No n'hi ha prou, volem el...

2d9fm ahir a la plaça Sant Jaume

Magnífica actuació dels Minyons ahir a les festes de La Mercè de Barcelona. Tres castells de nou pisos per la via ràpida (3d9f, 2d9fm i 4d9f) que signifiquen la millor actuació dels darrers set anys a Barcelona. Potser no fem els castells més quiets del món casteller, però al cap i a la fi, estem parlant de castells que fins no fa tant es veien pràcticament com inabastables. Segurament estem lluny d'assolir el nivell dels troncs que vam assolir a finals dels 90, o al nivell d'una colla com els Castellers de Vilafranca, que van assolir els mateixos castells que nosaltres amb la cirereta del pd7f, amb unes execucions impecables i "avorrides" fins i tot. A hores d'ara, els troncs dels Minyons s'assemblen més a aquells troncs de les colles vallenques d'anys enrere, que solien bellugar i feien vibrar als espectadors a les places. Ahir els Minyons ens vam endur les majors ovacions del públic, precisament per l'emoció que transmetia cada una de les estructures realitzades.

Aquesta emoció que transmeten els nostres troncs té una segona lectura, tanmateix, no gaire positiva. El 3d9f, el 4d9f o fins i tot el 2d9fm són castells que permeten certa dosi d'emoció i bellugueig. Ara bé, si aspirem a pujar una mica el llistó dels castells que portem a les places, aquestes tremolors i aquestes batzegades, molt probablement no es podran controlar, i tindrem molts números per acabar fent llenya. Si pretenem fer el 5d9f, o el 3d10fm, o qualsevol d'aquests "papinus", haurem de polir en gran mesura el treball dels troncs.

Afortunadament, ahir, tot i que fins i tot a mi em podien les ganes i la il·lusió d'intentar el 5d9f a tercera ronda, els tècnics van prendre la decisió més encertada descartant aquest castell i apostant per un no gens fàcil 4d9f (de fet, aquest d'ahir va ser tot just el tercer d'aquesta temporada). Som molts els que volem intentar grans castells més enllà del 3 i el 4 de 9 amb folre, però la realitat és la que és, i a dia d'avui no podem plantejar-nos res més que el que vam fer ahir a la plaça de Sant Jaume. Potser per Girona, o per la Diada de la colla... De vegades ens pot més la il·lusió i la rauxa que el realisme, i cal tocar de peus a terra per no hipotecar el futur de la colla. Hi ha nous castellers als troncs que necessiten més castells per guanyar confiança i experiència, castellers veterans sobrecarregats de castells que necessitaran descans i relleu, canalla amb molt marge de millora, i molts nous castellers que tenen molt a dir en el futur als troncs dels castells, als que només cal que s'hi confiï.

Però està clar que millorar els troncs no es tan sols cosa dels tècnics (que hi tenen molt a fer i dir) i dels troncaires. Cal que tota la colla s'impliqui, com deia l'Albert al pati d'assaig a la darrera esbroncada. Anant als assaigs, arribant a l'hora a l'assaig, fent silenci durant les proves (per poder fer més proves inclús), tenint paciència (els aspirants al tronc no llençant la tovallola al cap de dos mesos si no els donen les proves que els agradaria), sent menys egoistes i més solidaris (els que ja pugen i no volen "perdre" el seu lloc allà dalt), i col·laborant sempre que es pugui en allò que ajudi a la colla a créixer i anar endavant. Si no hi ha aquesta implicació general, no serveix de res, ni és coherent, que ens queixem i reneguem.

Vinga'n va, que si volem, podem! I si no és aquest any, que sigui el vinent, però que sigui!

Som-hi Minyons!