Lluitar pels drets o unir-se al saqueig?

 

Ahir al centre de Barcelona grups de joves es van manifestar i van provocar aldarulls convocats a través de les xarxes socials. Segons fonts dels Mossos d'Esquadra, 128 persones van ser detingudes, 73 de les quals menors d'edat.

Em pregunto qui hi ha al darrere d'aquesta mobilització i quines són les seves intencions. La veritat és que sembla que les imatges de les mobilitzacions de joves a França està animant els joves d'aquí a sortir als carrers, però que no tots tenen gaire clar per què es protesta ni l'objectiu de les accions.

Em sembla que la lluita s'acaba desdibuixant entre la gran quantitat de joves de tota mena. Uns que tenen ganes de revertir la situació i d'altres que simplement tenen ganes de brega, o d'aprofitar els aldarulls per treure'n profit, ja sigui saquejant o pel simple fet de gaudir destrossant mobiliari urbà.

En tot cas, el que és clar és que la situació de vulnerabilitat de molts joves que viuen actualment a Catalunya, sobretot a l'àrea metropolitana, i la manca d'expectatives de futur que tenen, és el millor caldo de cultiu per a que sorgeixin expressions de ràbia i frustració com les que vam viure ahir a Barcelona. 

El temasso del dimecres. Dub Inc - "Rude Boy".

 

Aquests dies estem veient a traves dels mitjans i de les xarxes socials com el jovent francès es rebel·la contra el govern i les polítiques que empitjoren la qualitat del sistema educatiu i de la vida dels joves francesos. Arreu del país veí s'organitzen manifestacions i veiem enfrontaments entre manifestants i policies. Els joves francesos són autèntics "rude boys".

Sento certa enveja per la capacitat de mobilització i lluita pels seus drets de la societat francesa. Més enllà de quatre brètols que aprofiten qualsevol mobilització de masses per saquejar comerços, o fer aldarulls pel gaudi de fer-los. 

Un Barça imbatible?

                                                                                           

                                         

Amb la victòria del Barça ahir a Sevilla, contra el Betis (2-5), fins ahir tercer classificat a la lliga, deixa els blaugrana més líders amb un ple de victòries històric (9 en les primeres 9 jornades), i a una victòria del rècord absolut que ara comparteix amb el Real Madrid de la temporada 68-69. A aquestes victòries en lliga cal sumar-li les dues victòries en la competició europea (contra el Feyenoord, i contra el Galatasaray).

Un Barça a ritme de rècord que ara per ara sembla que pugui aspirar a guanyar tots els títols pels quals competeix. Un equip millorat respecte la temporada passada amb les incorporacions de Gordon, Adeyemi, Rodri, i Gabriel Jesús, que han incrementat la competitivitat a la plantilla i de retruc, el rendiment de l'equip. Un Raphinha en estat de gràcia que s'ha erigit com un davanter centre top. I un Lamine Yamal en estat de gràcia que continua progressant i que és el principal candidat a guanyar la pilota d'or a finals d'any.

Si la cosa no es torça, sembla que aquesta temporada gaudirem molt i celebrarem molt també. 

El temasso del dimecres. Obeses - "El Cant de la Senyera".

 

El passat 11 d'octubre, coincidint amb el 130è aniversari de l'estrena del Cant de la Senyera, amb lletra de Joan Maragall i música de Lluís Millet, els Obeses van estrenar a Youtube el videoclip de la versió que han fet d'aquest clàssic juntament amb el Cor de l'Orfeó Català. Un videoclip gravat al Palau de la Música Catalana, que combina l'èpica del tema, de l'espai i del cor, amb el punt divertit i la rauxa dels Obeses. Brutal com tot el que fan els osonencs.

12-O, res a celebrar!

 

Doncs això, que el 12-O els catalans, a l'igual que els americans, no tenim res a celebrar.

La música en català ja és una música de masses. Oques Grasses s'acomiaden.

 

Aquesta setmana que avui acabem l'estadi olímpic Lluís Companys ha estat escenari de 4 concerts de comiat del grup osonenc Oques Grasses, reunint prop de 220.000 espectadors. Ahir es va celebrar el darrer concert que van oferir en directe TV3 i La 2 de TVE. No el vaig seguir, i fa temps que no segueixo els Oques Grasses. De fet, els vaig anar a veure un parell o tres de cops als inicis i van deixar d'interessar-me aviat. No perquè penses que no ho fessin bé, sinó perquè no m'interessaven prou i hi havia altres grups que m'interessaven més. Tampoc he anat a veure'ls cap de les quatre nits a Barcelona, ni molt probablement hauria anat ni que toquessin a una sala de Terrassa.

Tanmateix, he de reconèixer que no me l'esperava aquest èxit de convocatòria dels osonencs. Quan vaig saber que anunciaven un concert al Lluís Companys recordo haver pronosticat que no hi hauria problema per trobar entrades perquè probablement ni l'omplirien. El segon, el tercer, i el quart concerts vaig pensar que era una qüestió dels revendes que haurien comprat moltes entrades per poder fer negoci i que acabarien enganxant-se els dits. Però vistos els concerts, l'estadi s'ha omplert cada dia.

Diuen que aquest comiat té a veure amb les males relacions dels membres de la banda, sobretot amb el líder i cantant, el Josep Montero, i pels drets dels temes. Veurem quant triga el bo del Josep a iniciar un nou projecte en solitari ja sense haver de compartir ingressos i acords amb la resta del grup. Suposo que ara es podrà prendre unes bones vacances amb els calés que haurà guanyat amb els quatre concerts consecutius. 

Per cert, que a mi ja em poden anar esperant a l'estadi Lluís Companys per anar a veure un concert. Ni dels Oques, ni del meu grup favorit. Passo d'aquests espectacles de masses, cars, amb aglomeracions, amb escassa visibilitat, amb so deficient, i amb problemes per accedir-hi. Malauradament aquest tipus d'esdeveniments comencen a estar de moda, i en canvi els concerts de proximitat i en petit format cada cop són menys. Una llàstima tot plegat. Per sort puc dir que he viscut una bona època de joventut gaudint de concerts en petites i mitjanes sales amb preus raonables. 

Diuen que el xalet de Gaudí és realment de Gaudí.

 

He passat un parell de nits al refugi del Catllaràs amb el Miki. Un parell de dies de relax en un entorn natural magnífic, cercant bolets inútilment ja que encara no han sortit, recollint llenya per cremar-la a la llar de foc i per cuinar amb brasa, fent una excursioneta al mirador de la Lluna per veure el Pedraforca, el Puigmal i La Pobla de Lillet, i coneixent gent peculiar que passen pel refugi: l'Abdel, un marroquí nascut a Guardiola de Berguedà fa prop de 50 anys i la Lili, una noia romanesa que l'acompanyava; i el Javi, un fumeta empedreït de 47 anys de Ciutat Meridiana i el seu col·lega Víctor

I avui abans de tornar hem tingut l'oportunitat de visitar, per primera vegada, el xalet de Gaudí, en una visita guiada que ni sabíem que es celebraria. Ens han explicat la història de l'edifici i que un expert de la fundació de Gaudí ha dictaminat que l'obra és idea del geni català, tot i que no va dirigir les obres i li van fer algun canvi de la idea original.

El Pedraforca des del mirador de la Lluna.

La Pobla de Lillet.

Fi a una injustícia: Puigdemont ja pot tornar.

 

Gairebé 9 anys després de la fugida a l'exili del MHP Puigdemont, la (in)justícia espanyola, en aquest cas el jutge Llarena, ha decidit aixecar l'ordre de detenció que pesava sobre Puigdemont, Lluís Puig i Comín, després que el Tribunal Constitucional avalés amnistiar el delicte de malversació aplicat als responsables del procés independentista.

Tanmateix, en declaracions als mitjans des de Waterloo, Puigdemont ha afirmat que no pensa tornar a Catalunya fins que no se li apliqui l'amnistia i s'arxivi el procediment.

Suposo que al sector més fatxa i reaccionari de les clavegueres de l'estat els interessa que ara que s'han anunciat eleccions generals, torni Puigdemont per tenir benzina contra el govern de Pedro Sánchez, qui serà presentat com el President de l'estat espanyol que va fer-lo tornar. 

Personalment, estic molt decebut amb Puigdemont per la incapacitat de plantar cara a l'estat espanyol després de l'1 d'octubre, i posteriorment per haver donat suport pràcticament de franc al PSOE per investir Sánchez. Bé, de franc no, a canvi d'unes promeses que mai s'han acomplert, i d'una amnistia que ha arribat massa tard. Tanmateix, penso que se l'ha de rebre amb els honors d'un President que torna de l'exili, un més, a causa de la repressió de l'estat espanyol.

Castellers saltant-se les restriccions del govern.

 

Ahir el govern de la Generalitat va fer una missatge d'alerta per restringir la mobilitat a la zona costanera, entre les 20:00 i les 14:00 d'avui degut a l'entrada d'una forta tempesta. Moltes entitats esportives i associacions culturals van haver de suspendre o aturar l'activitat programada a causa de la restricció. Tanmateix, a Tarragona, castellers de 18 colles van continuar amb l'actuació del Concurs de Castells de Tarragona, que havia començat a les 16:00 i que es va allargar fins les 22:00 aprox. (perquè al canal que feia la retransmissió en directe els van fer aturar-la abans que acabés l'actuació i no sé exactament a quina hora devien acabar realment).

Em sembla molt lamentable que sigui els castellers els qui se saltin les normes, i més tenint en compte que un bon grapat de castellers i d'aficionats arribats des de diferents punts de la geografia catalana, havien de tornar un cop acabada la diada, amb el perill que això comportava. Si bé és cert que l'organització va oferir allotjament improvisat als castellers d'alguna colla com els Marrecs de Salt per extalviar-los el llarg viatge i el perill, no tots els que ahir eren a la TAP (Tarraco Arena Plaça) van tenir l'opció de fer nit a Tarragona.

M'agradaria que el món dels castells fos exemplar en tot moment, i ahir, la rauxa es va imposar al seny. Afortunadament no s'ha hagut de lamentar cap incidència, que jo sàpiga), després de la jornada castellera d'ahir.