2015, any Neus Català, supervivient catalana del camp d'extermini de Ravensbrück, que avui fa 100 anys.

Foto: C.B. (Nació Digital)

(Entrevista de Carles Batalla publicada al diari Nació Digital).

Neus Català (Els Guiamets, Priorat, 1915) és l'última supervivent catalana d'un camp de concentració nazi. Detinguda amb el seu marit el 1943, l'any següent va ser deportada a Ravensbrück, on s'hi va estar fins al maig del 1945. Militant comunista, un cop alliberada, es va traslladar a França per continuar amb la lluita contra el franquisme. El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2006 va ser elegida 'Catalana de l'Any' per la seva tasca de defensa de les 92.000 dones que van morir "al camp d'extermini de Ravensbrück, no camp de concentració", com ella mateixa matisa. Aquell camp ara s'ha convertit en museu i escola internacional d'estudi de la memòria històrica, on treballa activament la seva filla. Presidenta d'honor de l'Amical de Ravensbrück, fa tres anys que viu a la residència del seu poble natal amb el seu germà Lluís, de 101 anys, que també va ser pres polític franquista durant gairebé una dècada.

Té el cap clar, el sentit de l'humor esmolat i avança amb seguretat amb l'ajuda del caminador, on hi duu un llibre d'Engels. Amb ànim serè i constructiu, fa balanç i pedagogia d'una de les èpoques més tenebroses de la Humanitat. Les xerrades als joves li tornen com un càlid boomerang en forma de cartes d'agraïment.
Fa quinze dies Telemadrid va emetre un reportatge en què comparava Mas amb Hitler i els nazis amb el catalanisme. Què li sembla?

Ell sí que és un nazi, el Rajoy, el rei de tota la dreta, jo sempre dic que el Rajoy ens 'rajarà'. Aquest reportatge és una animalada, una bestiesa o, millor dit, una maldat.

 

I el cap de setmana passat la delegada del govern espanyol va condecorar un militar de la División Azul...

Hi ha molta gent d'aquella que continua en aquesta línia, què ha canviat? Molt poc. En la política, només Joan Saura va acompanyar les víctimes i des d'aleshores hi tinc relació, Zapatero potser en va aprendre alguna cosa però Saura era l'únic que estava molt implicat moralment amb el tema i ha fet tot el que ha pogut per ajudar-nos.

Creu que els nazis tenen semblances amb el PP actual?

Jo dic que si tinguessin l'ocasió i trobessin que el poble es rebel·lés, farien una cosa com la d'aquella època. A Espanya el feixisme ha durat molts anys, s'han comès molts crims dels quals no se n'ha dit res, no s'ha escrit la història d'Espanya. Només ho va fer la Montserrat Roig..

Els nazis eren malalts o males persones?

Era una qüestió de mentalitat, es pensaven que eren els amos del món, van caure en la política de Hitler tot i que també en va matar molts dels seus.

La responsable de l'Amical de Ravensbrück denuncia que ara a Alemanya hi ha gent que vol passar pàgina a l'Holocaust.

Sempre ho han fet això i sempre ho faran. Però el que va passar allà no només va ser culpa dels nazis sinó també de la complicitat d'una part dels dirigents d'altres països europeus.

Caldria haver fet algun judici?

Sí, Europa va ser molt conscient del que passava, i parlo dels dirigents, no del poble. No van rebre cap càstig ni res. Nuremberg va ser una comèdia per tapar tot el que era important, jo no desitjo la mort de ningú només vull que aquesta gent no pugui manar ningú, que mengin i dormin i ens deixin en pau, que si els deixes anar tornen a començar eh? I què ha passat a Espanya? Res, no interessa que es digui la veritat sobre el nazisme, tinc contacte amb companyes que van ser a la presó que no tenien res a envejar als alemanys. Moltes dones van ser a la presó a Barcelona i després han callat. Jo no els diria feixistes sinó nazis. A Espanya hi ha com un núvol sobre tot això, per això vaig posar 'Un cel plom' a un dels meus llibres.

 

La Humanitat ha après la lliçó?

Molt poc, però potser nosaltres no ho hem sabut explicar. Això sí, la gent està més conscienciada que abans, en un acte dels nostres sempre està ple de gent. I això ho devem molt a la Montserrat Roig.

 

Ha perdonat, ha oblidat o cap de les dues coses?

Això ni es perdona ni s'oblida però el que no vull és venjança, l'únic que voldria és que tota la gent que va participar en allò no tingués dret a representar cap organització. Però vull que quedi clar que no vull venjança, no ho mesclem.

 

Es pot viure amb tota aquella tragèdia a dins?

I tant, nosaltres vam lluitar per la vida en general. No estàvem segures de sortir-nos-en...

 

Va ser un miracle?

Va ser la lluita de la gent. A nosaltres ens va salvar la cultura i la amistat.

Per quins valors va lluitar?

Els valors de la vida i de la cultura, tot el que es necesita per viure. La Terra és generosa i tots podríem ser molt feliços, a la Terra hi ha lloc per a tothom. Vam fer el que vam poder, vam tenir sort de sortir-nos-en, jo estava condemnada a mort, si dura dos mesos més…

 

Com era el dia a dia al camp?

És molt difícil d'explicar, et feien matinar massa, a les quatre del matí sonava la sirena, havies de tenir el llit arreglat i a les cinc a formar. I tot el dia treballàvem, ens feien assecar el pantà, amb els peus dins l'aigua i anar treient la torba.

Els tallaven el cabell per despersonalitzar-les...

Sí, sí, algunes se'n van escapar però jo vaig ser de les que em van tallar els cabells i això és molt gros per a una dona, et mires el mirall, amb aquell vestit... 

 

Què va fer que vostè sortís d'allà?

Moltes com jo vam pensar que havíem de sortir d'allà, n'havíem de quedar algunes per poder-ne parlar, sabíem que podíem morir però lluitàvem per veure si podíem viure. I n'hi havia per perdre la moral, ho puc ben assegurar. Vam fer el club de les fortes, no podíem plorar davant de ningú.
Què els donaven per menjar?

Al matí et donaven un cassó com els gots de llet antiga, un suc calent, però si hagués estat calent…al migdia ens donaven una espècie de sopa, una cosa melosa que no tenia gust de res, anaves xuclant el que hi havia de suc i el que et quedava de sòlid era com una cullerada de sopa només de peix, nap i patata, això és tot el que hi havia de sòlid al migdia. A la nit ens donaven pa, es van adonar que si ens el donaven al matí, amb la fam que portàvem, el pa volava. Te'n donaven un trosset, és tot el que teníem però aguantàvem. De nit cantàvem cançons perquè la gent s'adormís, ens inventàvem famílies, jo era filla i mare, vaig tenir una mare que se la van endur viva al forn. I als matalassos hi havia encenalls de fusta que quan quedaven esmicolats feien una pols que et feia molt de mal a la gola.

Podia dormir?

Gairebé gens, una o dues hores, algunes somiaven, altres cridaven, d'altres ploraven i jo necessitava tranquil·litat per dormir, jo només demanava dormir.

Quina sensació va tenir en ser alliberada?

Moltes van sortir a cridar i riure i jo em vaig fer un tip de plorar, i després em vaig agenollar per besar la terra.

 

Va ser difícil tornar a la vida quotidiana?

No, però em vaig adonar de seguida que la gent no ens creia, no es podia creure, és inconcebible que una persona humana en faci patir una altra d'aquesta manera.

Les nits se li feien molt llargues?

Els meus fills diuen que em sentien cridar.

Fins fa pocs anys feia pelegrinatge al camp. Veia que a Alemanya hi havia més consciència del que havia passat?

No tinc confiança en els alemanys, no pel que ha passat sinó pel que veig ara. A Ravensbrück, la gent d'allí no volien aquells terrenys, i unes noies que havien estat al camp van comprar parcel·les i s'hi han fet cases. Això vol dir que ara hi tenim unes bones guardianes.

Com es troba vostè ara?

Com una dona de 97 anys, estic al meu poble, una mica avorrida.

Se sent una heroïna?

No, perquè com jo ho van fer moltes dones, si jo parlo ho faig per totes les que no poden parlar.

Com reaccionen els nens quan els explica la seva història?

Reaccionen molt bé. Als nens de deu anys no els deixaven entrar a la sala quan jo hi feia alguna xerrada, però baixaven les escales i a última hora havia de deixar-los entrar. Als nens de deu anys ja se'ls pot explicar això.

Tot allò es podria tornar a repetir?

Hi ha gent de qui no me'n refio.