(Article del pediatra Carlos González per al Criatures del diari Ara d'ahir dissabte).
En una gàbia hi ha una rata i un enginyós mecanisme que li proporciona menjar quan prem una palanca. El primer cop, la rata prem la palanca per casualitat, però en veure el resultat ho torna a provar, i molt aviat està prement la palanca amb gran freqüència. Aquest és el paradigma de tota una teoria psicològica, el conductisme. El menjar és un “reforç positiu” i augmenta la freqüència de la conducta premiada; si el mecanisme deixa de funcionar i el menjar ja no surt, la rata prem la palanca amb insistència, fins que es cansa i ho deixa córrer: és el que es coneix com l’"extinció de la conducta".
Això no explica totes les complexes conductes d’una rata engabiada, i molt menys d’una rata en llibertat, que farà moltes coses, amb reforç o sense, perquè és el seu instint, la conducta normal de la seva espècie. Encara molt menys d’un ésser humà, que té pensaments, desitjos, creences, fantasies, conviccions...
Els pares de nens petits sovint reben consells absurds basats en una teoria conductista mal digerida: “Si l’atens quan es desperta a la nit, estàs reforçant la seva conducta i es despertarà més sovint”. “Si l’agafes quan plora, actua com a reforç positiu, i cada cop plorarà més”. No té importància que la realitat desmenteixi la teoria: agafes el nen a coll, i deixa de plorar! I aleshores, si el netejo quan fa caca, serà un reforç i farà cada cop més caca? Si li faig un petó quan té febre, l’estic recompensant i tindrà més febre? És clar que no! És absurd! Tots quatre exemples són absurds. Fins i tot si acceptem l’anàlisi conductista, hi ha coses que fallen. La rata prem la palanca si surt menjar; no ho fa si surt un diamant o una boleta d’or, ni continua prement la palanca si ja no té gana. Només pot ser un reforç positiu allò que la rata necessita en aquell moment. Si estar a coll o dormir amb els pares és un reforç per al nen petit, això vol dir que per a ell és important, que ho necessita tant com la rata necessita el menjar. I quan ho deixi de necessitar, deixarà de plorar o de cridar-nos a mitja nit.
La conducta no s’extingirà perquè "l'hàgim deixat de reforçar", sinó perquè el nostre fill ha crescut i ja no necessita els nostres braços i la nostra companyia constant (però encara necessita la nostra companyia, la nostra atenció, el nostre ajut i el nostre afecte).
