Una nació, una selecció!

Aquest vespre es juga a l'estadi olímpic Lluís Companys el tradicional partit de futbol nadalenc de la selecció catalana. Enguany el rival és la selecció nacional de Tunísia que està preparant l'imminent disputa de la Copa d'Àfrica, i que fa un parell de dies va ser capaç de batre a la selecció d'Euskadi a San Mamés.

Per tots aquells que ens agradaria veure algun dia als esportistes catalans competint, internacionalment i oficial, defensant els colors de Catalunya, partits com el d'avui tenen diverses òptiques. Per una banda, és una de les poques (per no dir única) ocasions que tenim de veure jugar plegats als nostres cracs defensant els colors de la senyera. La Real Federación Española de Fútbol (RFEF) mana en aquest sentit i té la potestat per permetre o prohibir que els esportistes catalans participin en partits d'aquest tipus. D'altra banda, acceptar les regles del joc que imposa Espanya és, en part, un capteniment i una submissió llastimosa... Que cal fer doncs? Continuar passant pel sedàs de la normativa espanyola i conformar-nos amb el que hi ha, o bé deixar de fer el ridícul i desaparèixer completament del mapa esportiu internacional?

Crec que l'oficialitat de les nostres seleccions ha d'arribar per la via política bàsicament. Han de ser els polítics els qui aconsegueixin doblegar la resistència espanyola a l'oficialitat de les seleccions catalanes. Però no estaria de més que la resta de societat catalana hi ajudés una mica. Com? Doncs per exemple, omplint avui l'estadi Lluís Companys i demostrant que Catalunya té ganes de selecció catalana. També estaria molt bé que els propis esportistes actuessin i mostressin el seu compromís amb Catalunya. Oi que els Insubmisos van obrir el camí per acabar amb la mili obligatòria? Oi que els Setze Jutges van obrir el camí per la normalització de la música en català? Doncs caldria que alguns esportistes més, com els jugadors d'hoquei patins Miquel Massoliver o Ivan Tibau, fessin públic la seva preferència, o renunciessin fins i tot a jugar amb l'estat opressor. Però és clar, això és demanar massa a una gent que pensa únicament i exclusiva en el seu propi interès.

No acabo d'entendre com pot ser que en el món de l'esport estigui tan allunyat de la realitat social que ens ha tocat viure. Perquè hi ha independentistes en gairebé tots els àmbits (música, art, cinema, teatre, política, economia, docència, judicatura, etc.) excepte en el món de l'esport? Tan difícil és mostrar-se digne i no haver d'amagar la ideologia o els sentiments nacionals? Tinc la impressió que quan la ideologia topa amb els diners i la fama, passa a un segon pla. No s'entén sinó com és possible que entre els nostres esportistes més populars no n'hi hagi cap que parli obertament i lliure d'independència.

Per acabar em ve de gust fer un llistat dels esports on Catalunya podria competir al màxim nivell:

Futbol: Xavi Hernández - Gerard Piqué - Victor Valdés - Cesc Fàbregas - Sergio Busquets - Sergio García - Bojan Krkic - Isaac Cuenca - Jordi Alba - Bruno Saltor...

Bàsquet: Joan Carles Navarro - Pau Gassol - Marc Gassol - Roger Grimau - Ricky Rubio - Victor Sada - Àlex Mumbrú - Xavier Rey - Pau Ribas - Raul López...

Handbol: Victor Tomàs - Cristian Ugalde - Joan Canyellas - Antonio García - Albert Rocas - Vicenç Àlamo - Viran Morros - Salva Puig - David Davis...

Tennis: Tommy Robredo - Marcel Granollers - Albert Ramos - Albert Montañés

Waterpolo: (quasi tots) Sergi Mora - Iñaki García - Kiko Perrone - Xavi García - Marc Minguell...

Hoquei Patins: (Tots)

Hoquei Herba: (quasi tots)

Voleibol: Iban Pérez - Carles Mora - Gerard Osorio - Altayo - Rocamora - Llenas - Sugranyes...

Futbol Sala: Javi Rodríguez - Jordi Torras - Dani Salgado - Sepe - Dídac - Busquets...

Natació: Èrika Villaecija - Aschwin Vildeboer - Andrea Fuentes - Mireia Belmonte - Tatiana Rouba...

 

... podria afegir als esportistes d'esports individuals com motos, cotxes, bici, atletes, esquiadors, kite-surf, vela, etc., etc.