1r de Maig. Dia del treballador.

Dibuix de Joan Turu.

Per una República Catalana dels drets socials!

Som classe treballadora (la gran majoria ;-) )!

25a lliga. S'allarga l'era Messi.

La victòria del Barça ahir a Riazor (2-4, amb hat trick del petitó) va assegurar matemàticament el títol de lliga a falta de quatre jornades per al final del campionat. Es tracta del 25è títol de lliga, i el setè de les darreres deu temporades. Extraordinari. Mai el club havia tingut una ratxa tan triomfal. Ni en l'era del "Dream Team" de Johan Cruyff, ni en cap altra. Els llibres d'història esportiva recordaran en lletres d'or l'era d'aquest Barça victoriós i espectacular, i per sobre de tot, recordaran a un futbolista especial i únic com Leo Messi, el millor de la història sens dubte.

Els culés ens hem acostumat tant a guanyar títols un darrera l'altre, que ja a penes si els celebrem. Jo encara recordo quan de jove sortia al carrer a celebrar un títol, fins i tot una copa del rei, que ara sembla una obligació guanyar... Com trobarem a faltar a aquesta generació de jugadors genials que hem tingut la fortuna d'aplegar (Messi, Iniesta, Xavi, Puyol, Piqué, Busquets...) i que, malgrat alguns entrebancs (no es pot guanyar tot, i la Champions és un torneig imprevisible i que penalitza moltíssim les errades), ens han fet gaudir tant, que sovint ho veiem com a normal. I no ho és.

Visca el Barça i visca Catalunya!!!

El concert.

"El Concert" (Nicolas Tournier, 1630-35).

Mancaven escassos segons perquè s'aixequés el teló i es donés inici al recital i encara es discutien pel repartiment del catxet. La Glòria, la cantant, no estava gens d'acord que haguessin hagut d'acceptar la reducció de cinc-cents euros d'últim moment. Ella ja hi comptava amb els seus tres-cents, i ara hauria de fer mans i mànigues per poder arribar a fi de mes. És clar, a la resta no els importava tant perquè no tenien fills com ella, cinc en concret, i podien gastar els seus diners en festa i vici.

L'Andreu ni se l'escoltava i acabava d'afinar el seu instrument. Bé, de fet, ja estava ben afinat feia estona, però preferia dissimular per no sentir-la. Sempre estava igual la Glòria. Que si la canalla, que si les despeses de la llar... i així sempre. Filla, haver-t'ho pensat abans d'anar-te'n al llit amb el teu marit. Ell estava ben satisfet amb la seva vida de parella amb la Núria, la pianista del grup. Feia tot just un any que havien començat la relació i estaven més enamorats que mai. Ella havia entrat a la banda tot just uns mesos abans d'iniciar la relació, gràcies al Pau, el violinista, que coneixia a la Núria del conservatori.

El Pau era un tipus discret i conformista. Anava assentint amb el cap a les queixes de la Glòria però com qui respon a la dona mentre es mira el partit del Barça per la tele. No tenia ganes de discutir en aquells moments, just abans de l'inici del concert. I menys amb la Glòria, amb qui havia après a no discutir per no posar-se malalt. Entenia la seva reclamació i les seves queixes, però poc podia fer ell per resoldre la situació. No era la primera vegada que els retallaven el catxet a l'últim moment i per aquest motiu no es volia fer mala sang. 

El Ramir era el cinquè integrant de la banda, i el més gran de tots plegats. Tocava el violoncel i composava la majoria dels temes. Era un dels membres fundadors juntament amb el Pau i l'Andreu, amb els que havia coincidit a l'institut. Ara apressava la Glòria perquè deixés de queixar-se i afinés la veu. Ja ho discutirien després del concert tot allò. Calia concentració per oferir el millor de cadascú. Va fer un gest amb les mans demanant silenci i mostrant com el teló començava a elevar-se. La veu de la Glòria es va anar apagant i es van començar a sentir aplaudiments del públic. Molta merda va dir l'Andreu.

Aquesta és la meva humil participació als Relats Conjunts del mes d'abril.

Obeses: mai prou reconeguts.

Ahir els Obeses (Arnau Tordera, Maiol Montané, Arnau Burdó i Jaume Coll) van presentar al teatre Kursaal de Manresa el darrer àlbum de la banda osonenca, "Fills de les estrelles". Aquest és el seu cinquè album d'estudi des que van formar el grup l'any 2010 a Tona. 

És tot just el meu segon recital dels osonencs, però he de dir que m'he convertit en un fan absolut de la seva música i dels seus directes. En la meva modesta opinió, els Obeses són del millor que hi ha a casa nostra i no tenen res a envejar a altres bandes de reconegut prestigi internacional. Magnífics instrumentistes, i un cantant a l'alçada de grans mites com Freedy Mercury o Ian Gillan (Deep Purple).

Tanmateix, crec que el fet que siguin una banda catalana, i de poble fins i tot, fa que no tinguin el reconeixement que es mereixerien. Si teniu ocasió de veure'ls en directe, no ho dubteu. I busqueu els seus àlbum perquè són autèntiques joies amb estils diversos.

La nova sèrie que ho peta a TV3: "Sant Esteve de les Roures".

Haha, boníssima l'estrena ahir de la mini-telesèrie "Sant Esteve de les Roures" al Polònia. Un grapat d'actors populars de telesèries de la casa donen cara a un grup de veïns d'aquest poble, sorgit de la ment fantasiosa d'algun Guàrdia Civil, súper radicals independentistes. El guió és tan exagerat i increïble que pot fer creure a algun imbècil que és seriós. En el conflicte català ens hem acostumat a veure que la realitat pot superar amb escreix la ficció.

Ja friso per veure el següent capítol.

La revolució pedagògica de Ferrer i Guàrdia.

Ferrer i Guàrdia, sens dubte, un dels principals referents educatius catalans de la història. Fundador de l'Escola Nova o Moderna a Catalunya i impulsor de les noves corrents pedagògiques antiautoritàries, antidogmàtiques, coeducadores (gènere i classe social)...

Per a la República Catalana vull una escola més semblant a la de Ferrer Guàrdia que a la que tenim avui en dia.

El "temazo" del dimecres. Al Tall - "Lladres".

Avui, 25 d'abril es commemora la derrota a la Batalla d'Almansa del poble valencià enfront de les tropes borbòniques, que va suposar la pèrdua de llibertats i la instal·lació de l'absolutisme borbònic.

L'any 1978, el grup valencià Al Tall publicava un dels seus àlbum més populars, que incloïa aquest tema. Un dels meus favorits.

L'any 2018 encara vivint un mal que ve de lluny, el mal d'Almansa (que a tots "alcança").