I tornem-hi: 1, 2, 3, botifa...

Haig de reconèixer que sóc una persona imperfecte. Que tinc les meves debilitats i punts febles. I n'hi ha un que, en especial, em transforma fins al punt d'arribar a perdre els papers i el seny. Aquesta debilitat té nom i cognoms, i s'anomena Futbol Club Barcelona. Quan veig un partit del meu equip per la tele, o en directe al Camp Nou, la meva persona es transforma, i passo a ser un holligan cridaner, barroer, parcial, malparlat i radical. Sé que fa lleig dir-ho i no posar-hi remei, però després de trenta-sis anys de penes i alegries, costa molt canviar. Potser si els meus pares m'haguessin picat més de petit, avui no seria així... o potser seria pitjor... qui sap.

Bé, doncs ahir vaig tornar a tenir sessió de transformació psico-física (del tipus l'Increïble Hulk), tot seguint a través de la televisió, acompanyat d'un bon grapat d'amics, a casa meva, el partit dels partits, el clàssic dels clàssics, el Madrid-Barça del campionat de lliga. Què fa que una persona xiuli, piqui de mans, canti, insulti i es torni boja davant d'un aparell de televisió? Potser la reacció psíquica que desencadena el fet de veure al malparit del Mou rabiant a la banqueta i gesticulant com un energumen? Potser la bogeria de veure com van caient els gols a la porteria rival? O potser veure la impotència dels jugadors enemics que es consolaven a base de cops de peu i joc brut?

Tampoc ajuda en la tasca del domini i l'autocontrol emocional el fet de tenir al costat un parell d’energúmens tan o més grans que tu, i que criden, insulten i gesticulen (ja sabeu quin tipus de gestos em vinc a referir, oi?), si cap, més fort, més sovint i amb més ganes. I els que estaven al meu costat ahir, ja saben a qui em refereixo, eh? La veritat, és en certa manera reconfortant poder seguir un matx d'aquestes característiques amb persones amb el mateix nivell de demència que un servidor. Et fa sentir normal i feliç. En canvi, fer segons què al costat de segons qui, fa que et puguis arribar a avergonyir i tot. Reconec que davant d'un partit del Barça, sóc la persona menys exemplificadora del món (bé, potser del món no, perquè encara n'hi ha de molt més energúmens), però intento fer comprendre als que en aquestes ocasions m'envolten, que la persona que estan veient en aquells moments, no és el jo real, i que disculpin les molèsties.

Bé, ahir la cosa va anar bé (1-3) i l'alegria i l'eufòria es va apoderar del meu cos i dels cossos dels allà (casa meva) presents. Bé, d'alguns més que d'altres, però alegria general contagiosa. Aquest estat anímic d'alta intensitat no s'aconsegueix fàcilment i amb freqüència, així que s'ha d'aprofitar, i a fi de bé que ho vam fer. Els que com jo, portem uns quants anys seguint al Barça, sabem que estem vivint moments excepcionals i que tard o d'hora, això s'acabarà. Però que bonic poder viure el que estem vivint actualment. Sortir victoriós de l'estadi Bernabeu mai ha estat senzill. És més, el més habitual (segons diu l'estadística) és perdre. Però el Barça de Pep Guardiola està trencant les estadístiques i ens continua sorprenent any rere any amb les seves gestes. Per molts anys Pep!