De classics.

 

Ahir vaig complir un desig que feia temps que tenia pendent. Per fi he pogut veure, cantar i ballar amb un dels meus grups preferits de la meva vida musico-festiva. Va ser al Festival Cruïlla de Cultures a Barcelona, on per fi, vaig veure als Madness en directe. Una banda mítica de l'escena anglesa, amb més de trenta anys de trajectòria tot i alguna aturada pel camí. Van ser un dels grups impulsors de la música ska, i a principis dels 80's van estar dalt de tot a les llistes de vendes britàniques amb algunes de les seves cançons.

Ahir vaig anar acompanyat d'un xaval de 17 anys que tot just ara comença a viure i gaudir al màxim la música i els concerts en directe. Vaig ballar al seu costat com si jo en tingués també 17, tot i que el doblo en edat. Però es que dalt de l'escenari hi havia uns paios de més de 50 que encara es movien i actuaven com si fos ahir que haguessin començat. La principal diferència entre les tres generacions, és que el primer va aguantar 10 hores de concerts, el segon 6, i els tercers 1 i 1/2. I és que l'edat passa factura encara que ens entossudim a evitar-ho.

Després dels Madness encara vaig poder veure (a un altre ritme s'ha de dir) a un altre grup mític de la música rap nord-americana. Els "Public Enemy" van sorgir als anys 80 utilitzant el rap per difondre les seves idees i el seu activisme afroamericà. Chuck D i Flavor Flav són encara avui els cantants i líders de la banda que va impulsar la música rap i hip hop de manera definitiva.

Tant els Madness com els Public Enemy són bandes nascudes a principis dels 80's, i que en un moment o altre he descobert i seguit fins a dia d'avui. Uns clàssics, i uns precursors i impulsors d'uns estils musicals de masses avui en dia. Em costa imaginar quins seran els grups clàssics i mítics d'aquí vint o trenta anys. Suposo que aleshores l'amic Nil tampoc tindrà ganes de passar-se deu hores de peu mirant-se un munt de bandes, i jo potser només tindré esma per escoltar (potser ballar i tot) un concert d'un sol grup. I si els Madness o els Public Enemy continuen actius, serà com els vells rockers, arrossegant-se per l'escenari de forma més aviat patètica.