Ahir vaig acompanyar als meus nebots al Teatre Principal a veure l'obra "Pipi Calcesllargues", basada en el personatge literari creat per l'escriptora sueca Astrid Lindgren, l'any 1941 quan la seva filla de set anys es trobava al llit malalta dels pulmons, i li va demanar que li expliqués un conte.
Recordo que quan jo era petit, ja seguia la sèrie televisiva de la Pipi amb gran delectació. Els meus nebots (tots cinc) són, o han estat, uns grans fans de les aventures d'aquesta sueca entremaliada. Darrerament, no sé si perquè s'han fet grans, o perquè s'han adonat que mai arribaran a gaudir de la llibertat de la Pipi, han anat perdent el seu interès per aquest personatge fantàstic.
La Pipi és una nena fora del comú: orfe de mare; amb un pare pirata que veu molt de tant en tant; no assisteix a l'escola però sap moltes més coses que els nens que hi van; no té por dels adults que la volen "reeducar" a la manera tradicional, i gràcies als seus poders sobrenaturals, és capaç de desempellegar-se d'aquells que la volen "controlar"; estima els animals i s'hi relaciona tractant-los com uns amics més; té una imaginació extraordinària que li serveix per resoldre qualsevol qüestió o problema que se li plantegi...
En definitiva, la història de la Pipi, no deixa de ser un al·legat a favor d'un canvi de paradigma educatiu, contrari als dogmes establerts de la disciplina i l'autoritat, i d'un model escolar de transmissió de coneixements, i d'anulació de la singularitat individual, la creativitat i el talent.
En ple segle 21, cal reconèixer, que la història de la Pipi, escrita fa més de setanta anys enrere, és subversiva i revolucionària pels cervells de la majoria dels contemporanis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada