- vam inventar el TIGRE (Taller d’Iniciació a la Globalització i a la Realitat Educativa), on intentem fusionar les nostres tres assignatures -Pedagogia, Psicologia i Didàctica- en un sol projecte, compartint intervencions, estratègies i activitats comunes durant un tot dia a la setmana. Organitzem conferències i debats, sessions de cinema fòrum, tallers de premsa o construcció de joguines, i moltes sortides: per conèixer l’entorn natural i social i per submergir-nos en el coneixement de diverses institucions educatives. El propòsit era tan clar com a ambiciós: vincular la formació inicial amb el context, així com la teoria amb la pràctica.
Comptar amb la presència de Ramon, ja llavors amb moltes hores de vol, era tot un luxe. Pel seu coneixement i passió a l’hora d’explorar i recollir mostres d’un rierol, inventar-se una història, construir un artefacte o prendre la guitarra per dinamitzar una llarga vetllada en les intenses i inoblidables estades a l’Escola de Naturalesa propera a la Universitat. Sempre em va sorprendre el seu caràcter intuïtiu, la seva capacitat d’improvisació i la facilitat amb què memoritzava el nom de cada estudiant i el seu lloc d’origen. Pensava en veu alta, formulant preguntes sense parar, i les alternava amb una activa i respectuosa escolta. Atresorava pensament i acció: el saber de l’experiència que tant es troba a faltar avui en falta en les nostres Facultats d’Educació.

Mai vam perdre el contacte, encara que les nostres trobades van ser més intermitents: de tant en tant un dinar; un parell de debats pedagògics en plena muntanya, d’absoluta inutilitat per a la carrera docent; trobades fugaces en els passadissos abans d’entrar en classe,… Entretant, Ramon va seguir fidel a l’escola Andersen -no va conèixer una altra destinació-, on, a més de tutor, en va exercir la direcció en diferents moments. No va deixar d’impartir les seves classes universitàries de Coneixement del Medi, de Didàctica, d’Organització Escolar o del que calgués. I mai va abandonar el seu doble compromís pedagògic -va ser un dels impulsors de l’Escola d’Estiu i del Moviment de Renovació Pedagògica de la comarca- i polític dins del socialisme, que el va portar fins l’alcaldia de la seva ciutat.

A final de curs es va jubilar i la Facultat d’Educació li va retre homenatge convidant-lo a pronunciar la conferència: “Fer de mestre a l’escola i a la universitat”. Entre el públic, la seva família i una nodrida representació de col·legues d’ambdues institucions. Alguns d’ells van desgranar records i aprenentatges al seu costat. Però va ser la intervenció final del degà, Eduard Ramírez, la que va adquirir un simbolisme molt especial, ja que en Ramon havia estat un dels seus mestres a l’Andersen: una de les casualitats que propicia la proximitat. “Com a alumne sortia de les seves classes de Medi pensant: jo seré científic o potser aventurer… Això és el que tenia un bon mestre com en Ramon. Ens ensenyava més enllà de la pròpia classe i de les lliçons: no ens deia què havíem de pensar sinó com pensar”. Després d’evocar les seves xerrades improvisades sota els porxos i altres sucoses vivències, sosté que aquesta és la petjada que els deixa: “L’essència de fer visible allò que no es veu i fer important allò que no ho sembla”.

Són moltes les mestres i mestres d’una generació que va obrir amplis i florits camins a la renovació pedagògica que aquests anys s’estan jubilant. És possible que hagin rebut el seu particular i merescut homenatge però són pocs els que ho han obtingut de la universitat. Una raresa reservada només a homes curiosos com en Ramon.

diumenge, 4 de febrer del 2018

La venjança és un plat que es serveix en fred.

Foto: Sport.





















Avui s'ha jugat el derbi de la segona volta de la lliga espanyola a Cornellà-El Prat. El partit ha estat especialment calent degut als darrers enfrontaments entre els dos equips als quarts de final de la copa del rei, on el Barça va acabar eliminant a l'Espanyol. Després d'aquells dos duels, hi van haver creuament de declaracions, i un dels més punyents va ser, com de costum, Gerard Piqué. Precisament per aquest motiu, avui els aficionats pericos l'han tornat a xiular i increpar durant tot el partit. Faltant uns deu minuts per al final, Piqué ha marcat de cap, a centrada de Messi, el gol de l'empat del Barça (1-1) i ho ha celebrat fent callar els aficionats fent el gest del dit tapant la boca. Això ha encès encara més els ànims dels aficionats pericos i d'algun jugador blanc-i-blau que no ha acceptat gens bé el gest.

Entenc perfectament la reacció de Piqué. I vull pensar que els aficionats Pericos, que se les prometien felices a deu minuts del final del partit, tampoc es poden fer els sorpresos després de tot el que havien dit i xiulat al Gerard.

dissabte, 3 de febrer del 2018

L'homenatge al Borbó del Polònia.


Haha, els del Polònia traient punxa de la pantomima de la casa reial que ens van mostrar els mitjans amb motiu del 50è aniversari del monarca, amb escenes costumistes de la família (a taula, al cotxe...). Com més apugen el nivell de la crítica, més gaudeixo. I darrerament ho estan aconseguint força.