(Interessants reflexions d'aquest expert en autoconeixement, entrevistat pel diari Ara).
Viure sense pensar vol dir viure sense estar atrapat en la trama del pensament. El pensament, com el llenguatge, funciona sol. Jo, des de fa anys, m’he anat desvinculant del pensament actiu. D’alguna manera he anat deixant de pensar, i quan dic això la gent s’escandalitza, però no vol dir que no vulgui tenir una actitud intel·ligent.
En què consisteix aquesta intel·ligència?
En la capacitat de veure-hi. Sovint confonem ment i intel·ligència, però l’acte intel·ligent és adonar-te d’alguna cosa que tens al davant. La intel·ligència és en la mirada.
¿Els nens tenen aquesta mirada?
Un nen és pura llum. Viu instal·lat en la profunditat, viu en la unitat. Quan neix viu en el que Freud anomena la consciència oceànica. No fragmenta la realitat. Viu connectat amb el fons de la vida. Això li dóna una lluminositat i una gràcia que ens meravella. El nen se sorprèn contínuament a si mateix. Tot això els adults ho hem perdut. Ens fa gràcia l’espontaneïtat però entenem que la vida no pot ser així. Fixa’t en una cosa.
Digues.
A l’escola avisen els pares quan el nen no s’ajusta als models. Trobo que hauria de ser al revés, que ens haurien d’avisar quan els nostres fills deixen de ser espontanis, quan van perdent l’autenticitat. T’haurien de dir: “Vigili que el seu fill comença a comportar-se bé”. I no. Els nens dòcils són premiats. Quins nens construïm?
¿Com has educat els teus fills?
He intentat donar prioritat al fons i a l’autenticitat tant com he pogut. Els he donat una educació fora de les regles i dels límits, conceptes en els quals no crec gens. No m’agraden les normes, sempre les he evitat tant com he pogut i he volgut crear a casa un clima de llibertat i respecte. Per a mi el més important és que he vist sempre en ells una meravella, i encara hi veig una veritat, una llum. Hi tinc una confiança absoluta.
Són grans, ja.
Els dos grans ja no viuen a casa, viuen en altres ciutats, treballant en el que els agrada, que són feines creatives. Tenen confiança en si mateixos. No senten cap mena de temor pel futur. Saben que els diners estan al servei de la persona i no al revés. Si fas una cosa en què creus, els diners acaben arribant. Pensar en els diners ens fa viure amb por.
Sovint parlem als fills del futur per espantar-los.
En la vida el que importa és estar bé. Això és el que vull i tota la resta són històries. Tot això d’haver de fer tal cosa o tal altra no m’interessa. M’interessa el moment. Si no hi ha felicitat no hi pot haver amor. M’agrada l’esforç però no el sacrifici. Mai els he convidat a negar-se a si mateixos.
Què t’ha resultat difícil?
Hi va haver una etapa de la seva vida que va ser complicada. I és que tendim a educar els fills perquè es recolzin en les seves habilitats. Per exemple, tu ets valuós perquè jugues molt bé a futbol, perquè toques el violí o perquè saps dibuixar.
Ho entenc. I què vas fer?
Vaig voler que els meus fills es recolzessin en una cosa més intangible, en si mateixos. Perquè quan et recolzes en una habilitat, al final l’habilitat acaba sent una condemna, hi estàs lligat, depens dels altres i d’aquesta habilitat per sentir-te a gust. Però tu no vals per les habilitats que tens, vals pel que ets.
Proposa’m un exercici d’autoconeixement.
Que els pares no mirin com haurien de ser els fills, ni mirin el que fan. Que procurin mirar-los més al fons, com quan mirem un paisatge, que obrim el cor i anem més enllà. Proposo que pare i fill es posin un davant de l’altre i que es mirin als ulls en silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada