Demà m'acomiado de l'escola on he estat treballant al llarg d'aquest curs. Acabo abans que finalitzi el curs perquè es reincorpora la mestra a la que he estat substituint, i el Departament d'Ensenyament no té cap interès en allargar-me el contracte (12 dies que s'estalvien). Coses de la crisi...
En fi, no us vull deprimir amb les meves misèries, que de fet tampoc són tantes, ja que, com diuen els castellans, "no hay mal que por bien no venga", i aquest acomiadament prematur, em permetrà gaudir de La Patum de Berga com feia anys que no feia, i també del Sant Joan vallenc, etc., etc.
El motiu d'aquesta entrada és mostrar-vos una de les cares positives del fet de ser mestre. Avui una nena de segon de primària m'ha vingut a buscar a la sortida, al migdia, per donar-me una carta, convenientment ensobrada.
Es tracta d'una carta d'amor. Però d'un amor autèntic. Gens impostat, interessat, egocèntric o narcisista. Un amor que s'ha anat gestant al llarg de tot un curs, i que s'esvairà molt més aviat del que la nena es pensa. De la mateixa manera que s'esvaeixen els amors d'adolescència, o en edat adulta, però de manera més accelerada.
Estic convençut que l'Íria, que tant m'estima, em sabrà perdonar el fet que hagi fet públic una qüestió tan íntima i personal, però un no rep cartes d'amor com aquesta cada dia, i no m'he pogut estar de mostrar-vos-la.
Per cert, jo també t'estimo molt Íria!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada