(Article del pediatra Carlos González per al Criatures del diari Ara d'ahir dissabte).
En una gàbia hi ha una rata i un enginyós mecanisme que li
proporciona menjar quan prem una palanca. El primer cop, la rata prem la
palanca per casualitat, però en veure el resultat ho torna a provar, i
molt aviat està prement la palanca amb gran freqüència. Aquest és el
paradigma de tota una teoria psicològica, el conductisme. El menjar és
un “reforç positiu” i augmenta la freqüència de la conducta premiada; si
el mecanisme deixa de funcionar i el menjar ja no surt, la rata prem la
palanca amb insistència, fins que es cansa i ho deixa córrer: és el que
es coneix com l’"extinció de la conducta".
Això no explica totes
les complexes conductes d’una rata engabiada, i molt menys d’una rata
en llibertat, que farà moltes coses, amb reforç o sense, perquè és el
seu instint, la conducta normal de la seva espècie. Encara molt menys
d’un ésser humà, que té pensaments, desitjos, creences, fantasies,
conviccions...
Els pares de nens petits sovint reben consells absurds basats en una
teoria conductista mal digerida: “Si l’atens quan es desperta a la nit,
estàs reforçant la seva conducta i es despertarà més sovint”. “Si
l’agafes quan plora, actua com a reforç positiu, i cada cop plorarà
més”. No té importància que la realitat desmenteixi la teoria: agafes el
nen a coll, i deixa de plorar! I aleshores, si el netejo quan fa caca,
serà un reforç i farà cada cop més caca? Si li faig un petó quan té
febre, l’estic recompensant i tindrà més febre? És clar que no! És
absurd! Tots quatre exemples són absurds. Fins i tot si acceptem
l’anàlisi conductista, hi ha coses que fallen. La rata prem la palanca
si surt menjar; no ho fa si surt un diamant o una boleta d’or, ni
continua prement la palanca si ja no té gana. Només pot ser un reforç
positiu allò que la rata necessita en aquell moment. Si estar a coll o
dormir amb els pares és un reforç per al nen petit, això vol dir que per
a ell és important, que ho necessita tant com la rata necessita el
menjar. I quan ho deixi de necessitar, deixarà de plorar o de cridar-nos
a mitja nit.
La conducta no s’extingirà perquè "l'hàgim deixat
de reforçar", sinó perquè el nostre fill ha crescut i ja no necessita
els nostres braços i la nostra companyia constant (però encara necessita
la nostra companyia, la nostra atenció, el nostre ajut i el nostre
afecte).
